La ciutat fàcil

6:10 Old Towm White Coffee, una cadena de fast-food malaia, a mig camí entre un Mcdonald’s i un Starbuck. De nou a l’aeroport de Jakarta, camí de Singapur. El viatge professional mes llarg fins ara (principalment per causa meva), encadenant les histories de Hong Kong i el rafting pel Cikidang. Aquest cop a les oïdes uns tals Yeska; no se com aquesta musica ha acabat al meu portàtil, però la veritat es que una mica de ska-afro-cuban-jazz per començar el dia esta resultant una bona opció. El cas es que després de tres setmanes, torno a “casa”, torno al condo de Balestier Road (el corrector ha emplenat directament la paraula condó amb un accent, i evidentment no es lo mateix una cosa que l’altra, jejeje)

Cada vegada que algu em pregunta per aquí, que que tal la vida per Singapur o que en penso d’aquest ciutat-estat, la meva primera resposta es : “easy”. I fins ara no he trobat que una sola paraula defineixi tant be una ciutat. Al menys de forma relativa i tenint en compte, com a mínim,  els dos vessants del terme. Fàcil perquè tot funciona be, es neta, segura, reglamentada, puntual, eficient, en la majoria de les interaccions que tens. Fins i tot la burocràcia te un punt amable. El dia que vaig anar a demanar el permís de treball (crec que ja us vaig dir que mes o menys això em ficava com a ciutadà de tercera categoria), doncs hi havia unes taules on hi anaven molts pares amb fills per fer algun tràmit. Doncs al costat d’aquestes taules hi havia una sèrie de joguets i animacions per a que els crios es poguessin entretindre. Alhora, hi havia unes pancartes amb la visió d’aquell departament, les seves funcions i una sèrie d’indicadors que mesuraven el grau de satisfacció dels seus “clients”, clients que no deixen de ser ciutadans que amb els seus impostos financen aquell establiment. Tot molt “empresa privada”, tot forca eficient.

La temperatura constantment càlida, afegeix un punt de simplicitat, mentre que un fenomen recurrent com es la pluja, es contrarestat amb un entramat de coberts que fa que gairebé puguis moure’t sense notar aquest detall. Afecta quan vols jugar a futbol, ja que esta prohibit fer-ho si plou pel risc de llamps. Un dels punts que mes destaca es lo reglamentat de la vida aquí. Hi ha un munt de lleis que el seu incompliment et poden suposar quantioses multes. A mi no em deixa de semblar paradoxal que en el mes neo-liberal dels entorns que conec, on a nivell econòmic i financer, les llibertats son màximes, sigui al mateix temps molt conservador en els aspectes socials. I això sense una religió única que ho empari. Gairebé sembla el paradís del Tea-Party, i el gairebé crec que simplement es salva per la manca d’un cristianisme messiànic que imbueixi a la població.

I aquí ja es comença a veure que el meu fàcil, s’esta traslladant cap a un cert punt de fals. De la mateixa manera que en la meva primera experiència a Asia, els meus amics europeus de Suzhou em deien “the fake Spanish”, essencialment per ser català i no complir algun dels estereotips assignats a l’Hispania actual. Ara de nou recorro al terme “fake” com el segon mes utilitzat per definir SG. Encara que potser de forma mes acurada es podria matisar cap a artificial. Evidentment l’aspecte de la ciutat tendeix cap a aquest concepte, els gran gratacels i sobretot l’excés abusiu dels grans malls, desenes i desenes, qui sap si centenes, d’illes Diagonals de tots tipus i tamanys, poblen la ciutat. Però no ens enganyem, per molt que es puguin diferenciar, un gran centre comercial, no deixa de ser un gran centre comercial, ple de botigues, moltes vegades repetides entre els diferents malls i que donen un cert punt monòton innegable.

Tota societat te molts mes matisos que dos simples adjectius, i evidentment al llarg del temps he d’anar ampliant el coneixement d’aquesta illa, vivint-la en les seves múltiples versions. Hi ha un llibre que em va marcar molt quan me’l vaig llegir, com molts d’altres em va fer veure una part mes de mi. Es tracta de l’Illa d’Aldous Huxley (si, el del Mon Feliç). Al llegir-lo em vaig adonar que soc mala persona. Que tinc sentiments mesquins cap a una utopia de societat ideal. Explica una societat perfecta, ubicada en una illa, que permet unes llibertats increïbles als seus habitants i en que tot funciona de forma harmònica. Aquesta perfecció es veu amenaçada pel descobriment d’uns jaciments petrolers inexplotats. Al llarg de la descripció d’aquesta societat, te n’adones de lo lluny que estem d’ella i tanta perfecció m’acaba abromant generant sentiments de ràbia. Singapur esta a les antípodes del plantejament huxleia, però pots notar que ells creuen ser-hi. I també es senten amenaçats. La particularitat que suposa aquest país els fa ser molt orgullosos però alhora temorosos de l’exterior.

Encara em queda molt per documentar-me sobre la historia del país, però de forma resumida, el que fins ara he après encaixa amb el que visc. País de jove creació, fa uns quaranta anys va ser expulsat de Malasia. Una illa relativament pobre i amb moltíssimes dependències de l’estranger. El problema d’encaix dintre de la república veïna era l’escàs pes de la població malaia i l’enorme influencia de la cultura xinesa (70% dels singapuresos son d’ascendència xinesa). En aquells moments pren el control del país un líder carismàtic i que te una visió modernitzadora clarivident. Construeix un model ultracapitalista, amb un missatge que cala profundament en una cultura molt materialista. El treball dur, infatigable es l’únic mitja per sobreviure. L’ascensor social es purament l’èxit econòmic, no hi ha mes historia que des del moment de la independència. La clau de l’èxit s’ubica en el sistema educatiu que ha de passar a formar treballadors i empresaris triomfals. L’art, la historia, la filosofia s’arraconen per deixar el pes a les ciències (incloent-hi evidentment i de forma predominant, les econòmiques).

El país es converteix en un paradís fiscal en una direcció molt suïssa. La banca es el principal sector, seguit de la logística portuària, l’electrònica i últimament la biotecnologia. Per això s’ha elevat de forma espectacular l’exigència d’un sistema educatiu de connotacions molt similars al corea. Com que tot esta basat en l’èxit professional, l’estat no proveeix (gairebé) cap recurs als “perdedors”. No hi ha sistema públic de sanitat, no hi ha sistema de pensions ni prestacions d’atur. Això fa que el pes impositiu sigui molt baix, convertint el país en un pol d’atracció d’immigració brutal. I la immigració es necessària en els seus dos extrems. En el mes format i emprenedor, per dinamitzar i crear noves oportunitats. En el mes baix i míser, per proveir de ma d’obra per fer totes les tasques que els propis ciutadans de Singapur no estan disposats a fer. I també una font d’entrada de capital inesgotable, buscant la seguretat jurídica, la fortalesa de la moneda i el creixement continu.

L’estat malgrat que no exerceix les funcions habituals de les democràcies socials europees, juga un rol central innegable. Es el gran planificador de tot el mencionat. El que decideix les infraestructures i com incentivar cada nou sector estratègic. I un gran regulador de lo privat. Singapur es famós per les seves multes desorbitades davant de faltes lleus. Crec que lo de la prohibició a menjar xiclet es la mes famosa de les seves materialitzacions. Amb tot això que he descrit, desmunto una mica el concepte de ciutat fàcil. Bàsicament, perquè sense els serveis basics de l’estat del benestar hi ha molta gent que no ho passa massa be. Però es cert que en els països de l’entorn, la situació es pitjor i es per això que centenars de milers de filipins i indonesis acaben alimentant aquest model.

Lo que a mi em fa profunda ràbia es que Singapur es podria permetre major justícia social. No podem demanar lo mateix a Filipines o Indonesia, però Singapur hauria de renunciar a poc per donar millors condicions de vida. Simplement crec que ideològicament no ho vol fer. No considera que tots els humans siguin iguals i tinguin els mateixos drets i deures.

Algú m’ha dit que amb la visió que dono de Singapur, li venen molt poques ganes de visitar aquest país. Però com sempre, cada acció genera respostes varies. La societat es molt multicultural, no la societat exitosa i governant, però si els que s’aprofiten en certa mesura del que això genera. Ahir (si, vaig començar a escriure un dissabte, però estic acabant un diumenge), vaig viure un d’aquest moments que mai, mai hagués pogut preveure en venir aquí. El moment culminant va ser quan vaig cantar a tot el que em dona la veu La Bamba en una festa mauriciana. Ja sabeu que les meves habilitats musicals son de lo pitjoret que mai heu sentit. No em se la lletra mes enllà del “yo no soy marinero, soy capitan”. Però allí estava jo, en el mig d’una festa d’un equip de futbol amb el que nomes he jugat un cop, rodejat d’immigrants de l’illa de Maurici en la seva majoria. I tot perquè quatre alemanys no havien aconseguit posar-se d’acord per cantar res en germànic. Després de la nit bolivoodiana, n’afegim ara una de mauriciana.

Salut i fins la propera,

Eduard

PD: Estic segur que necessitaré tornar sobre aquest tema de nou. Hi ha moments a Singapur que estic molt a prop de tesis comunistes...