Muntanyes russes

Avui, us previnc ja per avançat, hi haurà algo de freaky en el que escriure. Vaja, us ho avanço perquè lo últim que he ficat al google, abans de ficar-me a escriure, ha estat un senzill: moviment oscil·latori harmònic, be, ho he ficat en angles perquè el google.com.sg, no n’entén massa de català. Malauradament, abans d’arribar a ficar això, he hagut de ficar coses prèvies, fins arribar a la conclusió, que el gràfic que tenia molt clar al cap haver estudiat, corresponia a aquest nom. Vaja, lo que vindria a ser un moll (un simple “muelle”, per als que vam aprendre física amb el bo d’en Yus, l’home mes gran que he vist mai que tenia por a conduir). Després entendreu perquè, o be amb el títol ja ho podeu deduir... però lo que m’ha entristit ha estat haver de fer algunes busques prèvies per arribar a l’oscil·latori harmònic. Jo mentre ho estudiava, em jurava i perjurava (pecat mortal, en soc conscient), que mai ho oblidaria, que no faria com aquells adults que em deien, que lo de la carrera s’oblidava ràpidament. Però de nou, la realitat es mes dura i em re col·loca en la saviesa de l’experiència. De fet, l’últim cop que vaig creure algo així va ser amb el carnet de conduir... I ara si no veig la senyal no se a quina velocitat màxima s’ha d’anar per una carretera.

La segona novetat del dia, es que en bo d’en Von IGNACIO m’ha instal·lat el corrector de català. Amb això us evitareu alguna falta, evidentment ni molt menys totes, perquè soc tant bo que malgrat que ell ho vulgui evitar, jo alguna li clavaré. I si no sempre estaran les que ell no sap identificar, com el es (amb accent) i el que no en porta. I no, Javi, no utilitzar Crtl + XXX J

Tornant al Von IGNACIO, que l’escric en majúscules perquè així es com ens apareix al correu intern, doncs es un dels informàtics de Danone. I si, el seu cognom es Ignacio ja que es filipí. No per això parla res d’espanyol, ja que fa temps que el van oblidar i es van passar a l’anglès. La meva dona de la neteja (sona xungo, sona pijo, però si reconec que 3 hores a la setmana ve una noia a netejar-me el pis i sobretot (es la prioritat que li vaig marcar per damunt de res), planxar-me les camises, però d’aquest tema ja us en parlaré un altre dia, que de moment amb la MILF ja en teniu prou!), però vaja, que també es filipina (a vegades he de rellegir per saber de que collons estava escrivint!), doncs em va dir que els seus pares saben castellà, però ella res, tagàlog i angles, per a que mes, si la resta dels seus clients son francesos (entre ells el meu jefe, jejeje) (i no, corrector, per molt que insisteixis, jefe no ho corregiré).

Amb l’altre informàtic també m’hi duc be (de moment esta sent una constant en la meva experiència professional), en bo d’en Zakhir, es indi, però de la part musulmana, perquè si el veieu, us pensareu que es un safalista radical. Molt bru de pell, alt, prim i amb barba, cuidada però que vol fer-se notar i quan surt de la feina, es fica un gorret blanc, d’aquests de resar cara la Meca. L’altre dia em va dir si no era indi, trobava que tenia fisonomia d’actor de Bollywood. Li vaig dir que si no era capaç de seguir el ritme de la gent quan aplaudeix, com volia que fes les coreografies que fan aquella gent! Crec que no el vaig deixar massa convençut, però bueno, (no, el bueno tampoc el corregiré, cagondeu!!!, em provoca i després passa el que passa... i es cagondeu, no canoneu!).

Pero vaja, que porto escrits tres paràgrafs i ni moviment oscil·latori ni muntanyes russes! Ara, mitja botelleta de vi si que me l’he baixat ;-) Be, us fico el gràfic i després en parlem (esperem ara que el sàpiga posar on toca) :

Doncs així es com em sento. Tampoc es que sigui una sensació nova, ni molt menys, en desequilibri hi estat moltes vegades, per canvis geogràfics o per etapes cremades. De fet el primer que recordo de forma ja una mica adulta va ser el canvi del col·legi a l’institut. A partir d’aquell instant s’ha accelerat tot una mica, però la sensació acordió es la mateixa. Probablement, ara tampoc sigui dels cops mes besties. Quan me’n vaig anar a Xina, recordo que el xoc cultural va ser bestial. Vaig estar una setmana, en que pràcticament no parlava. Tot era tant diferent. Abans d’arribar-hi n’estava tant segur, quan ho vaig fer, n’estava tant poc. No se, segur que en devia escriure (sort que ma mare en guarda un recopilatori de tots els meus mails, esta clar que de mare nomes n’hi ha una, eh!!!). El que canvia ara, es que crec que als 23, tenia mes clar que seria de la meva vida, que no pas ara.

No es que això suposi un neguit o una infelicitat, en aquells moments era feliç i ara també. Amb moments d’eufòria i amb els seus antagònics, amb tranquil·litat i amb angoixa, tal com el gràfic mostra. Pero en general, crec que predomina una asimptòtica positiva, que no la negativa. Son mes els dies que xiulo i canto pel carrer, que els que els núvols estan dins meu. Sense menystenir que per a que valorem quan el Sol brilla, necessitem dies de pluja, i perquè corre sota la pluja te un punt plaenter innegable. (plaenter tampoc li agrada. Ares, que puc dir?)

El desequilibri, per que aquesta eterna atracció per perdre el mes còmode dels estats? Doncs perquè em fa progressar (i no enteneu ni una fi, ni un punt positiu en el meu progres), soc un fals amant del canvi. Amant, perquè considero que es una forma de treure lo millor en mi. Fals perquè considero que no soc prou valent per emprendre els que realment porto a dins. Masses vegades em refugio en la comoditat del flux.

Tanmateix, ara me n’he anat a l’estadi estacionari. Abans però hi ha la màgia dels primers dies/mesos del canvi. Quan l’eufòria (que grans els Mishima, eh!!!) dels bons instants (a vegades infinitesimals) pot arribar a ser tan banal com un partit de futbol o els moments de soledat tan grans, com passar un dissabte sense parlar amb ningú que no participi d’un tracte comercial. La màgia dels uns et fa estar a dalt de la corba, la tristor dels altres a la mes profunda de les valls. El temps a tot t’acostuma i per això el moviment es oscil·latori, però amortit i et porta cap a una tendència. Pot estar en el quadrant positiu, en la fina línia de la neutralitat o en el negatiu. Que la fa inclinar cap a cada destí? Des de la mes senzilla de les casualitats, a la mes profunda de les nostres característiques. Però com sempre, per mi el plaer esta en el camí.

Bones vesprades a tots!

Eduard

PD: El que em vaig deixar de comentar en el primer post, es que quan escric, ho faig per mi. Evidentment hi ha moments en que penso amb vosaltres, en cadascú de vosaltres, alguns els menciono, altres estan darrera de tot el que constato, altres (també s’ha de reconèixer) nomes passeu en un breu instant. Però hi ha altres moments, en que l’únic que esta aquí soc jo. Un jo enorme, que te necessitat de deixar anar coses que li passen pel cap. Probablement tinc un punt exhibicionista, sino perquè publicar-ho, però... a aquestes altures..., que importa? Ja ens coneixem