El segon dia comença amb el constat que el sac de dormir que he estrenat, tampoc és tant tant calent com havia previst. La temperatura de confort límit a -12ºC no ha superat massa bé el fet de dormir despullat a 2800. A partir d’aquí decideixo que mitjons, malles i camiseta seran necessaris conforme anem pujant. De fet, hi hauran nits amb doble parell de mitjons (i dels gruixuts), dos pantalons i 2 o 3 tèrmiques. A nivell pràctic també ha començat el mode estalvi de bateria dels mòbils. En porto dos, el personal i el de la feina, tots dos en mode avió i només un d’ells engegat durant el peiode del dia que faig fotos. No hi ha possibilitat de carregar-los i no he pensat en portar un power bank, malgrat tenir-ne. No ho vaig aprendre tot del meu període indonesi 😉 A un indo això mai li hagués passat!
El campament desperta amb el seu ritme que esdevindrà habitual. Et desperten amb un lleuger sacseig de la tenda. Ho confirmes amb un bon “good morning” i tens una mitja horeta per vestir-te i preparar el makuto que donaràs als portejadors amb el que no necessites i que en principi no hauria de pesar més de 12kg (el meu en deu fer uns 8). Rentar-te la cara i esmorzar. Porridge calent i alguns hidrats de carboni (pà fregit, pancakes) i una mica de fruita. Sóc l’únic que opta pel cafè instantani, però sinó té, llet en pols o colacao. Tot local o kenià. Després vé el test de saturació d’oxigen en sang i de pols. Es fa també després de sopar i permet seguir l’evolució. Curiosament, al llarg de tota l’expedició tinc uns dels millors valors del grup; encara que tots anem perdent al pas dels dies i a l’augmentar l’alaçada. A partir d’allí, la petita motxil.la del dia als hombros i cap amunt. Avui no toca una assenció massa exigent. Entre 4 i 5 horetes per arribar a dinar al que serà el campament nocturn. La vegetació canvia. De la selva densa passem a bosc d’arbres més baixos. Pugem ràpidament per damunt dels 3000 i ens dirigem cap al límit arbori. També coneixem el que serà un company pels propers dies. El Meru és un volcà de 4500 metres d’alçada prop d’Arusha a uns 80km del Kili. Alguns l’utilitzen com preparació abans de venir per aquí, però clarament és menys popular.
Conforme el Sol agafa força, la temperatura clarament augmenta, mentres que quan aquest comença a pondres, ràpidament la sensació de fred es dispara. Això t’apropa a un ritme de vida marcat per l’astronomia i els moviments naturals. També tens encontres amb una flora que et pot sorprendre i que clarament s’ha adaptat a unes condicions força peculiars.
Pugem a una carena sobre els 3900 i després baixem lleugerament per arribar al Shira Cave Camp. Un gran plateau format per l’explosió del volcà que li dona nom i que és un dels tres que conformen el Kilimanjaro un nom que reagrupa en realitat diferents pics i formacions. Prop d’aquí hi ha un parell de campaments més en Shira I i en Shira II concorreguts per altres rutes d’accès, la Shira (a priori cada cop menys utilitzada) i la Lemosho. A partir de demà, s’uniran a la nostra per continuar en la mateixa aproximació al Kibo; el segon volcà que conforma el gran Kilimanjaro i el que ens importa més. Deixarem el tercer pels darrers dies ja que no el veurem abans.
Com a la tarda no hi ha molt per fer, aprofitem per conneixer tots els integrants de la nostra expedició. En total son 19: 3 guies, 1 cuiner, 1 cambrer, 1 responsable de tendes, 1 responsable de la tenda i del vàter i 12 portejadors sense responsabilitat addicional. Cadasqu en diu el seu nom, però malauradament impossible de recordar-los tots. Sóc molt dolent amb els noms.
També és el moment per a que ens ensenyin tot el material d’urgència amb el que anem equipats. A part del típic maletí, disposem d’una bombona d’oxigen i d’una cambra hiperbàrica. També el guia principal porta un walkitalkie amb el que pot comunicar amb el campament. Realment només serveix pel dia de fer pic i tots arribem a la conclusió que ningú vol haver de ficar-se dins de la cambra.
El tercer dia de trekking es preveu una mica més intens. En el programa pujar a 4600 i dinar allí per acumular una mica de temps en alçada. Fins dos dies després, quan arribem al camp base, no tornarem a estar tant alts i és bo pel cos. Després de dinar, baixar a 3900 on passarem la nit. La vegetació en aquestes altures ja brilla per la seva absència i les úniques plantes que s’adapten han perdut bellesa en el camí encara que alguna flor encara sobreviu.
El campament on dinem és el Lava Tower marcat clarament per aquesta formació singular. Des d’aquí surt una ruta que ataca el pic de forma molt més ràpida i exigent que la que seguirem nosaltres. Amb el sol campament que es situa per damunt dels 5000 metres (a 5700 per ser més precisos) i que exigeix un permís especial (en el que eximeixes al parc de qualsevol responsabilitat en cas de problemes), que obliga a portar casc i que suposa que paguis més als portejadors per fer-los treballar a major alçada. No és la que seguirem nosaltres, jejejeje, encara que malgrat la parafernalia, a priori no té cap complexitat tècnica addicional.
L’alçada fa mella i els italians i francesos tenen mal de cap i cares cansades, un de cada nacionalitat també té problemes intestinals, però amb drogues legals ho sol.lucionen. Jo tinc el cap una mica carregat, però a priori sóc el que millor me’n surto. Conforme comencem a baixar, la moral remonta i la vegetació, majoritàriament endèmica, reapareix.
Avui toca dormir al Barranco Camp i cada cop queden menys línies en el recorregut. Hi arribem amb boira lleidatana, de la freda, però el temps és canviant i abans de que caigui la nit ens regala un moment de brillantor total en que ens mostra que el nostre objectiu no està gaire lluny. De fet, en els propers dies, ens anirem allunyant del cim en busca d’una escletxa en el massís que ens permeti coronar-lo sense habilitats escaladores. Ens queden dos dies més d’aproximació per arribar al camp base, dos dies abans el gran dia.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada