Austràlia (I)

Feia molts anys ara que no escrivia des del lounge business d’un aeroport. Com tota activitat que va tenir un cert pes en el passat, això desperta una certa nostàlgia. I com tota bona nostàlgia té un punt de records bonics i alhora d’etapa passada que no vols reviure actualment. M’ha encantat fer aquest viatge, però al mateix moment, m’alegro que sigui algo excepcional i que no estigui en una espiral en que això passi un cop al mes. Viatjar m’encanta. Fer-ho sol, mai ha estat un problema i he recuperat sensacions, però he trobat a faltar a en Gael i na Cris, la nostra vida rutinària i avorrida. Ara m’encanta això. Veure’ls a través d’una pantalla no és suficient. I encara menys amb una diferència horària d’aquesta magnitud.

El cas és que he passat dues setmanes a Austràlia per visitar fàbriques, botigues i plataformes de distribució del grup Dulux. Els australians que van comprar (a un preu desorbitat) el grup Cromology a principis de 2022. M’havien promès fer aquest viatge des del moment de la compra. Em van fer una oferta formal pel setembre de 2023 per realitzar el viatge. Vaig refusar ja que estava massa a prop de la possible data de naixement d’en Gael i vaig argumentar que les fàbriques, les botigues i les plataformes estarien allí en un altre moment. Finalment s’ha acabat realitzant aquest final de Març i principis d’Abril. Ara que el principi d’any encara està fresc i els mals resultats de ventes encara no han conduit a retallar aquest tipus d’iniciatives. Ara amb el tancament de Març confirmat, ja sabem que no n’hi hauran gaires més d’aquests viatges. En dues setmanes vaig a l’Anglaterra a visitar un proveïdor (programat des de fa molts dies) i crec que ja no viatjaré massa més en aquest any 😉 O potser és el que simplement desitjo, malgrat el que això implica.

Fa tres anys, un viatge d’aquestes característiques m’hagués conduit a agafar 3 o 4 setmanes de vacances i hagués empalmat la feina amb l’oci. En les circumstàncies actuals, vaig agafar-me 4 dies. La seu del grup està a Melbourne i és allí on ens esperaven un dimecres per iniciar un tour molt ben organitzat que anava a culminar amb la assistència a la conferència Supply del grup. El meu jefe ja portava una setmana allí (hi havia una business review anual i havien assistit les ments més privilegiades de Cromology). S’unia al viatge la directora industrial de França i el director Supply d’Itàlia i internacional. 4 seriem els europeus, de 3 nacionalitats diferents per a que semblés un acudit manyit. L’italià es va agafar únicament els dies exigits per la feina (i malgrat això es va perdre l’aniversari del seu fill gran que just queia en el cap de setmana del mig), la francesa feia venir al seu marit i fill (3 anys) pel dilluns que tornàvem a estar a Melbourne. Després prolongarien dues setmanes més de vacances a l’altra costa, a la llunyana Perth. El marit havia viscut uns quants anys a Austràlia i de fet dues filles seves d’un matrimoni previ havien nascut aquí i actualment disposen de la nacionalitat. El meu jefe, considerant que passava tres setmanes, amb dos caps de setmana sencers inclosos, no allargaria tampoc.

Vaig aterrar un diumenge a les 7 del matí hora local. Havia agafat el primer vol un divendres a les vuit del vespre. 10 hores de diferència horària la primera setmana, 9 la segona (Europa canviava abans que les antípodes), 8 hores si m’hagués quedat una setmana més. No deixa de ser boig. Havia elegit els vols com més m’agraden, per volar de nit i aprofitar al màxim el temps. Com la política corporativa és la mateixa que a Danone i en vols de més de quatre hores tens dret a Business, el viatge costava uns gens despreciables 7.800€. Emirates. Escala a Dubai. Hagués preferit altres opcions. No m’agrada beneficiar sponsors del maligne, però s’ha de reconèixer que son molt bons.

A l’aterrar, la primera Eduardada del viatge. Vaig anar a recollir el cotxe a Hertz i no trobaven la meva reserva. Ens vam adonar que havia reservat a Melbourne, Florida, USA. Encara sort que tenien un jeep disponible i pagant Sant Pere et corregeix tots els errors. I com la reserva era gairebé per al dia següent a Florida, la vaig poder anul·lar sense conseqüències. Pensant-ho ara, suposo que la Melbourne de Florida devia ser prèvia a la Australiana (fundada per 1835 si recordo bé d’aquests dies). Mala sort que les dues tinguin aeroport.

A partir d’aquí m’esperaven gairebé tres dies de road trip seguint la mítica “Great Ocean Road”. Una gran recomanació de la Cris, que havia passat unes setmanes a Austràlia durant el seu període sabàtic de volta al món. A mi m’encanten els road trips, tant acompanyat com sol. Recordo amb especial carinyo, un en que vaig sortir de Lleida, amb un cotxe llogat, direcció Liechtenstein amb la intenció (acomplerta) d’arribar-hi sense agafar cap autopista. Parant a cases d’amics o petites fondes de poques estrelles. Però suposo que ja en dec haver parlat algun cop d’aquest. El cas és que un cop arribat al punt inicial, Geelong, una ciutat de certa consideració, vaig fer un cafè en una cafeteria bàltica ostentada per un australià, que el seu pare havia estat destinat en una d’aquelles repúbliques i en que el seu fill estava lluitant per la supervivència d’Ucraïna. Li vaig agrair la valentia del seu fill. A partir d’allí res de GPS i a deixar-me sorprendre pel paisatge i el recorregut.

Efectivament, abans de la primera nit, ja havia pogut complir dos propòsits. Veure un cangur (acabaria resultant extremadament fàcil, malauradament molts de morts al costat de les carreteres o autopistes) i veure un koala (molt més difícil, dos en total, dalt d’un arbre sempre i només allí on la Lonely Planet m’havia indicat). Les dues nits les vaig passar en un far, la primera al cap Otway i la segona al Nelson. Allí és on vaig aprendre la importància d’aquests per evitar moltes morts en la mar. Com, el fet de poder transitar entre Melbourne i la illa de Tasmània (enlloc de passar pel sud d’aquesta) estalviava una setmana de temps de viatge entre Anglaterra i Sydney, la destinació principal durant els primers anys de colonització. Preciós veure les diferents hores de Sol des de la casa on habitaven els que s’encarregaven d’operar un far.

El segon dia, és quan veuria el monument natural més icònic de la ruta, els dotze apòstols. Nom molt marketinià per descriure unes formacions rocoses que “sorgeixen del mar” i que mai van ser dotze i que encara menys apòstols. Moment que mereixeria un especial homenatge a una camiseta que m’havia acompanyat molts anys i que finalment tindria sepultura a la casa del cap del far Nelson. De la promoció de medecina de la facultat de Lleida del gran Francesc Riba.

El darrer dia serviria per passar per un parc natural que havia estat salvatgement atacat pels grans incendis forestals que han assolat Austràlia recentment però que va aconseguir salvaguardar alguns indrets màgics.

I finalment el retorn a Melbourne, la retrobada amb els companys i l’inici d’un interesantíssim viatge per les diferents fàbriques, clients i centres de distribució del grup Dulux. Però això quedarà per un futur post, si encara recordo com tornar a entrar a “Les petites aventures d’un Anon”. Espero que si, ja que queda pendent parlar del darrer dels personatges que vaig creuar per aquest territori, un taxista d’origen turc, que odia Erdogan i que és més Cruyffista que el 99% dels seguidors blaugranes. Quin gran cliff-hanger, eh!!??

Eduard

PD: He aconseguit acabar el post amb menys d’una setmana des del seu inici... no està tant malament per lo poc que he escrit darrerament 😉 Encara que he cascat fotos a cascoporro, però clarament els cangurs s’ho mereixien.

27/10/2023 Gael

Havent dinat i després de l’extraccio rutinària de llet, la Cris em diu que aquesta tarda farà l’album de fotos per regalar aquestes festes. A partir d’unes fotos d’estudi que ens vam fer dues setmanes després del naixement d’en Gael, regal del seu fidel grup d’amigues gallegues. Em pregunta si em ve al cap alguna poesia que m’agradaria ficar-hi. No em ve res al cap com a tal, però si que hi ha una cançó que sempre m’ha agradat “Palabras para Julia”, poema de Jose Agustin Goytisolo, cantat pel mestre Ibanez i pels vells rockeros Los Suaves. Aixo em retrocedeix a 2014 quan vaig escriure-li un text a l’Alex, el meu primer nebot, nascut quan jo vivia a Indonèsia. Me’l rellegeixo i encara que recordava perfectament l’esperit del text, no les paraules textuals que vaig emprar. M’ha fet especialment gràcia aquest extracte :

“Suposo que seria el moment de prometre’t que sempre em tindras al teu costat, que sempre estare alli pel que puguis necessitar i per que no, per donar-te uns cosins amb qui creixer com a persona. Amb el temps aprendras que en la vida, totes les decisions que prens, t’aporten una serie de recompenses, pero tambe, que no n’hi ha cap que no tingui tambe un cost associat. En el meu cas, he decidit viure la meva vida sense gaires certeses respecte on vull viure i amb qui.”

En gairebé 10 anys de l’escrit, algunes coses han canviat, o millor dit han evolucionat de forma natural a donar alguna resposta més. I està clar que aquest any n’ha modificat una de ben fonamental. Després de 39 setmanes de lenta progresio, el divendres 27 d’Octubre a les 20:36 apareixeia amb tranquil·litat i amor aquesta personeta. Benvingut Gael!

I has passat gairebé dos mesos abans d’escriure unes línies sobre un fet tant fonamental en “Les aventures d’un petit Anon”??? Doncs la veritat és que si. I pot ser que encara n’haguessin passat més si la Cris no m’haguès punxat una mica avui. Feia dies que em rondava pel cap, però... sempre hi ha tantes excuses! Els primers dies no vaig tenir temps per res: la meva funció? Intentar facilitar al màxim la logistica per la mami i el bebè. Comprar, cuinar, acompanyar, fer quatre gestions i tornar a comprar, cuinar i acompanyar. Entres en una muntanya russa d’emocions en que com diria en Simeone, “toma a toma” o “plor a plor” (tant de la criatura com dels adults 😉). La lactància materna és un mon pel que creus que t’has preparat però en que ràpidament te n’adones que no en tens ni puta idea i t’endus un bon bany de realitat. Que per haver fet quatre monades amb un ninot de plàstic i escoltat quatre fonamentalistes del tema no estàs ni gota preparat. Avui m’agradaria pensar que ens queda darrera, però lluny de ser el cas, continua sent el tema que més maldecaps ens provoca. Seguim!

Aquests primers dies no deixen de ser un període d’enamorament constant en vers del teu fill. Cada cosa que fa, cada petit progrés, cada sorollet. Celebres cada pet que deixa anar, li provoques eruptes amb un somriure d’orella a orella. I set cau el mon a sobre amb cada plor, amb cada ganyota de dolor. Ràpidament te n’adones que donaries la vida per ell, que es construeix un amor incondicional. Tot això malgrat que quan intentes que s’adormi a les quatre del mati i ell considera que és millor no fer-ho, també obriries la finestra i el tiraries avall; si no fos perquè és el teu fill i una força atàvica t’hi reaferma i et comences a sentir culpable per haver pensat tal barbàrie. Ja vaig titular en el passat un post com a “Muntanyes russes”. Acabo de veure que era el segon i es referia als primers dies a Singapur. Sembla ser que tot canvi radical de vida, tota nova aventura empresa et condueix a aquest moment de màxima temporalitat alhora que d’intensitat.

Més de dues setmanes després de les línies precedents, retorno a plantar-me davant del word per intentar donar forma alque em passa pel cap. Ja estem en un nou any i encara que m’hi vull resistir he de començar a assumir que dilluns torno a la feina després de més de dos mesos d’absència. Desconnexio força ben portada en que pràcticament en cap moment m’ha passat pel cap les preocupacions Cromologianes. La veritat és que és una de les vegades en que he pogut sentir un cert orgull de ser espanyol i poder gaudir d’aquest temps al costat del nado. I encara més si penso en el temps que vindrà en uns mesos en que prosseguiré amb les 10 setmanes que em queden.

En aquets lapse de temps i continuant amb el tema de la lactància que continua sent el dels maldecaps, li hem tallat el frenillo al Gael. Sembla ser que el múscul li retenia massa la llengua i impedia la mobilitat necessària per complir correctament la seva funció. La intervenció en si és força trivial, el pitjor és les cures posteriors que has de fer per evitar que es torni a tancar i es perdi el benefici. El cas és que entre 5 i 7 cops per dia, toca obrir-li la boca i pressionar fortament en la ferida per evitar que es produeix la tendència natural a fermar-se sobre si mateixa. Aixo, com podeu suposar, provoca un plor desconsolat del bebè, que tanqui els punys amb ràbia i que et faci una mirada desconsolada imploran-te que paris la tortura. Crec que és el més dur que m’ha tocat fer amb un ser humà. I encara queden uns dies més per complir amb el protocol... A mi això ningú m’ho havia explicat... argghhhh.... Sort que després sembla que ràpidament li passa i podem fer les nostres tonteries de nou.

S’acaba d’iniciar una nova petita gran aventura en la meva vida, una que correrà en paral.lel a la meva. Completament connectada en els primers passos, cada cop més autònoma conformi passin els dies. Com titula el llibre que ens ha regalat ma germana una que “No se admiten devoluciones”. Que et canvia a tu, que et canvia la teva relació amb la teva parella i que et replanteja tot el teu univers. I alhora que no deixa de ser un dels actes més instintius que portem dins. Estem programats genèticament per intentar ser pares el màxim numero de vegades, mentres que la societat modela aquest moment en totes les seves vessants, en tots els seus aspectes, en tot el que l’envolta i en la seva funció de ser.

Escric per necessitat i evidentment aquest és l’esdeveniment unic que més reflexions em comporta. Que més felicitat provoca, que més pors, que més esperances, que més angoixes. Quan la Cris em va anunciar que estava embaraçada (utilitzar aquí el plural em sembla una falta de respecte per qui porta el major pes en aquest tema), el mon per un instant es va aturar. Es materialitzava una idea que portàvem barallant durant uns anys. Una hipòtesis es convertia en realitat. L’anunci el va fer quasi de pel.licula, però aquell dia vaig arribar més aviat de la feina que previst i vaig esguerrar una mica la preparació; però veure un parell de testos que donaven el mateix resultat va ser un d’aquells moments que es guarden per sempre. Ara estic vivint en cada segon el resultat d’un embaràs pràcticament modèlic i d’un nado que mirat en prespectiva és un angelet.

Mil idees més em passen pel cap, però... no tot és necessari que quedi enregistrat. L’aventura continua, the show must go on.

Eduard

PD: Ahir li van ficar les primeres vacunes i ara tenim un nou amic: l’Apiretal 😉

Kilimanjaro (IV i final)

Uns cops a la tenda i obro els ulls. Tinc la sensació de no haver dormit ni un minut en les quatre hores que en principi havia de fer-ho. No passa res. Encara tinc la sensació que tinc suficients forces per pujar a dalt de tot. No serà ni molt menys el primer cop en que l’ascensió final la faré de nit. Em fico pràcticament tota la roba disponible, canvio les piles del frontal per unes de noves i cap a fora. Toca menjar algo, beure un cafè calent i l’hora de la veritat davant nostre. Veig cares de respecte en els meus companys, qui sap si una mica de por també. Ningú ha passat una nit especialment memorable.

En l’expedició els cinc turistes i els tres guies. Comencem a pujar molt tranquil·lament. “Pole, pole” ens repeteixen constantment. Ens adelenten grups més ràpids, adelentem nosaltres a d’altres més lents. Silenci i la llum dels diferents frontals. És nit tancada però no especialment freda, els -10 promesos deuen ser de veritat. Portem un parell d’hores, potser tres. Tinc els mòbils tancats, no és moment per pensar en fer fotos. Començo a veure signes preocupants en els italians. Un sembla que li costa molt, el que va davant meu necessita que el desperti de tant en tant i ha perdut una mica la coordinació i l’equilibri. Ens anem aturant, però els guies no preveuen un fracàs. Els hi agafen les motxil.letes que porten. Una mica d’aigua, alguna prenda addicional i algo de menjar. No cal gran cosa més. L’italià que no parla gairebé anglès, avui ja no diu res. Crec que estalvia cada gram de força. L’altre es queixa de mal de cap, però no tira la tovallola. A ritme tranquil continuem pujant. Tinc sensacions una mica fora de lo habitual, no és un maregi, però se li assembla una mica. La falta d’oxigen. Però tinc claríssim que arribaré a dalt. Vaig pensant en alguns vídeos que vull grabar al cim, petites tonterietes per la gent que m’ha acompanyat en la distància. El primer per la Cris, el segon per la mare i a partir d’allí em deixaré portar.

Es compleixen els pronòstics i amb molta ajuda dels guies, arribem tots al Stella Point just quan el Sol comença a aparèixer en l’horitzó. És la porta del cràter, ja per damunt dels 5700. Sento als italians declarar que és el pitjor dia de les seves vides. Que per ells es queden aquí. Evidentment la resposta dels guies és que ni de conya. “One dream, one team”. Aquest és el nostre lema i el de molts altres grups, tampoc ens vanalograriem de falsa originalitat. Seguim cap amunt, amb un terreny bastant més fàcil. Veiem els primers glaciars, aquells que pengen cap a la vesant que ens ha acompanyat durant tots aquests dies. Estem realment en un volcà.

Ens comencem a creuar amb gent que ja baixa de retorn. El fluxe de gent és en les dues direccions. El cim està cada cop més a prop i finalment tenim permís per trencar el grup. Em fico a caminar al meu ritme, forçant-me una mica per veure quina és la meva vertadera condició. El cor batega i els pulmons respiren amb energia. Em sento molt viu quan corono amb uns minuts d’avanç. Faig la cua pertinent i obtinc la foto que tot turista obté després d’arribar. No és una sensació d’haver fet quelcom de físicament remarcable. He estat molt lluny de portar el cos a qualsevol límit. En cap moment parlaria de proesa atlètica, ni molt menys. És la satisfacció de retrobar-te dalt, dalt del mòn, envoltat de bellesa i encara que hi ha massa gent al voltant teu, te n’adones que val molt la pena. Té la màgia dels relats que has llegit abans d’arribar-hi, de la història de la seva primera coronació. La mística de retrobar-te en un punt ben especial d’aquest magnífic planeta.

M’agradaria tenir temps per rècorrer una mica el cràter del Kibo. És enorme i en la vesant oposada a la nostra la presència de glaciars és molt més abundant. És per això que les fotos més emblemàtiques son des d’allí, la cara que dona cap a Kènia. Malhaurdament no hi ha temps per fer-ho i toca començar el descens.

De retorn a Stella Point, tenim dues opcions, baixar pel mateix camí que em emprat per l’ascensió, el típic zig-zag, o prendre una opció que et permet “esquiar” per les pendents de cendra. Els francesos i un dels guies optem per la segona, mentres els italians, encara en un estat que no permet tirar cohets, aniran amb un ritme més tranquil. L’adrenalina de la baixada és encantadora i ràpidament estem de retorn al campament base. Tenim un parell d’hores per dormir abans de dinar i continura el descens. Després de tants dies d’apropament, avui toca despedir-se del veritable esperit que ens ha acompanyat durant tots aquest dies.

La baixada es fa llarga i avorridota. Parem a dormir a 3600 i deixem per l’endemà la darrera part. Recuperem les vegetacions que vam veure durant la pujada, en els mateixos estadis. L’alçada marca realment l’adaptabilitat de les especies. Haurem aconseguit fer tot el treking sense haver d’utilitzar els enginyosos artefactes ideats per rescatar els necessitats.

Un cop a la porta de sortida del parc, ens ve a buscar de nou el minibus que ens havia portat a l’inici. Dinem tots plegats en un restaurant de Moshi, la ciutat del Kili i després de nou a l’hotel on havíem dormit la primera nit. Allí l’endemà els francesos aniran a fer un dia de safari. Els italians se’n van a Uganda per fer un trekking per la selva, encara que no fan cara de que sigui el que més de gust els ve, considerant com van acabar. Jo tinc un parell d’hores per prendrem una dutxa, refer la motxil.la amb el que havia deixat allí i preparar tot el que regalaré als protejadors de l’expedició (una mica de roba, una cantimplora i la motxil.la petita; una bona excusa per renovar equipament alhora que ajudar a la comunitat). A les vuit del vespre agafo l’avió, paradeta a Zanzíbar on baixa i puja part de la gent i després a Barcelona via Zurich. Espero que aterri la Cris que torna de Ferrol i junts cap a Sant Cugat. Dutxeta i cap a la fàbrica, a conèixer el que serà el meu no jefe costat negoci espanyol. En menys de 48 hores he passat del cim d’Àfrica a la meva fàbrica de Les Franqueses del Vallès.

Molt eduardià tot plegat.

Eduard

Kilimanjaro (III)

Em desperto al Baranco Camp sobre un mar de núvols. No saps molt bé si encara somies o has retornat al mòn dels vius. Tan sols el fred que et recorre l’esquena et dona un bany de realitat.

El campament es desvetlla amb mi poc a poc i la inmensitat del que ens rodeja ens empetiteix per uns instants. Necessitem que el Sol continui pujant en la seva trajectòria diària per acaronar-nos la cara amb els seus raigs calorífics.

Avui el dia comença per l’ascensió del Baranco Wall o Breakfast Wall, el mur que es veu a la dreta de la foto i que serveix per despertar-te amb els seus gairebé 300 metres de desnivell força pronunciat. És la part més tècnica sense suposar cap mena de repte. És també un dels indrets que més cues es formen entre turistes i portejadors.

En alguns indrets els guies donen un cop de mà per ajudar a rellevar els més grans desnivells. Jo no necessito d’aquesta ajuda i sóc “acusat” pels meus companys de caminata d’anar sobrat. Recordo haver passat per llocs força més complicats a Alps i Pirineus. Especialment un de calent son les Escales del Perdido on seguint a les cabres de l’Albert i l’Elena em vaig trobar abraçant-me a un rierol que s’escorria entre parets massa dretes per mi sense anar cordat. Vaig acabar una mica moll i sense massa vergonya però dalt del desafiament. És el que té el trekking, la teva ment fàcilment es transporta tant en el temps com l’espai. Una activitat ideal per un nostàlgic i un somiador. M’hi sento identificat.

Un cop a dalt, mires enrere i te n’adones que el camp s’ha buidat pràcticament. En unes horetes més tornarà a plenar-se en un cicle que anirà perdent intensitat conforme la temporada avanci, sense mai extingir-se i per renéixer amb força als voltants de Desembre, quan la temporada torna a enlairar-se.

Dalt de la carena, la vegetació ha desaparegut i la inmensa mola del mont Kibo llueix en plena esplendorositat. Vigilant amb fermesa el que passa a la seva falda, on gràcies a les seves aigües, la vida floreix amb la fertilitat de les seves terres. Això dona lloc a una de les fotos més divertides del dia.

A partir d’allí el dia no té massa complexitat. Ràpidament s’arriba al Karanga camp on passarem la nit. Aquí perdrem la meitat de les expedicions que han començat l’aventura amb nosaltres, ja que alguns aprofiten que les dues etapes son curtes per guanyar un dia i saltar el Karanga per anar a dormir ja al Barafu Camp o camp base des d’on es llança l’ascensió final al pic. Es el cas de dos catalans que he trobat pel camí, que cada un fent l’expedició en solitari i veient que porten un bon ritme, els seus guies els aconsellen de fer això. Ja no els veure més, ni a ells, ni a la senyera que orgullosament posava el Josep a la seva tenda. En el nostre grup, ningú es planteja escurçar el trekking. Els dos italians i el francès no donen signes d’anar especialment sobrats. Crec que un dia més d’aclimatació els farà bé. Jo gaudeixo del camí.

A la tarda no hi ha gran cosa a fer, així que aprofito per llegir la guia que porto, que em va regalar la Cris al saber del meu projecte i que és de la mateixa editorial que la que havia utilitzat al Nepal. Molt pràctica ja que en lloc de mapes topogràfics, utilitza dibuixos dels recorreguts. Quelcom de molt més útil en aquestes contrades. També tens temps per abrigar-te, fer la “happy hour”, instant en què l’expidició es reuneix per menjar palometes i prendre té i fer alguna que altra foto amb la caiguda del Sol, astre que marca els horaris de tot el que passa.

El cinquè dia de caminata és curt. L’objectiu és arribar a l’hora de dinar al camp base. Descansar i intentar dormir abans de fer l’atac final. Continuem vorejant pel sud el massís, sempre d’oest cap a l’est en la busqueda de la bretxa més fàcil per arribar al con del volcà. L’objectiu cada cop està més a prop.

En arribar al Barafu camp, és el primer cop que tenim vista clara sobre el Mawenzi, el tercer volcà que conforma el Kilimanjaro juntament amb el Shira i el Kibo. Té un pic a 5149 metres, significativament més baix que el Kibo, però amb molta major complexitat tècnica. Fet que comportà que fos el darrer en ser coronat. Veient-lo en la distància pots entendre que així sigui.

En aquest mateix camp, si tot va segons lo previst, descansarem una mica demà i dinarem després d’haver fet pic. Ara toca intentar fer lo mateix. Sopem poc més tard de les 5 de la tarda i rebem el briefing final. Toca llevar-se a les 11, preparar el mínim imprescindible per pujar. Un mínim que inclou pràcticament tota la roba disponible. Esmorzar i amb el frontal amb les millors piles disponibles pujar “pole pole” (expressió suwahili que equival a “lent lent” “tranqui tranqui”) cap a dalt. Aniré a intentar agafar el màxim de forces amb la mirada benevolent del Mawenzi en la distància. Tinc bones sensacions. El cel sembla no anunciar pluja. No hi hauria d’haver motius per no aconseguir-ho. Però sempre un respecte profund a la muntanya, a la seva força i als seus designis.

Amb tot el respecte pel Kilimanjaro. Amb un pensament per la Cris. Amb un pensament per la mare. Tanco els ulls.

Eduard

Kilimanjaro (II)

El segon dia comença amb el constat que el sac de dormir que he estrenat, tampoc és tant tant calent com havia previst. La temperatura de confort límit a -12ºC no ha superat massa bé el fet de dormir despullat a 2800. A partir d’aquí decideixo que mitjons, malles i camiseta seran necessaris conforme anem pujant. De fet, hi hauran nits amb doble parell de mitjons (i dels gruixuts), dos pantalons i 2 o 3 tèrmiques. A nivell pràctic també ha començat el mode estalvi de bateria dels mòbils. En porto dos, el personal i el de la feina, tots dos en mode avió i només un d’ells engegat durant el peiode del dia que faig fotos. No hi ha possibilitat de carregar-los i no he pensat en portar un power bank, malgrat tenir-ne. No ho vaig aprendre tot del meu període indonesi 😉 A un indo això mai li hagués passat!

El campament desperta amb el seu ritme que esdevindrà habitual. Et desperten amb un lleuger sacseig de la tenda. Ho confirmes amb un bon “good morning” i tens una mitja horeta per vestir-te i preparar el makuto que donaràs als portejadors amb el que no necessites i que en principi no hauria de pesar més de 12kg (el meu en deu fer uns 8). Rentar-te la cara i esmorzar. Porridge calent i alguns hidrats de carboni (pà fregit, pancakes) i una mica de fruita. Sóc l’únic que opta pel cafè instantani, però sinó té, llet en pols o colacao. Tot local o kenià. Després vé el test de saturació d’oxigen en sang i de pols. Es fa també després de sopar i permet seguir l’evolució. Curiosament, al llarg de tota l’expedició tinc uns dels millors valors del grup; encara que tots anem perdent al pas dels dies i a l’augmentar l’alaçada. A partir d’allí, la petita motxil.la del dia als hombros i cap amunt. Avui no toca una assenció massa exigent. Entre 4 i 5 horetes per arribar a dinar al que serà el campament nocturn. La vegetació canvia. De la selva densa passem a bosc d’arbres més baixos. Pugem ràpidament per damunt dels 3000 i ens dirigem cap al límit arbori. També coneixem el que serà un company pels propers dies. El Meru és un volcà de 4500 metres d’alçada prop d’Arusha a uns 80km del Kili. Alguns l’utilitzen com preparació abans de venir per aquí, però clarament és menys popular.

Conforme el Sol agafa força, la temperatura clarament augmenta, mentres que quan aquest comença a pondres, ràpidament la sensació de fred es dispara. Això t’apropa a un ritme de vida marcat per l’astronomia i els moviments naturals. També tens encontres amb una flora que et pot sorprendre i que clarament s’ha adaptat a unes condicions força peculiars.

Pugem a una carena sobre els 3900 i després baixem lleugerament per arribar al Shira Cave Camp. Un gran plateau format per l’explosió del volcà que li dona nom i que és un dels tres que conformen el Kilimanjaro un nom que reagrupa en realitat diferents pics i formacions. Prop d’aquí hi ha un parell de campaments més en Shira I i en Shira II concorreguts per altres rutes d’accès, la Shira (a priori cada cop menys utilitzada) i la Lemosho. A partir de demà, s’uniran a la nostra per continuar en la mateixa aproximació al Kibo; el segon volcà que conforma el gran Kilimanjaro i el que ens importa més. Deixarem el tercer pels darrers dies ja que no el veurem abans.

Com a la tarda no hi ha molt per fer, aprofitem per conneixer tots els integrants de la nostra expedició. En total son 19: 3 guies, 1 cuiner, 1 cambrer, 1 responsable de tendes, 1 responsable de la tenda i del vàter i 12 portejadors sense responsabilitat addicional. Cadasqu en diu el seu nom, però malauradament impossible de recordar-los tots. Sóc molt dolent amb els noms.

També és el moment per a que ens ensenyin tot el material d’urgència amb el que anem equipats. A part del típic maletí, disposem d’una bombona d’oxigen i d’una cambra hiperbàrica. També el guia principal porta un walkitalkie amb el que pot comunicar amb el campament. Realment només serveix pel dia de fer pic i tots arribem a la conclusió que ningú vol haver de ficar-se dins de la cambra.

El tercer dia de trekking es preveu una mica més intens. En el programa pujar a 4600 i dinar allí per acumular una mica de temps en alçada. Fins dos dies després, quan arribem al camp base, no tornarem a estar tant alts i és bo pel cos. Després de dinar, baixar a 3900 on passarem la nit. La vegetació en aquestes altures ja brilla per la seva absència i les úniques plantes que s’adapten han perdut bellesa en el camí encara que alguna flor encara sobreviu.

El campament on dinem és el Lava Tower marcat clarament per aquesta formació singular. Des d’aquí surt una ruta que ataca el pic de forma molt més ràpida i exigent que la que seguirem nosaltres. Amb el sol campament que es situa per damunt dels 5000 metres (a 5700 per ser més precisos) i que exigeix un permís especial (en el que eximeixes al parc de qualsevol responsabilitat en cas de problemes), que obliga a portar casc i que suposa que paguis més als portejadors per fer-los treballar a major alçada. No és la que seguirem nosaltres, jejejeje, encara que malgrat la parafernalia, a priori no té cap complexitat tècnica addicional.

L’alçada fa mella i els italians i francesos tenen mal de cap i cares cansades, un de cada nacionalitat també té problemes intestinals, però amb drogues legals ho sol.lucionen. Jo tinc el cap una mica carregat, però a priori sóc el que millor me’n surto. Conforme comencem a baixar, la moral remonta i la vegetació, majoritàriament endèmica, reapareix.

Avui toca dormir al Barranco Camp i cada cop queden menys línies en el recorregut. Hi arribem amb boira lleidatana, de la freda, però el temps és canviant i abans de que caigui la nit ens regala un moment de brillantor total en que ens mostra que el nostre objectiu no està gaire lluny. De fet, en els propers dies, ens anirem allunyant del cim en busca d’una escletxa en el massís que ens permeti coronar-lo sense habilitats escaladores. Ens queden dos dies més d’aproximació per arribar al camp base, dos dies abans el gran dia.

Eduard