Jakarta

The undertaker, de Every Body Awake, comença a sonar en els mateixos moments que em fico a escriure de nou. Segur que molts pocs els haureu escoltat, tampoc jo ho hagués fet si un d’ells no fos el germà d’en Pineda. De fet, fins i tot els he vist en directe, quan encara tenien el nom original. Una banda de jovenets lleidatans que vam veure actuar en una sala heviata del Poble Nou. Després vam anar a fer unes birres al Bharma (o algo així, el bar ambientat segons la sèrie de Lost). Es curiós que ara a 10.000 km de distancia recordi d’aquestes coses. Però per una banda, al no tenir connexió a internet es la única musica que tinc a l’ordenador i per l’altra, aquesta setmana he recomençat a mirar series.

Si una cosa te Asia, es que la protecció dels drets d’autor es bastant limitada (Ramoncin, que et bombin). Així que diumenge després de dinar amb un indi que havia conegut en l’anterior vol a Jakarta (casualitats de la vida, se’m va assentar al costat a l’avio un consultor que vivia a 5 minuts escassos de casa meva a Singapur) i uns amics seus, em va portar a un d’aquests enormes Malls que tant els hi agraden per aquí, a comprar dvds. Per l’equivalent a 4,5 euros tot aquest pack : 5a temporada de Californication, 2a de Game of Thrones, 1a d’una versió de les sagues artúriques i la peli de On the Road. 8 dvds en total i ja us podeu imaginar per quin vaig començar, jejeje.

Caòtica, lletja, vibrant, bruta, riallera, incongruent, saturada, contaminada, vital, optimista, malgrat que pugui semblar estrany, per mi tot son adjectius que se li poden assignar a la capital indonèsia. Poc he llegit encara d’història, però em sembla que poca en te la ciutat. Yoggjakarta es la capital històrica i monumental, mentre que depenent del moment, la miríada de regnes en que s’organitzava aquest arxipèlag, tenien unes fronteres o altres. El cas es que avui en dia, es la major concentració de població del país musulmà mes gran del mon.

Hi vaig arribar dijous a la nit, divendres era festiu ja que vam donar entrada al nou any islàmic, el 1433 tot just ha començat (i a Singapur celebrem les principals festivitats d’unes quantes religions i cultures : la fi del Ramada, Nadal, 1 de gener, nou any xines i alguna festivitat hindú si no m’equivoco), però no us penseu en total son 4 dies festius menys que a Espanya (hi ha coses que es perden en el camí J). El cas es que Air Asia (una low cost important de per aquí) em va voler alegrar el pont amb un retràs de gairebé 5 hores. El primer retràs que em van anunciar, això si amb un sms previ, m’anava forca be, ja que anava molt just de temps ja que havia de passar per l’ambaixada indonèsia a recollir el passaport amb el visat (1 any de validesa, múltiples entrades) que rebia just un parell d’hores abans de la sortida del vol. Però el segon retràs, quan ja estava esperant a l’aeroport i finalment el darrer (una hora esperant dins de l’avio), aquests ja no van fer cap mena de gracia.

El cas es que vaig acabar arribant sobre les 23:00 a Jakarta. A l’aeroport en teoria m’havia d’estar esperant el xofer de l’Yves (el meu ex-jefe de Font Vella, que des d’Abril esta vivint aquí) per portar-me a casa seva que em deixava durant el pont (ell i la seva família se’n havien anat a Flores tota la setmana de vacances). A l’aterrar truco al xofer per saber on estava, però no hi ha resposta. En un segon intent em contesta i em diu : Don’t worry Sir I’m coming! (ja veureu que Sir es una paraula que escolto molt per aquí). I jo em quedo tranquil esperant. Tot just després començo a rebre missatges de la secretaria de l’Yves, dient que el xofer se n’havia anat a casa perquè havia vist que no hi havia cap vol d’Air Asia que hagués d’aterrar a Jakarta (i jo pensant : com ho haurà mirat aquest paio si després del meu, encara en quedaven en teoria 3 per aterrar), però bueno que tranquil que ara venia. El cas es que comença a passar el temps, i el paio que no arribava. Jo sabia el model de cotxe que havia de venir i el numero de la matricula, així que estava mirant cada cotxe que passava, però res... Així que al cap d’una hora d’esperar, el torno a trucar : Sir in 30 minuts I’m there... Allò va ser una constatació mes de que el concepte temporal meu i el d’aquest país, estan en orbites diferents.

Entenc que quan vius en un lloc en que un fenomen natural, pot canviar de forma tan dramàtica les teves condicions de vida, el temps pren una importància molt mes relativa. La veritat es que les similituds que veig entre Indonesia i Mèxic son enormes. Si a això li afegeixes unes infraestructures completament saturades i mal mantingudes, uns plans urbanístics megalòmans, i un transport públic que gairebé et sembla de l’època holandesa, fa que t’hagis de prendre amb filosofia els desplaçaments i tot en general. Ara mateix us escric des de l’aeroport, en que avui hi he arribat massa aviat, quan el primer cop, marxant a la mateixa hora, vam haver d’esprintar pels passadissos per no perdre el vol.

En contra de la majoria dels occidentals, a mi al taxi m’agrada assentar-me al davant. M’agrada veure la ciutat en els trajectes i soc incapaç de treballar. Això en general pilla descol·locats als taxistes que s’acceleren per treure totes les seves coses del seient. Però quan tens sort (evidentment pocs parlen angles, encara que amb tots mes o menys t’entens, no es Xina!) tens agradables converses. Excepte que no pots evitar ser un Sir tot el temps hi ha moments commovedors. Avui mateix, m’he emocionat al veure amb l’orgull que parlava dels estudis de les seves filles. Comparant-ho amb la manera de tractar la dona a Arabia Saudi, veure que en el mes poblat dels països musulmans, un pare podia transmetre aquell amor per les seves tres filles, et plena de fraternitat.

Ja hi hauran altres ocasions per entrar amb mes detall en la situació politico-religiosa, però vivint aquí veus el mon des d’una altra perspectiva. Reps informacions de l’altra punta del mon. Com a l’hotel em deixen cada mati el diari (el tema hotel també mereix un capítol apart), el The Wall Street Asia, per ser mes precisos. T’assabentes de coses ben curioses : l’afició que tenen els afgans a anar-se’n de putes a Tadjikistan (evidentment amb diners de l’ajuda internacional, i amb unes quantes tones d’hipocresia). O que a Espanya no es canviarà la llei de protecció de la tarifa elèctrica de les energies verdes, no perquè el ministre d’indústria no vulgui, sinó perquè els familiars del Montoro es dediquen al tema i els perjudicaria, be realment aquí, de noticies bones del regne espanyol no n’arriba cap. Avui les 3 mencions que hi havia eren per la tassa record d’atur, la corrupció del PP i la impossible retallada del dèficit...

Abans de despedir-me fins un altre dia, deixeu-me penjar-vos una foto del partit de futbol d’ahir i una de la dutxa que vaig utilitzar en acabar.

Salut i forca!

Eduard

PD: Un dels indonesis de Danone, per provocar-me va venir amb l’equipacio madridista, com a mínim era la negra, però crec haver-lo convençut que per fer el ridícul, millor amb qualsevol altra camiseta.

PD2: No deixa de ser increïble lo diferent es de lo que penso que parlaré abans de començar a escriure i lo que acaba sent...