Kilimanjaro (I)

Efectivament, aquest any els de la quinta del 82 hem celebrat, celebrem o celebrarem els 40. Xifra rodona que segons molts és l’inici d’una crisis. El temps dirà. De moment per mi ha servit per fer-me un autoregal en forma de viatge. Durant alguns dies vaig creure que aconseguiria convèncer a algun amic per acompanyar-mi, però per a per b, vaig acabar comprenent que el meu projecte en seria un de solitari. Ja m’agrada també. Recordo celebrar els 30 tot sòl a Hong Kong o els 29 a l’illa de Pasqua, encara que pocs dies després se m’unís en Marc per recórrer Xile tots dos.

Aquest cop, en el radar, coronar el sostre d’Àfrica. No és la primera vegada que aquesta idea em venia a la ment. Ho havia imaginat amb mon pare una dècada abans. Malhauradament s’ha fet una mica tard per ell. I encara que està en plena forma per caminar pels Pirineus, no es sentia amb cor d’afrontar una fita més elevada. I probablement na Isabel no ho hagués aprovat tampoc. Vist lo que ja ha patit amb el seu fill per allí, afegir-hi el marit ja seria massa 😉

Així com 13 anys abans, quan amb l’Albert ens vam encaminar a fer el circuit de l’Anapurna, no feia falta contractar guia ni portejadors; per ascendir al Kili és obligatori fer-ho en modalitat expedició. Puc entendre que és una bona manera de protegir l’economia local i donar una bona font d’ingressos a una comunitat ben necessitada. L’obligatoreitat també et permet que el nivell de confort i tranquil.litat que aquesta forma et proporciona, no et generi masses remordiments. És així per tothom, excepte pels professionals (en Kilian havia tingut el record de pujada i baixada de la muntanya, però un suïs uns anys més tard li va prendre). Vist que la modalitat no és una elecció, el que si pots elegir és la ruta per atacar la cima. La més recorreguda (coneguda com la Coca-Cola per la seva facilitat) és la única on dorms en refugis, les altres son de tendes. Em decanto per la segona més popular (abans coneguda com la Whisky, per ser més exigent, però que avui en dia s’ha allargat en dies i actualment amb l’índex d’èxit més alta). També és la que té millors vistes i un camí més equilibrat, però amb molta gent. A partir d’aquí decideixo contactar amb una agència d’aquí per organitzar-ho tot, per pura comoditat.

Dilluns 15 d’Agost, als voltants del migdia, vol Barcelona – Frankfurt, 3 hores més tard, Frankfurt – Kilimanjaro Airport amb una paradeta a Mombassa (est de Kènia). Podria pensar que tota la gent que no ha baixat a Mombassa venen per fer el trekking, però resulta que el Kilimanjaro Airport és també un molt bon punt per iniciar safaris. Queda a mig camí d’Arusha, tercera ciutat més gran de Tanzània i Moshi, la ciutat de la muntanya. No m’ha calgut vacunar de res més que el Covid ja que la febre groga només és obligatòria si arribes al país per terra o des d’un país amb alta incidència (com la majoria dels seus veïns). Tanzània! Primer cop que visito un país africà continental i sub-saharià. A l’aeroport no veig el meu nom en cap cartell però si el de l’hotel on he de passar la primera nit. Hakuna Matata (cap problema, tot bé; una de les frases que m’acompanyarà al llarg de tot el viatge), el del cotxe no té cap problema en portar-m’hi. Encara no són les 7 del matí (amb una hora més respecte l’horari peninsular) i no voldria haver de passar massa temps en les arribades de l’aeroport. Un cop a l’hotel, no hi ha massa a fer fins les 5 de la tarda en que tindrem el “briefing” de preparació de l’expedició. Toca agafar forces doncs.

Al briefing coneixem dos dels tres guies que ens dirigiran. El principal parla anglès i francès, i el segon, “teòricament” està per mi ja que parla anglès, xinès i castellà. Ràpidament es veu que no necessitaré cap traducció, però com som un grup de 5 turistes, necessitem 3 guies i 16 portejadors, alguns amb alguna responsabilitat addicional (cuiner, cambrer, muntador de tendes o responsable de la tenda wàter). M’acompanyen dos francesos que pensava que eren parella però que són germà gran (28 i empanadot) i germana petita (23, militar i bastant més desperta) i dos italians de 30, un dels quals no parla anglès però va vestit de dalt avall de North Face. Dies més tard em reconeixerà que va anar a una botiga de muntanya i els hi va dir que el vestissin per anar al Kilimanjaro. Els guies ens comenten les que seran les rutines del trekking, comproven oralment que portem tot el material necessari; i s’encarreguen d’aconseguir el que falta, com unes cantimplores addicionals pels italians que tampoc han portat pastilles per purificar l’aigua (gràcies als pares de la Mariona jo els hi puc donar suficients). No sé si ho sabeu però quan es va iniciar la guerra a Ucrània, els europeus hem fet acopio d’aquestes pastilles i actualment a Espanya és quasi impossible d’aconseguir-ne. Sort que el cap de setmana abans de marxar, vaig anar a Cerler a fer un entrenament (que com vaig anticipar seria més dur que tot el trekking) i aquesta gent sempre té recursos extra.

L’endemà, un mini-bus ve a recollir-nos amb tots els protejadors i guies que viuen a Arusha. Tenim horeta i mitja abans d’arribar a la “Machame Gate”, la porta del parc nacional que dona nom a la nostra ruta i on a 1.800 metres d’alçada donarà inici al nostre camí cap a un objectiu a 5.895, que hauríem d’assolir 6 dies més tard. Abans parem a una gasolinera a comprar lo que ens haguem pogut oblidar, en el meu cas una tovallola. Amb un dels grafitis de la paret me n’adono del poc que sé d’història africana, ja que no n’identifico més d’un. I les banderes també són un repte.

A la porta hi trobem un primer cartell que ens indica tot el que ens espera davant. És el sòl dia que podrem caminar amb pantalons curts i la frondositat de la selva ens acompanyarà avui. L’objectiu és humil, arribar al Machame Camp per sobre dels 2800 metres.

Selva densa per un primer dia que no tornarem a veure fins al darrer. Els guies ens indiquen que creuarem 5 zones molt diferenciades i la veritat és que serà molt perceptible al llarg del camí. Cada 1000 metres la vegetació s’adapta de forma bastant matemàtica. Avui hem vist un parell de “blue monkeys”, els sols mamífers que veurem. A partir d’aquí corbs, ratolinets i poca fauna més. La flora serà més interessant amb algunes espècies endèmiques d’aquest massís tant especial. Aconseguim eliminar una línia de la llista.

Quan arribem, el nostre campament ja està muntat. Les verdes fluorescents son les dels turistes, la marró és on dinarem els turistes i un dels guies (en general el David, el principal; però alguns cops els Saïdi, el “meu”), hi ha una tenda on dormiran els tres guies, d’un nivell superior a les altres, pels portejadors. També hi ha una tenda-cuina i una tenda-vater químic, reservadad de nou a les necessitats dels turistes. En els campaments no està permés fer les necessitats a l’aire lliure (per uns temes higiènics que puc comprendre). Hi ha uns edificis latrines on hi ha un forat a terra i un olor màgic. Els utilitzo per pixar ja que malgrat els aromes, prefereixo fer-ho de peu. Manies. En un moment màgic, els núvols desapareixen i em giro. Apercebo per primer cop la majestuositat de la muntanya que pretem pujar. La meva joia m’impulsa a cridar i córrer cap a un indret més elevat per immortalitzar el moment. Sóc feliç.

Eduard