Bons proposits

Probablement (vaja, segur, no ens enganyem) si no hagues rebut aquest mati el mail, no estaria ara escrivint aquestes linies. Tampoc tinc molt clar que estaria fent. M’agradaria estar descobrint el costat obscur de Singapur, pero ni es evident, ni tinc massa acompanyants en aquesta lluita (de moment, eh!!!). Tampoc es que busqui res de l’altre mon.

Em fa gracia ara recordar quan vaig estar parlant amb la “visitadora” de Singapur. Una d’aquestes coses que tenen les multinacionals es que quan t’envien per aquests mons, et contracten serveis d’acollida : algu que et busca pis, una consultora que t’explica els temes fiscals i tambe una empresa que et fa l’arribada mes sencilla. Un dels serveis consisteix en que un dia et venen a buscar a casa i et passegen per Singapur. En el meu cas va venir una MILF, ex-assafata de Singapur Airlines, que havia estat jugant al golf un mes per Alicant i que el seu darrer novio va llogar una gondola de la gran noria de SG per celebrar el seu aniversari.

Jo escencialment la vaig utilitzar per anar a obrir un compte bancari i despres anar a l’embaixada espanyola per inscriure’m consularment i demanar el vot per correu. El cas es que entremig vam anar a esmorzar al Starbucks. I alli em va dir: pregunta’m el que vulguis saber de Singapur. Jo li vaig dir que lo millor era que m’expliques la seva vida, que segur que se’n podia treure una novel.la. Se’n va enriure i poc mes, aixi que despres de preguntar-li quatre xorrades (historia de SG, composicio social, on es podia jugar a futbol i on podia mirar quins eren els propers concerts interessants de la ciutat) i alguna mes, doncs li vaig preguntar : where is the dark side of SG? How can I find it?

En aquells moments mil imatges debien passar pel seu cap i cap de bona. Primer em va dir que la possecio de drogues era pena capital (penjat per ser mes explicits), li vaig dir que no anava per alli, que jo de drogues poques, que un cop al cole havia vist un video que li donaven unes coses verdes a un gos i m’havia marcat molt (pero vaja en el fons pensava que en un bar en que s’estessin fumant un porro, era alli on volia anar). Aixi que sent mes politicament correcte, li vaig explicar que em referia mes a on trobar la contracultura, teatres alternatius,... Em va contestar que de mercat negre tampoc n’hi havia. Suposo que no m’havia explicat molt be, aixi que volen ser mes senzill, simplement la vaig interrogar pels locals on ficaven Guns’n’Roses o Metallica (que voleu que us diga era lo mes similar a Extremoduro o Marea que se’m va acudir). Tampoc va millorar el resultat perque em va dir : aqui lo que agrada es Hip-Hop (nomes podia ser pitjor que em digues Regueton!!!!), pop i tecno. Vaja que de moment no hem resolt cap dubte.

Pero a lo que anava, que ja comenco a divagar. Si avui l’Ares no m’hagues escrit, i no nomes aixo, si no m’hagues dit que en Prats estava esperant un mail meu, ara no estaria fent aixo. Com diria en bo d’en GineVi, quan parlem d’aquest dos, estem parlant de dos “grandes”. I ha estat en aquell moment que he recordat els mails que he escrit des de Paris primer, des de Zurich despres i els de la Republica Popular de la Xina. Fins i tot des de Granada algun vaig enviar. Vaja, que tot periode “d’exili” ha fet resorgir en mi la necessitat d’escriure unes linies a qui he mes o menys posat en coneixement. Gent d’origens variats, amb qui he viscut diferents moments de la meva vida, pero finalment a qui he tingut un carinyo especial.

Ara he decidit canviar de modalitat. Ara que ja no esta de moda, ara que n’hi ha milions de molt mes interessants, ara fare un blog. Estic convencut que si avui intento enviar un mail a tots els meus “contactes”, la meitat acabaran en mail retornat dient que aquella direccio ja no existeix. El que no canviara, i no es per raons ideologiques, es que contiuare escrivint en catala. Cada cop conec mes gent que no l’enten. Si ho fes en castella, n’hi hauria mes que es podrien pujar al carro. Si ho fes en angles, mes o menys tothom podria seguir-ho (menys els anglesos de veritat, que es preguntarien que collons vol dir aquest!!!??? Un what-the-fuck amb totes les de la llei). Pero no seria jo. En angles em faltarien moltes coses, igual que en frances, jugariem a la lliga dels pensaments de redaccio d’escola. En castella, evidentment, podria ser gairebe igual, pero en el fons algo es perdria. La llengua no deixa de ser la nostra manera de codificar la realitat.  

Podem estar a 10.000km de distancia, pero les meves arrels les tinc alli. Lleida sempre sera casa i sempre pensare en catala. Dir sempre en aquests moments sembla, com a minim, molt agosarat. “Nunca digas de este agua no bebere, ni este cura no es mi padre”, pero vaja, aqui esteu vosaltres per fer-me menjar les meves paraules si ho incompleixo.

Res, que tot plegat no deixen de ser, com tantes vegades, unes paraules de bons proposits. Some time, some where, we’ll meet again.

Eduard

PD : Disculpeu com sempre les faltes d’ortografia. Ni en se prou, ni faig prou atencio, ni tinc la voluntat, ni el teclat m’ajuda, ni tan sols tinc instal.lat el corrector de catala (ho he intentat, pero m’ha demanat la contrassenya d’administrador, aixi que dilluns presionare a l’informatic per tenir aixo i el skype (spotify i dropbox funcionen :-)).

PD2 : Dema ja buscare com fer un blog ;-)