Aniversaris

No, no es tracta de la cançó dels Manel. Probablement tindrà un punt d’introspecció personal, però no declararé el meu amor incondicional a una noia. A la vida, a la vida sempre. Avui en celebro trenta. No es un numero qualsevol, malgrat que no deixa de ser un numero mes. Ens causa fascinació pel canvi de dígit, deixo d’estar en la vintena per passar a la trentena, així, d’un dia per l’altre. Evidentment que analitzat fredament no deixa de ser una tonteria mes del mon que ens rodeja, i a part, mai tinc especialment la sensació de complir anys el dia assenyalat. Al final els de la meva generació gairebé ja tots l’han celebrat, així que per mi, ja fa dies que en tinc 30. De fet, en algun moment aquesta ha estat la meva resposta innata quan m’han preguntat. Tan sols després d’uns segons de re capacitació, ho matiso amb un gairebé.

Suposo que un altre punt que el fa especial es contenir el zero. Una de les majors aportacions del sistema numèric àrab. El res, que no sabem si es numero o es res. Aquí el numero associat a la mort es el quatre, però no deixa de ser per semblança del caràcter, del signe. Però per mi esta clar que aquest mèrit se l’hauria d’endur el cercle allargat, allò que no te ni inici ni final, que tot el que multiplica ho converteix en si mateix. Però al mateix moment que tot lo que divideix ho eleva a l’infinit.

Una de les millors critiques que m’han fet al blog es, que al principi deixo entreveure un tema central en el relat, quelcom de vertaderament profund, però mai n’acabo parlant. Crec que es una apreciació molt afinada, i que de certa manera també jo sento. No estic convençut que sigui nomes un tema, però la manera d’escriure, el ritme a vegades torrencial, a vegades lluitant cada paraula; sense mai mirar massa enrere, deixant-me portar pel que m’envolta, pels camins que pren la meva ment, sempre massa rapida, moltes vegades dispersa, impossibilita una reflexió mes assossegada. Per fer lo anterior, hauria de passar molt mes temps en cada idea, treballar-la tranquil·lament, desenvolupar amb profunditat cada destell i revisar a consciencia el que acabo de dir. Sincerament no se si soc capaç d’aquest treball de filòsof, potser ho intentaré amb el temps, perdre altres coses pel camí. No se, de nou no se com evolucionare.

I de nou un canvi de rumb total, si semblava que anava a parlar de la mort (i no per això no ho vull fer, al reves es un tema central sempre, però avui no), si anava a enumerar exemples de tot el que m’esteu aportant, vosaltres lectors. Doncs no, parlaré de que estic en un tren xines, direcció a Hong Kong. No es tracta del tren que fa sis anys i mig ens va portar de Suzhou a les Yellow Mountains. No hi ha gent de peu ni gallines enjaulades (se que esta mal dit, però m’ha fet gracia que una de les possibles correccions que em proposava era ejaculades, podré tenir trenta anys, però les xorrades infantils, encara les tinc presents). Tampoc es tracta d’un esterilitzat Avant. Es mes aviat vell però en perfectes condicions de funcionament, relativament net, malgrat que els detalls estan bastant descuidats. Em recorda bastant al que fa tres anys em va portar de Singapur a Kuala Lumpur (excepte que no hi fa el fred que feia en aquell, jejeje).

Però tampoc es del tren, sinó del viatge a Hong Kong. Avui una bona amiga em felicitava dient-me lo original de la meva celebració. Que probablement havia anat a un munt de festes pels trenta, però cap consistia en anar-se’n a Hong Kong. I certament, soc un privilegiat en aquest aspecte. L’any passat ho feia a la mítica illa de Pasqua, aquest en una de les ciutats mes interessants del mon (la mes espectacular per mi sense cap mena de dubte). Però hi ha un matis, i encara que no es molt rellevant per mi, serà de nou una celebració en solitari.

Ja des de fa uns anys he pres la determinació de fer abans les coses sol que esperar miraculosament a quadrar agendes o trobar el consens perfecte. Això ha significat excursions a la muntanya solitàries, un eurotrip per carreteres secundaries o un primer descobriment del sud-est asiàtic. Grans moments de plaer, de descobrir nova gent i noves sensacions. Com tot també trobes a faltar companyia, som un zoon-politikon i no sempre soc la persona mes extravertida per relacionar-me amb desconeguts. Suposo que com amb tot, s’ha d’intentar buscar un equilibri i s’ha de ser lo mes realista possible en les teves expectatives sobre els altres. Altres vegades les sorpreses venen quan tot sembla indicar que començaràs un viatge, una activitat, en solitari, i a darrer moment t’acompanya algú que fa de l’experiència algo diferent. Millor en alguns aspectes, sacrificis en altres, moments d’invasió, moments que et fan treure lo millor de tu.

L’any passat era en una petita illa formada per tres volcans al mig del no res. Era el meu tercer dia allí i el mes espectacular. El dia anterior havia llogat una bici, la llibertat absoluta per moure’t per allí sense dependre de res ni de ningú. Em feia creus dels pocs turistes que les utilitzàvem i de lo que els hi agradaven els 4x4 que nomes aixecaven pols. Després d’una primera aproximació d’una quinzena de kilòmetres vaig arribar a aquella platja mig deserta, amb un cel encapotat que plovisquejava, una filera de moais a primera línia de mar, donant el cul a una aigua blava cristal·lina gairebé caribenya. Banyar-me allí va ser un vertader regal d’aniversari. Uns instants de pura felicitat, de pura llibertat. El cap ple de mil histories, de mil preguntes, de mil desitjos. Tots els que heu viatjat, tots als que us apassiona veure mon, teniu els vostres moments fetitxe. Per mi aquell es un d’ells. El dia va ser increïble, amb tot el que va venir a continuació, moais i mes moais, la cantera i el volca central, kilòmetres i kilòmetres pedalejant per camins al costat del mar. Un dia rodo.

A l’arribar a l’hostal, una sèrie de cabanes que conformaven cada una, una estoica habitació. Connectar-me a internet per mirar egoistament les felicitacions rebudes, fins que el propietari de l’hostal em convida a una cervesa al saber que aquell dia feia anys. Un tipo super interessant, d’una cinquantena d’anys, amb una filla i una ex-esposa australianes i ell que feia poc havia tornat al seu lloc natal, per ocupar-se d’un negoci que els seus pares ja massa grans no poden portar tot sols ( i això que la seva padrina de mes de cent anys, encara voltava per allí, sense que ella en fos molt conscient, arrencant totes les males herbes que trobava). Després de la primera va venir una segona i en aquells moments em desvela que s’havia separat, en part perquè la seva dona estava bastant grillada, en part perquè s’havia finalment reconegut que era homosexual. En aquell moment i de forma forca elegant deixo clara la meva heterosexualitat. Se que es una mica mesquí per la meva part, però no vull que un mal entès trenqui el gran dia que estava vivint i per altra se que com a home, sempre veus oportunitats o signes d’aprovació malgrat la realitat pugui estar a anys llum d’això.

Vam anar a sopar en un dels millors llocs de l’illa i fins i tot després vam anar a fer una copa, cosa que en llevar-me pel mati mai hagués pensat. De fet amb lo que mes em vaig quedar es amb la valentia d’aquell bon home, per reconèixer al cap de tants anys el que s’havia estat intentant amagar. I no nomes el camí personal i individual, sinó el comunicar-ho a una família en que el pare no ho accepta mai del tot i deixar una societat molt liberal com l’australiana, per anar-se’n al seu poble natal de 4500 habitants confinats a mes de 2000 km de qualsevol territori habitat. En una societat tan tancada, les tendències conservadores son forca majoritàries i l’arrelament catòlic no aporta cap aire de llibertat.

Fins ara el meu dia no ha estat massa especial. He portat bombons a l’oficina, que previsorament havia comprat a l’aeroport de Singapur. El problema es que hi ha poca gent amb la que em puc comunicar, però vaja, vagis on vagis sembla ser que el xocolate fa somriure. Per una d’aquestes casualitats de la vida, el cap de logística xines, que es amb qui passo mes temps quan vaig allí, complia anys ahir. Veurem que ens depara HK avui. Una de les coses que mai he fet fins ara, malgrat tot el que he dit fins ara, ha estat sortir de festa sol. Amb això les expectatives son molt baixes per avui, però... qui sap on el vent ens portarà?

Salut i que la forca ens acompanyi (petit homenatge en aquestes paraules),

Eduard

PD: Moltes felicitats Ester!!!!!!!! No seria el mateix el meu concepte de cumpleanys, si pel meu tercer, no m’haguessin fet el millor dels regals.

PD2: Dimarts vaig complir sis anys a Danone. Moment per mirar enrere i qüestionar-se moltes coses. I no en el sentit de que obligatòriament la resposta sigui canviar això, ni molt menys; però si que s’ha d’aprofitar l’avinentesa per valorar el camí recorregut.

PD3: Continua la tradició de ficar algunes de les reflexions mes importants en forma d’interminables postdates. En tot cas, aprofitar aquest per disculpar-me per endavant si acaba semblant molt raro llegir aquest article publicat en una data diferent a la que esta escrit. Però al final molta part d’ell parlo de coses del passat o atemporals, així que ja em disculpareu si no el penjo avui.