El segon de tres textos basats en el Txapo, m’han permès desenvolupar-lo
com un segon protagonista d’una trama paralel.la. Avui que em toca escriure el
segon exercici de Novel.la 1, l’utilitzo de nou 😉
Text explicatiu no literari:
a).- Com hem vist en la unitat precedent, l’entrada dels mossos d’esquadra
al seu pis (desencadenant) ha conduït al Txapo a la fugida (conflicte inicial),
deixant enrere el Fèlix, que viurà la seva trama paral.lela. També es comença a
mostrar el conflicte principal del Txapo : cap a on dirigir la seva vida per
sortir del món en què viu immers.
b).- Han passat tres dies. El Txapo va agafar un tren fins a Portbou i
d’allí va creuar a peu pel coll de Belitres fins a Cervera de la Marenda (tal
com feien els exil.liats de la guerra civil). D’allí es desplaçà en bus fins a
Cotlliure, on el trobem per l’escena d’avui.
Escena en què apareix el primer punt de gir:
“I ara què?” la pregunta li
torna a aparèixer nítidament, recurrent i de moment encara, irresolta. Repenjat
sobre una barana en la qual poca confiança hauria de depositar, aspira
lentament el poc que li queda del Ducados. Des del rònic balcó d’una pensió de
mala ventura, observa en la distància un mar en calma. Una certa amargor
rabiosa li puja per l’esòfag. Ell, que sempre ha volgut tenir el mar a prop, i
ara li molesta la tranquil.litat d’un onatge gairebé inexistent. Sempre s’ha
dit que per a un basc com ell, el Mediterrani era poc més que un gran llac.
“BRRRR, BRRRR, BRRRR”,
l’atonia del moment s’interromp quan comença a notar com vibra la butxaca dreta
dels texans. Si hagués estat l’esquerra, el ritme cardíac no s’hauria ni
immutat. Al cap i a la fi, de trucades de clients n’ha deixat passar una bona
pila durant aquests darrers tres dies. Però el telèfon de la dreta, aquest està
reservat per a una llista molt exclusiva de persones. Podria comptar amb els dits
de les dues mans els privilegiats que tenien enregistrat el número personal del
Txapo. I no eren precisament les trucades que volia haver de contestar el seu
propietari. Encara menys en les circumstàncies actuals.
I el cor s’accelera encara
més en veure el nom que apareix en la pantalla, quan nerviosament aconsegueix
treure’s l’aparell dels apretats pantalons. “AMAYA”. Per algú respectuós de la
mitologia, que justament el truqui aquella que significa “el principi de la
fi”, no augura res bo. I més havent estat algó tant important en el seu passat.
Algó amb qui s’havien deixat les coses molt clares: “Nunca más”.
- “Egun on” – És tot el que arriba a articular intentant
donar-li un to rutinari, anodí, esperant que l’altra no escolti els batecs del
desconcert.
- “Kaixo Txapo” - De l’altre costat de l’auricular també
percep lo indesitjable de la conversa, alhora que la criticitat que l’ha empès
a donar aquest pas, tants anys després.
- “Como estás Amaya?”
- “No me andaré con rodeos. Tu hijo está muy enfermo. Tu
hijo te necesita”
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada