Ritz-Carlton

Quan era petit, aquest nom sonava a riquesa, a peli americana, a un mon paral·lel, fins i tot en algun moment era l’enemic. Ara es on m’hi allotjo cada cop que vaig a Jakarta. Les projeccions indiquen que hi podria passar una vuitantena de nits en el proper any. Ara que ho miro de dins, te un toc decadent, de fals ric, de que com a classe mitja l’hem profanat. Els ídols roden per terra, les monges son violades, i la religió dels rics ha mutat de nou cap a un nou estat, de nou vetat als nascuts entre els mers terrícoles.

I segueixo sense envejar això. Ser saludat una mitjana de vuit vegades abans de poder arribar a l’habitació no em fa sentir millor. Sopar al lounge club de la planta 26, em fa sentir mes el pes del que es podria fer amb aquests diners que no la comoditat de poder menjar el que vulgui, mentre boniques indonèsies em pregunten si vull Merlot o Malbec. Al final la major part dels dies acabo sopant pa amb formatge i oli d’oliva (soc conscient que en aquestes contrades això es un luxe, que el Brie i el Camembert que engrapo valen bastant mes que al Pryca de tota la vida). I els dies que no em puc resistir, una mica de xocolata que junt amb els vins anteriors configuren un bon substitutiu.

Sempre he viatjat. Des de que tinc us de la raó, recordo visitar diferents llocs. Al principi era amb la caravana recorrent Europa. Eren viatges que potser al principi no volia començar, envejava tenir un poble on anar (malgrat la màgia Villores ha estat mes una anècdota que un continu, a Castelldans son escassíssimes les nits que recordo haver-hi dormit). Lo mes similar era Cambrils, que sempre m’era arravatat quan mes còmode em sentia, quan mes amics tenia o quan mes em demanaven que em quedes. Il·lusions de marrec, perquè el temps ha ben demostrat que els viatges en caravana influenciarien molt mes la meva vida. Eren viatges que costaven començar, però que costaven molt mes acabar. Encara recordo les llàgrimes que vaig vesar quan un cop que vam anar a Anglaterra, i em vaig adonar que no tindríem temps d’anar a Escòcia. Que la realitat imperava i que nomes visitaria el país de ”l’enemic” i no la terra promesa per Mel Gibson i el seu inspirador Bravehart (a l’habitació de Lleida encara penja el pòster, i això que la meva habitació mai ha estat un lloc massa personal fins arribar al Penya). Uns anys després, un any massa tard, aquell que sents que serà l’últim, ho vam solucionar.

Sempre he estat una mica mes ploraner que la mitja, però si entrem aquí, si que ja ens desviem completament del tema (com si això importes!?). El cas es que lo de viatjar em ve a la sang. Els meus progenitors, uns avançats en els seus temps, m’han inculcat això i com diria en bo de n’Ortega (encara tinc pendent un llibre seu molt especial, ara que recordo), “yo soy yo y mis circunstancias”. Després ja vindrien els viatgers motxilers, els trekkings corsos, himalayencs o andins, els viatges “nocturns” per Mallorca, les passions turques, els eurotrips per les Lofoten o per Liechtenstein, i molts altres mes. Sempre en l’origen hi ha una família de 4, un Citroën BX i una Moncayo de 749kg.

En tot cas, mai un Ritz ni res similar, havia estat l’acomodació elegida. De fet no crec ni que sigui un bon lloc per fer turisme. Per aprofitar el gimnàs, el spa i la piscina, per tancar-te a l’habitació ben acompanyat i posar a proba el llit King Size, això si, aquestes em semblen molt millors opcions. Però fer turisme? Dorms aïllat de la societat. Quan hi entres en cotxe, tens cinc persones que l’inspeccionen a fons (obren el capo, el maleter i les portes, acompanyats d’un gos i d’un mirall il·luminat que permet revisar el sota-cotxe), sempre a la cerca d’artefactes explosius. A continuació passes un escàner de les teves pertinences i de la teva persona. S’ha d’admetre que després de dos atemptats terroristes (l’últim de no fa mes de tres anys), es normal que es prenguin el tema en serio. Però la sensació d’artificialitat no te la treu. Menys quan un dia arribes i l’entrada al Ritz esta provocant una retenció en els carrers del voltant perquè s’hi fa una boda. I segons un dels criats (segur que hi ha una paraula mes acurada, però de la manera que et tracten es fàcil anomenar-los així), es casa (no se si ell, o algun dels seus fills) la persona mes rica del país, evidentment propietari de l’hotel.

El de la Xina no es pas molt mes auster, encara que s’ha de reconèixer que es significativament mes barat. Suposo que el fet de no gaudir d’un sumptuós Lounge Club ajuda. El que si que es, tal com es pot deduir del capítol precedent, molt mes modern. Habitacions bastant mes petites i desordenades (la dutxa esta mes o menys al mig de l’habitació amb tot de vidres per a que puguis ser observat si aquest es el teu desig). I no te l’olor a riquesa rància de l’altre, no estàs en una replica cutre de Versalles. Amb les aspiracions dels dissenyadors “modernets”, la recepció esta a la planta mes alta (be gairebé, a la mes alta hi ha el gimnàs i les seves bicicletes estàtiques on mentre hi sues tot el que vulguis observes la ciutat de Blade Runner als teus peus). Això que a priori podria tenir el seu encant, es contrapesa amb el fet que has de passar el doble de temps a l’ascensor, ja que l’ascensor que et porta a l’habitació, no es el mateix que et baixa a la sortida de l’hotel.

Evidentment el mon en el que visc en aquests moments es molt costos. Avions, molts en business, hotels, dietes,... En principi hi ha unes regles de joc, unes normes de conducta, però el grup no es precisament molt fort en processos. Al final, ningú t’explica molt be com gestionar-ho i ho vas fent tu una mica com millor (o pitjor) creus. Fa un temps que vaig llegir un article que em va impressionar bastant. Parlava sobre l’ètica en el sector públic. No era gens demagògic, en un tema tant susceptible de ser-ho. Ressaltava la dificultat de ficar una barrera entre tu com a individu i el que l’empresa ha de pagar per tu. Quan parlem que els diners son de tots, el nivell d’exigència s’ha de ficar mes alt. Però per tots els controls que vulguis ficar, per totes les reglamentacions que vulguis establir, sempre hi hauran zones de grisos. Zones que nomes tu com a individu, amb la teva ètica i la teva moral pots fixar. I es molt probable que els teus valors vagin canviant. Que t’acostumis al ritme de vida i cada vegada perdis mes escrúpols. Crec que lo important es sempre guardar un punt de referencia, i per mi aquest sempre serà la planta de Lanjaron.

Salut i un bon somriure a la cara J

Eduard

PD: Seré un mes dels catalans expatriats que no podrà exercir el seu dret a vot. Lo mes fàcil seria dir que es per culpa de l’ambaixada espanyola i no per això no deixo de creure que m’hagués pogut ficar les coses mes fàcils. Però com sempre soc molt auto-culpabilitzador (em ve de família i de país, a casa ho som bastant i com a catalans també ens hem de treure aquest complex) he de reconèixer que podia haver ficat una mica mes de la meva part. El cas es que vaig anar a inscriurem al consolat com a resident el 16 d’Octubre, quinze dies mes tard d’haver arribat, però mes d’un mes abans de les eleccions. Probablement hi podria haver anat potser abans, però entre que l’horari no acompanya molt i que durant dies vaig tenir el passaport bloquejat per visats i histories, el fet es que no hi vaig anar fins el dia de la MILF. Allí em van donar els papers per demanar el vot per correu com a resident a l’estranger, sense informar-me que el període per als residents s’havia esgotat el dia abans. L’endemà vaig enviar un fax a la demarcació de Lleida que es el que m’havien dit que havia de fer. Al cap d’uns dies una dona de Lleida em va escriure dient-me que el període havia caducat i que la meva única opció era demanar el vot com a temporalment a l’estranger, per tal cosa havia d’anar a l’ambaixada. Després vaig saber que ella hi havia ficat molt interès perquè havia parlat fins i tot amb els meus pares. El cas es que quan vaig saber tot això ja era tard perquè me n’anava a Indonesia abans de poder fer res. El cas es que un cop mes em quedaré sense votar, encara que aquest cop amb mes ràbia. 

PD2 : Buscant l’article, he obert carpetes que feia temps que no mirava. Una es titula : Mails des de Suzhou, en una altra hi ha perles de la mateixa època. M’ha fet por obrir-la al mig de l’avio, no fos cas que em caiguin llagrimetes. No se si gosaré inspeccionar-la mes tard quan arribi a casa. Jo que crec haver evolucionat tant, igual m’adonaré que continuo sent aquell ingenu ple d’il·lusions que ara fa mes de sis anys va iniciar la seva primera aventura asiàtica. Es el que te guardar carpetes de títol : Cosetes Meves...