Muntanyes russes

Avui, us previnc ja per avançat, hi haurà algo de freaky en el que escriure. Vaja, us ho avanço perquè lo últim que he ficat al google, abans de ficar-me a escriure, ha estat un senzill: moviment oscil·latori harmònic, be, ho he ficat en angles perquè el google.com.sg, no n’entén massa de català. Malauradament, abans d’arribar a ficar això, he hagut de ficar coses prèvies, fins arribar a la conclusió, que el gràfic que tenia molt clar al cap haver estudiat, corresponia a aquest nom. Vaja, lo que vindria a ser un moll (un simple “muelle”, per als que vam aprendre física amb el bo d’en Yus, l’home mes gran que he vist mai que tenia por a conduir). Després entendreu perquè, o be amb el títol ja ho podeu deduir... però lo que m’ha entristit ha estat haver de fer algunes busques prèvies per arribar a l’oscil·latori harmònic. Jo mentre ho estudiava, em jurava i perjurava (pecat mortal, en soc conscient), que mai ho oblidaria, que no faria com aquells adults que em deien, que lo de la carrera s’oblidava ràpidament. Però de nou, la realitat es mes dura i em re col·loca en la saviesa de l’experiència. De fet, l’últim cop que vaig creure algo així va ser amb el carnet de conduir... I ara si no veig la senyal no se a quina velocitat màxima s’ha d’anar per una carretera.

La segona novetat del dia, es que en bo d’en Von IGNACIO m’ha instal·lat el corrector de català. Amb això us evitareu alguna falta, evidentment ni molt menys totes, perquè soc tant bo que malgrat que ell ho vulgui evitar, jo alguna li clavaré. I si no sempre estaran les que ell no sap identificar, com el es (amb accent) i el que no en porta. I no, Javi, no utilitzar Crtl + XXX J

Tornant al Von IGNACIO, que l’escric en majúscules perquè així es com ens apareix al correu intern, doncs es un dels informàtics de Danone. I si, el seu cognom es Ignacio ja que es filipí. No per això parla res d’espanyol, ja que fa temps que el van oblidar i es van passar a l’anglès. La meva dona de la neteja (sona xungo, sona pijo, però si reconec que 3 hores a la setmana ve una noia a netejar-me el pis i sobretot (es la prioritat que li vaig marcar per damunt de res), planxar-me les camises, però d’aquest tema ja us en parlaré un altre dia, que de moment amb la MILF ja en teniu prou!), però vaja, que també es filipina (a vegades he de rellegir per saber de que collons estava escrivint!), doncs em va dir que els seus pares saben castellà, però ella res, tagàlog i angles, per a que mes, si la resta dels seus clients son francesos (entre ells el meu jefe, jejeje) (i no, corrector, per molt que insisteixis, jefe no ho corregiré).

Amb l’altre informàtic també m’hi duc be (de moment esta sent una constant en la meva experiència professional), en bo d’en Zakhir, es indi, però de la part musulmana, perquè si el veieu, us pensareu que es un safalista radical. Molt bru de pell, alt, prim i amb barba, cuidada però que vol fer-se notar i quan surt de la feina, es fica un gorret blanc, d’aquests de resar cara la Meca. L’altre dia em va dir si no era indi, trobava que tenia fisonomia d’actor de Bollywood. Li vaig dir que si no era capaç de seguir el ritme de la gent quan aplaudeix, com volia que fes les coreografies que fan aquella gent! Crec que no el vaig deixar massa convençut, però bueno, (no, el bueno tampoc el corregiré, cagondeu!!!, em provoca i després passa el que passa... i es cagondeu, no canoneu!).

Pero vaja, que porto escrits tres paràgrafs i ni moviment oscil·latori ni muntanyes russes! Ara, mitja botelleta de vi si que me l’he baixat ;-) Be, us fico el gràfic i després en parlem (esperem ara que el sàpiga posar on toca) :

Doncs així es com em sento. Tampoc es que sigui una sensació nova, ni molt menys, en desequilibri hi estat moltes vegades, per canvis geogràfics o per etapes cremades. De fet el primer que recordo de forma ja una mica adulta va ser el canvi del col·legi a l’institut. A partir d’aquell instant s’ha accelerat tot una mica, però la sensació acordió es la mateixa. Probablement, ara tampoc sigui dels cops mes besties. Quan me’n vaig anar a Xina, recordo que el xoc cultural va ser bestial. Vaig estar una setmana, en que pràcticament no parlava. Tot era tant diferent. Abans d’arribar-hi n’estava tant segur, quan ho vaig fer, n’estava tant poc. No se, segur que en devia escriure (sort que ma mare en guarda un recopilatori de tots els meus mails, esta clar que de mare nomes n’hi ha una, eh!!!). El que canvia ara, es que crec que als 23, tenia mes clar que seria de la meva vida, que no pas ara.

No es que això suposi un neguit o una infelicitat, en aquells moments era feliç i ara també. Amb moments d’eufòria i amb els seus antagònics, amb tranquil·litat i amb angoixa, tal com el gràfic mostra. Pero en general, crec que predomina una asimptòtica positiva, que no la negativa. Son mes els dies que xiulo i canto pel carrer, que els que els núvols estan dins meu. Sense menystenir que per a que valorem quan el Sol brilla, necessitem dies de pluja, i perquè corre sota la pluja te un punt plaenter innegable. (plaenter tampoc li agrada. Ares, que puc dir?)

El desequilibri, per que aquesta eterna atracció per perdre el mes còmode dels estats? Doncs perquè em fa progressar (i no enteneu ni una fi, ni un punt positiu en el meu progres), soc un fals amant del canvi. Amant, perquè considero que es una forma de treure lo millor en mi. Fals perquè considero que no soc prou valent per emprendre els que realment porto a dins. Masses vegades em refugio en la comoditat del flux.

Tanmateix, ara me n’he anat a l’estadi estacionari. Abans però hi ha la màgia dels primers dies/mesos del canvi. Quan l’eufòria (que grans els Mishima, eh!!!) dels bons instants (a vegades infinitesimals) pot arribar a ser tan banal com un partit de futbol o els moments de soledat tan grans, com passar un dissabte sense parlar amb ningú que no participi d’un tracte comercial. La màgia dels uns et fa estar a dalt de la corba, la tristor dels altres a la mes profunda de les valls. El temps a tot t’acostuma i per això el moviment es oscil·latori, però amortit i et porta cap a una tendència. Pot estar en el quadrant positiu, en la fina línia de la neutralitat o en el negatiu. Que la fa inclinar cap a cada destí? Des de la mes senzilla de les casualitats, a la mes profunda de les nostres característiques. Però com sempre, per mi el plaer esta en el camí.

Bones vesprades a tots!

Eduard

PD: El que em vaig deixar de comentar en el primer post, es que quan escric, ho faig per mi. Evidentment hi ha moments en que penso amb vosaltres, en cadascú de vosaltres, alguns els menciono, altres estan darrera de tot el que constato, altres (també s’ha de reconèixer) nomes passeu en un breu instant. Però hi ha altres moments, en que l’únic que esta aquí soc jo. Un jo enorme, que te necessitat de deixar anar coses que li passen pel cap. Probablement tinc un punt exhibicionista, sino perquè publicar-ho, però... a aquestes altures..., que importa? Ja ens coneixem

Bons proposits

Probablement (vaja, segur, no ens enganyem) si no hagues rebut aquest mati el mail, no estaria ara escrivint aquestes linies. Tampoc tinc molt clar que estaria fent. M’agradaria estar descobrint el costat obscur de Singapur, pero ni es evident, ni tinc massa acompanyants en aquesta lluita (de moment, eh!!!). Tampoc es que busqui res de l’altre mon.

Em fa gracia ara recordar quan vaig estar parlant amb la “visitadora” de Singapur. Una d’aquestes coses que tenen les multinacionals es que quan t’envien per aquests mons, et contracten serveis d’acollida : algu que et busca pis, una consultora que t’explica els temes fiscals i tambe una empresa que et fa l’arribada mes sencilla. Un dels serveis consisteix en que un dia et venen a buscar a casa i et passegen per Singapur. En el meu cas va venir una MILF, ex-assafata de Singapur Airlines, que havia estat jugant al golf un mes per Alicant i que el seu darrer novio va llogar una gondola de la gran noria de SG per celebrar el seu aniversari.

Jo escencialment la vaig utilitzar per anar a obrir un compte bancari i despres anar a l’embaixada espanyola per inscriure’m consularment i demanar el vot per correu. El cas es que entremig vam anar a esmorzar al Starbucks. I alli em va dir: pregunta’m el que vulguis saber de Singapur. Jo li vaig dir que lo millor era que m’expliques la seva vida, que segur que se’n podia treure una novel.la. Se’n va enriure i poc mes, aixi que despres de preguntar-li quatre xorrades (historia de SG, composicio social, on es podia jugar a futbol i on podia mirar quins eren els propers concerts interessants de la ciutat) i alguna mes, doncs li vaig preguntar : where is the dark side of SG? How can I find it?

En aquells moments mil imatges debien passar pel seu cap i cap de bona. Primer em va dir que la possecio de drogues era pena capital (penjat per ser mes explicits), li vaig dir que no anava per alli, que jo de drogues poques, que un cop al cole havia vist un video que li donaven unes coses verdes a un gos i m’havia marcat molt (pero vaja en el fons pensava que en un bar en que s’estessin fumant un porro, era alli on volia anar). Aixi que sent mes politicament correcte, li vaig explicar que em referia mes a on trobar la contracultura, teatres alternatius,... Em va contestar que de mercat negre tampoc n’hi havia. Suposo que no m’havia explicat molt be, aixi que volen ser mes senzill, simplement la vaig interrogar pels locals on ficaven Guns’n’Roses o Metallica (que voleu que us diga era lo mes similar a Extremoduro o Marea que se’m va acudir). Tampoc va millorar el resultat perque em va dir : aqui lo que agrada es Hip-Hop (nomes podia ser pitjor que em digues Regueton!!!!), pop i tecno. Vaja que de moment no hem resolt cap dubte.

Pero a lo que anava, que ja comenco a divagar. Si avui l’Ares no m’hagues escrit, i no nomes aixo, si no m’hagues dit que en Prats estava esperant un mail meu, ara no estaria fent aixo. Com diria en bo d’en GineVi, quan parlem d’aquest dos, estem parlant de dos “grandes”. I ha estat en aquell moment que he recordat els mails que he escrit des de Paris primer, des de Zurich despres i els de la Republica Popular de la Xina. Fins i tot des de Granada algun vaig enviar. Vaja, que tot periode “d’exili” ha fet resorgir en mi la necessitat d’escriure unes linies a qui he mes o menys posat en coneixement. Gent d’origens variats, amb qui he viscut diferents moments de la meva vida, pero finalment a qui he tingut un carinyo especial.

Ara he decidit canviar de modalitat. Ara que ja no esta de moda, ara que n’hi ha milions de molt mes interessants, ara fare un blog. Estic convencut que si avui intento enviar un mail a tots els meus “contactes”, la meitat acabaran en mail retornat dient que aquella direccio ja no existeix. El que no canviara, i no es per raons ideologiques, es que contiuare escrivint en catala. Cada cop conec mes gent que no l’enten. Si ho fes en castella, n’hi hauria mes que es podrien pujar al carro. Si ho fes en angles, mes o menys tothom podria seguir-ho (menys els anglesos de veritat, que es preguntarien que collons vol dir aquest!!!??? Un what-the-fuck amb totes les de la llei). Pero no seria jo. En angles em faltarien moltes coses, igual que en frances, jugariem a la lliga dels pensaments de redaccio d’escola. En castella, evidentment, podria ser gairebe igual, pero en el fons algo es perdria. La llengua no deixa de ser la nostra manera de codificar la realitat.  

Podem estar a 10.000km de distancia, pero les meves arrels les tinc alli. Lleida sempre sera casa i sempre pensare en catala. Dir sempre en aquests moments sembla, com a minim, molt agosarat. “Nunca digas de este agua no bebere, ni este cura no es mi padre”, pero vaja, aqui esteu vosaltres per fer-me menjar les meves paraules si ho incompleixo.

Res, que tot plegat no deixen de ser, com tantes vegades, unes paraules de bons proposits. Some time, some where, we’ll meet again.

Eduard

PD : Disculpeu com sempre les faltes d’ortografia. Ni en se prou, ni faig prou atencio, ni tinc la voluntat, ni el teclat m’ajuda, ni tan sols tinc instal.lat el corrector de catala (ho he intentat, pero m’ha demanat la contrassenya d’administrador, aixi que dilluns presionare a l’informatic per tenir aixo i el skype (spotify i dropbox funcionen :-)).

PD2 : Dema ja buscare com fer un blog ;-)