El dilema

La pregunta era senzilla. Pujar o no pujar a l’avio. El meu costat més racional pensava que no ho havia de fer. Quin exemple donava al meu equip ficant-me a risc d’aquesta manera? Qui sap si diumenge podria tornar? Encara que ho fes, segur que em passaria catorze dies de quarentena a casa sense poder anar a la fàbrica. Just unes hores abans estava organitzant el teletreball de la meva gent. La meitat a la fàbrica, l’altra meitat a casa. Un dia un grup, un dia l’altre. No sé quan tornaré a veure l’altra part. D’altra banda hi havia el jo més sentimental. Probablement seria l’ultima ocasio, en un bon periode de temps, per connèixer la Paula (si, efectivament, el tercer fill de ma germana, que com de forma habitual s’havia retrassat i per tant no havia pogut connèixer la darrera vegada que havia baixat). Hi havia un soparillo programat amb els de sempre a Lleida, d’aquells que adoro, d’aquells on som pocs pero no hi falta ni la que viu a Berlin. Aprofitaria per passar una estona amb els pares, que sempre ho agraeixen, encara que sempre acaba sent massa curt. I si, tenia ganes d’abraçar la Cris, donar-li aquells petons que no podria donar-li en qui sap quan de temps.

Ella m’havia alertat sobre les 14. Que el Pedro anunciaria estat d’alarma, que Catalunya estava a punt de confinament, que les coses pintaven complicades. I jo: “tranquila, segur que no n’hi ha per tant, que ara miro que anuncien les autoritats suïsses, que si no tanquen l’aeroport, que no crec, jo vinc”. I efectivament, com la prensa havia avançat, tancament d’escoles fins Avril, màxim 50 persones als restaurants, bars i discoteques, pero les fronteres suïsses segueixen obertes (normal, si no es moren de gana. Per no tancar, no han pogut tancar ni les que uneixen amb Itàlia, reduïr-les, si, pero tancar-les? I com arriva la pasta i l’oli d’oliva?).

Agafo el cotxe i cap a l’aeroport. A un kilometre de la frontera, retencio. Extrany. Cotxes que donen la volta. Hauran tancat malgrat l’anunci? Miro el google maps i no, retencio i pèrdua de temps, pero res més. Al cap d’una estona comencem a avançar, i el tipic accident cotxe-moto en que el segon en surt fortament perjudicat. En la sortida d’una rotonda, aixi que suposo que no deu ser molt greu, pero segur que immobilitza un llit d’hospital. Espero que malgrat el virus l’atenguin correctament. Continuo. Primera senyal. Mai he vist tantes places lliures al parking de l’aeroport. Alli on algun cop he patit per aparcar, se n’anucien més de mil en vert. Primicia! Aparco a la primera planta. Passo el control de seguretat sense fer ni un segon de pausa. A Ginebra, un dels aeroports internacionals més obsolets que conec. On hi ha divendres que gairebé sembla l’apertura de les rebaixes al Tall Britànic. M’instal.lo en una taula del bar més proper a la meva porta amb una birra a la mà. Un clàssic. Puc elegir pràcticament la taula que més m’agrada.

I truco a la Cris. Dubto. I vull saber la seva opinio. Com ho veu ella? No em pot ajudar. Apel.lo a la seva feina de recursos humans. Racionalment que faries? En aquest context no puc ser-ho, em respon. Facis el que facis, trobaré que has fet bé, pero has de decidir tu. D’acord. Pengem i la meva balança interna es decanta per agafar l’avio. A mi el Coronavirus no em fa cap mena de por cap a la meva persona ni cap als que m’envolten. Trobo que tot plegat se’ns ha anat de les mans i que al final, no deixa de ser una grip. Més violenta, efectivament, pero que ficar en risc l’economia mundial per un tema aixi... Estic en el meu dret. Ni les autoritats, ni Danone m’han demanat explicitament que agafi aquest avio, aixi que endavant. Hi pujo.

Em truca de nou la Cris. Li comunico la meva decisio. Sobre les 20 hauria d’aterrar, pero tranquila, quan aterri t’envio un missatge i surts de casa. Que vinc amb Vueling i és a la terminal nova. Estàs segur? Si, si, tinc moltes ganes d’estar amb tu. I hi ha gent fent l’embarcament? Bueno... la meitat d’un dia normal i un percentatge elevat van amb màscara. Pero no et precupis, t’ho conto quan arribi. Segur? No vull ser la que et forci a fer una tonteria. Tranquila, la responsabilitat és meva. Jo decideixo.

Pero el dubte s’instal.la... Segur Eduard? Segur que és lo més sensat? Miro la prensa francesa. Miro que Espanya ha declarat que el numero de casos ja supera els 4000. Fins ara anava dient que la situacio a Espanya i França eren seimilars, en numero de casos i victimes. Pero amb la nova actualitzacio aixo deixa de ser veritat. Veig apareixer el cas com zona roja. Cas que implica quarentena. La meva determinacio és dilueix. Veig aparèixer l’avio, dirigint-se cap a la zona d’aparcament per ser conectat al finger. L’instint canvia de costat. L’estomac em diu que no. Que aquest cop no t’has de deixar emportar per les ganes. No pots pujar en aquest avio. Agafo de nou el telefon: carinyo, em sap greu, pero no vindré. Em puteja saber que passaran setmanes abans d’estar de nou amb tu, pero la intuicio em diu aixo. Ho entenc, truca’m quan arribis a casa.

Eduard

PD: Si voleu una informacio més cientifica del tema del Coronavirus, podeu mirar en aquesta pàgina: https://medium.com/@tomaspueyo/coronavirus-act-today-or-people-will-die-f4d3d9cd99ca. Es un paio que anava amb mi a Centrale Paris i ho està petant a nivell de visites, a les xarxes socials i rep trucades de gent molt molt important. Fa un seguiment diari a Facebook al menys. Milions de visites.

Marea

Sona Marea al Spotify. He ficat una llista aleàtoria del grup i comença amb la canço homonima. Es un bon presagi. Tot un himne, un més dels que van fer dissabte al concert. Aprofito per enviar-me les fotos d’aquell dia. Aixi les podré afegir al post. Dissabte, 30 de Novembre, en complia 37. Un numero un tant insignificant, pero era dissabte i valia la pena montar algo. Feia temps que no veia molts dels que van venir al dinar. Comença a sonar “Trasegando” un altra de les clàssiques. No en voliem cap del darrer àlbum, pero aquestes son il.lusions que només es poden fer els nostàlgics. No em van sonar malament les noves, encara que no les coneixeia. Malgrat que Spotify havia decretat que era el meu grup de la darrera dècada.

Devia ser poc devant de Manel 😉

14:00 al Barracuda, davant del mar de Castelldefels. Un lloc que està esdevenint el nou Red Lion, i aixo no deixen de ser paraules majors. Una barreja d’amics de sempre. No tots havien pogut venir, normal; pero els que hi eren, un raconet de cor cadasqu. Ara sona “Plomo en los bolsillos” pero aquesta l’ometrem. Alguns feia massa mesos que no els veia, pero vivint fora jo i amb noves obligacions ells, necessitem d’aquest tipus de reunions per revivar la flama. Eram massa per poder passar temps de qualitat amb cada, se m’han quedat mil preguntes al tinter, qui sap quan les podré fer?

“Muchas lanzas” pren la continuacio. De nou una massa nova per a mi. Penyates i parelles, lleidatans i companys de pis, una bona barreja per fer baixar unes quantes cervesetes, unes paelles i algunes tapes variades. Quatre criatures que comencen a fer les primeres passes i divuit que ja portem més de tres dècades gaudint d’aquest mon. Se’m fa extrany escriure amb aquest tipus de musica de fons. Normalment sona la playlist “Ambiental” on pràcticament ningu canta i si ho fa no és en les llengües en que la meva orella s’hi fixa. I ara comença a sonar “El perro verde” i aixo ja son paraules majors. M’agrada no tenir control sobre la propera. Un algoritme d’intel.ligència artificial està, en certa mesura, dictant el que escriuré. No deixa de ser un exercici, pero no deixa tampoc de fer una mica de por. Aquesta és una de les conclusions que n’he tret del curs de Digital Transformation que vaig fer ara fa una quinzena. “Mis suenyos passean por cualquier acera”.

Un grup reduït vam ser els que vam anar al concert, previ pas per casa del Rabi. Alli on vaig viure uns quants mesos. Nou glop al got de la nostàlgia. Ara sona “La majada”, no la conec, pero deu servir per saber al ritme al que escric. La ment se m’en va en mil divanacions. Res corregiré, aixo ja ho sabeu. Demà em toca matinar, a les 5:30 m’esperen a les oficines d’Evian per marxar tres dies cap a Itàlia. Suposo que inebitablement cauré dormit en el cotxe d’un gran jefe. Pero ara els dits m’empenyen a continuar escrivint. Spotify em continua castigant amb cançons que no conec: “Jindama”. Haviem començat bé, pero ara el nou album està agafant massa força.

La casa del Rabi en continua recordant en la que vaig viure, pero alhora perceps que ha evolucionat, com ho ha fet ell, com ho hem fet tots. I la veritat és que en el fons, tots ens estimem molt i som el que som, en part gràcies a haver-nos trobat en un moment important de les nostres vides. “Corazon de mimbre” deixa anar els primers compasos, i aquesta és de les mitiques. En aquesta amb el Francesc ens vam fer un bon abraç. “I en cuanto acabo, de zurzir las heridas de las noches mal dormidas, él y yo. Y le llené de flores el jerron para los dos, sin espinas de colores...”

“Y me enamoro...”, petit-gran pensament per la Cris, que va saber que de la mateixa manera que volia que estigués amb mi al dinar, no necessitava acompanyar-me a un concert d’un grup que li fa mal al cap. “Porque decidio que ya estaba hasta las tetas de poetas de bragueta y revolcon...”. En algun moment vaig dir que Marea em semblava un grup que utilitzava un castellà de paraules rebuscades. Quan transcrit les lletres potser aquesta afirmacio genera dubtes, pero quan l’escolto simplement m’ho continua semblant. I encadenem amb “El rastro”, ara si que Spotify està on fire!

Em va semblar un gran concert, molt bo. Legitim hereu d’aquell de Cambrils de ara deu fer què? 15 anys? Es diu ràpid, pero ja comencem a sumar-ne i si, podia tenir-ne 21 en aquell estiu, potser 22? 23 al màxim. No vull utilitzar google per trobar la resposta. El que conta és la felicitat que destilava en tots dos. I per acabar, res millor que un bon esmorzar abans de tornar en taxi a casa. Una visio d’un mar en calma i un llitet calentet amb un abraç de bona nit. “Malos despertares” sona. Una de les velles que no conec i que no fa justicia al que vaig viure el diumenge 1 de Decembre.

Eduard

Neva

Es curios com voler escriure més pot acabar conduint a no escriure res. He mirat les dates i m’he adonat que feia més d’un any que no publicava de nou. I bastant més que no feia més que publicar els deures de l’Escola d’Escriptura. Poc a veure amb la intencio que tenia aquest blog quan va neixer, ara ja fa uns quants anys, en el que ara em sembla un llunyà Singapur.

Miro per la finestra i neva. Mai ho ha fet alli, i per molt boig que es converteixi el clima, no crec que mai ho pugui fer. En canvi, en la meva vida actual, ja feia dies que ho esperava. Mirava les previsions deesitjant que ho fes, que ho faci en quantitat, que ho faci més que els quatre anys anteriors. M’agarada que nevi, encara que encara sigui d’hora per anar a esquiar. M’agrada la pau blanca que deixa caure un cel gris, tristament gris pot ser, pero pacificador.

Spotify fa sonar les notes pintoresques d’Ibrahim Maalouf, music que ara fa un mes no conneixeia, pero que a resultes d’una conversa banal de cantina, vaig acabar portant a la Cris a que descubrissim junts un trompetista genial. Si teniu l’ocasio, us recomano que aneu a un concert, passareu per tots els estats d’ànims, pero ballareu com mai ho haguessiu cregut en un estil ben particular i sortireu amb un gran sabor de boca. Suposo que el fet que per mi sigui algo molt rar d’anar de concerts, encara afegeix millor record.

Miro per la finestra i neva. Incansablement, suaument, depositant una petita capa blanca al voltant de la casa. M’agrada que ho faci un diumenge, que em desperti les ganes de tornar a escriure amb una tassa de té fumejant al costat. Constant, aixi com la pluja trobo que té més intensitats diferents, la neu trobo que és més constant. Si que hi pot haver moments que en caigui més o que les volves siguin més grosses, pero en general hi ha un ritme sostingut, d’aquells que adormilen i et fan aparèixer un somriure seré. Acabo d’interrompre Spotify, buscant al google la confirmacio que son volves de neu i no vulves de neu (en que estaria pensant 😉), m’acaba de mostrar una canço de Smoking Souls, Volves de neu i m’ha agradat (“Partir fa menys mal per qui se’n va”).

Li envio la foto a la Cris i m’envia un video dels seus peus mullant-se al mar de la platja de Castelldefels. Cadasqu té les seves passions, pero suficients punts de trobada també. M’envolten tot de regals. El passat 4 d’Octubre va ser el meu darrer dia en tant que responsable del sector de les especialitats a la fàbrica. Em concentro en la part del projecte dels LGV, pero aixo serà per explicar-ho en una altra ocasio. El darrer dia vam anar amb l’equip a que es repartissin noves funcions esperant que tingui un successor. Després vam anar a celebrar-ho. I cada equip em va donar les gràcies a la seva manera. No m’ho esperava. Em va fer molta il.lusio, marxava trist de fer-ho, sabent que la vida continua pero molt vinculat a un sector que viu força aïllat de la resta. Un reducte més a la antiga. La familia unida davant un producte més dificil. Un honor marxar reconegut per la majoria.

Miro per la finestra i neva.

Eduard

La trucada (EdE 11)

El segon de tres textos basats en el Txapo, m’han permès desenvolupar-lo com un segon protagonista d’una trama paralel.la. Avui que em toca escriure el segon exercici de Novel.la 1, l’utilitzo de nou 😉

Text explicatiu no literari:

a).- Com hem vist en la unitat precedent, l’entrada dels mossos d’esquadra al seu pis (desencadenant) ha conduït al Txapo a la fugida (conflicte inicial), deixant enrere el Fèlix, que viurà la seva trama paral.lela. També es comença a mostrar el conflicte principal del Txapo : cap a on dirigir la seva vida per sortir del món en què viu immers.

b).- Han passat tres dies. El Txapo va agafar un tren fins a Portbou i d’allí va creuar a peu pel coll de Belitres fins a Cervera de la Marenda (tal com feien els exil.liats de la guerra civil). D’allí es desplaçà en bus fins a Cotlliure, on el trobem per l’escena d’avui.

Escena en què apareix el primer punt de gir:

“I ara què?” la pregunta li torna a aparèixer nítidament, recurrent i de moment encara, irresolta. Repenjat sobre una barana en la qual poca confiança hauria de depositar, aspira lentament el poc que li queda del Ducados. Des del rònic balcó d’una pensió de mala ventura, observa en la distància un mar en calma. Una certa amargor rabiosa li puja per l’esòfag. Ell, que sempre ha volgut tenir el mar a prop, i ara li molesta la tranquil.litat d’un onatge gairebé inexistent. Sempre s’ha dit que per a un basc com ell, el Mediterrani era poc més que un gran llac.

“BRRRR, BRRRR, BRRRR”, l’atonia del moment s’interromp quan comença a notar com vibra la butxaca dreta dels texans. Si hagués estat l’esquerra, el ritme cardíac no s’hauria ni immutat. Al cap i a la fi, de trucades de clients n’ha deixat passar una bona pila durant aquests darrers tres dies. Però el telèfon de la dreta, aquest està reservat per a una llista molt exclusiva de persones. Podria comptar amb els dits de les dues mans els privilegiats que tenien enregistrat el número personal del Txapo. I no eren precisament les trucades que volia haver de contestar el seu propietari. Encara menys en les circumstàncies actuals.

I el cor s’accelera encara més en veure el nom que apareix en la pantalla, quan nerviosament aconsegueix treure’s l’aparell dels apretats pantalons. “AMAYA”. Per algú respectuós de la mitologia, que justament el truqui aquella que significa “el principi de la fi”, no augura res bo. I més havent estat algó tant important en el seu passat. Algó amb qui s’havien deixat les coses molt clares: “Nunca más”.

-              “Egun on” – És tot el que arriba a articular intentant donar-li un to rutinari, anodí, esperant que l’altra no escolti els batecs del desconcert.

-              “Kaixo Txapo” - De l’altre costat de l’auricular també percep lo indesitjable de la conversa, alhora que la criticitat que l’ha empès a donar aquest pas, tants anys després.

-              “Como estás Amaya?”

-              “No me andaré con rodeos. Tu hijo está muy enfermo. Tu hijo te necesita”

Eduard