Estan bojos aquests indonesis

Si algun cop he estat lector, ha set gracies a Asterix. Tintin també ha jugat un rol important, al mateix nivell sincerament. Ma mare sent mestra, s’havia d’emplenar l’hora d’exclusiva. No se si el terme continua sent correcte, però en aquells moments, aquest era l’adjectiu per diferenciar l’hora de mes que feien els mestres en comparació amb els alumnes de primària. Per això vaig començar a jugar a escacs, esport que mes ha suposat fins al moment, malgrat la meva passió pel futbol. Fins i tot vaig provar el karate, fins que em vaig sentir un camissa marro, seguint unes pautes que no entenia i fent els mateixos gestos que tots els altres. L’experiment va durar quatre sessions, però em va servir per saber que el nazisme mai seria lo meu. I amb això no vull ni molt menys dir que el problema estigui en el karate, simplement per un nen de deu anys, amb cert esperit crític (una mica avançat en el seu temps, molt retardat en el tema noies com s’ha pogut comprovar després), el fet de sentir paraules japoneses i haver de repetir tots una mateixa coreografia, no anava en ell. Podia semblar al contrari a simple cop de vista, però un tauler li permetia expressar major llibertat.

Això va ser cert, fins un cert punt, perquè des del moment en que els escacs van suposar algo mes que un moment de lleure, però una competició, vaig agafar un rol híper-conservador que es el que m’ha caracteritzat en tots els jocs d’estratègia. Es un punt, en certa mesura conflictiu, perquè m’agradaria veure’m com un jugador agressiu, algú que domina el terreny i pren riscos (suposo que en projecció similar al que m’agradaria fer en la vida real). Excepte en cert moments del poker holdem, sempre jugo d’una amarrateguis brutal. Prenent un plaer desmesurat quan la victòria cau com fruita madura d’una estratègia que m’assegurava sempre aquest resultat. Mentre que quan ho veig tot perdut, prenc decisions molt mes agosarades. A vegades, simplement de cara a la galeria, simplement de cara a fer-me una mica la víctima. Però en tot cas, un estil de joc mes divertit i que fins i tot de tant en tant funciona.

Aquest mati m’han despertat sobre les vuit del mati. No vaig anar al llit massa tard, però ja sabeu que m’agrada dormir i no veig perquè un diumenge no puc allargar una mica mes. En tot cas, si hagués estat a Cuba o al Carib en general (tirem d’estereotips a continuació), hagués sortit disparat del llit, corrent a unir-me a l’orgia que s’estava desenvolupant uns metres mes enllà. Estant a Indonesia, sabia que no calia córrer, els sorolls orgasmics (sembla que al corrector aquesta paraula no li agrada i no em permet ficar-li l’accent, Marta que farem?) que arribaven a les meves oïdes provindrien d’algun joc innocent, d’un karaoke a molt estirar. I ben be s’ha confirmat quan al cap d’una estona he sortit tranquil·lament per anar a esmorzar i he vist un gran grup (probablement en una convenció d’empresa, que es el que he vist constantment aquest cap de setmana) que es banyaven a la piscina. Tampoc ara imagineu bikinis i tangues, la imatge era mes com la d’una gran rentadora degut a la gran quantitat de roba que hi havia allí dins. Excepte algun home amb tors nu, allí lo únic que s’havien tret eren les sabates. Probablement el seu Deu en les altures regnarà molt tranquil veient que les seves lleis son respectades, amb tots els dubtes que genera aquesta afirmació, però fins i tot jo que no soc massa primmirat amb aquestes coses, tindria moltes preguntes higièniques a respondre abans de ficar-me allí dins.

Però si estan bojos en el sentit mes amable de la paraula. Feliçment bojos en tot cas, perquè si hi ha alguna cosa que destaca d’aquest país es que irradia alegria, tranquil·litat i un toc d’ingenuïtat o fins a cert punt infantilisme encisador. Un punt d’honestedat sobre els temes importants que no et deixa de descol·locar. Per exemple, cada cop que saben que soc solter, hi ha essencialment dos respostes possibles : els que em compadeixen i els que pregunten el perquè. En tots dos casos em diuen que m’he d’espavilar, que amb trenta anys això ja hauria d’estar “solucionat”, que se m’està passant l’arròs. Tots els de la meva edat, com a mínim dos fills, cap a sortit mai del país. Algun cop els provoco explicant-los-hi que en el mon en que visc això no es tant sorprenent, però per la seva cara de passivitat, poca credibilitat li donen a la meva “justificació”.

Un altre tema de xoc cultural es l’alcohol. Dijous em van portar a sopar a un restaurant de la zona. La seva manera de mostrar el seu apreci pel visitant. Estava conformat per una sèrie de barcasses, unides per ponts de fusta sobre un llac. Per menjar van demanar el que van voler, ja que defugint tota responsabilitat sempre dic que a mi m’agrada tot. De fet un dels peixos que ens van cuinar el van pescar davant nostre. Lo millor va ser quan a l’hora de demanar el beure em van preguntar que volia. A la meva demanda d’una cervesa, la seva resposta va ser contundent : “Only drunken drink beer here”. Tot dit amb un bon somriure d’orella a orella. Però me la van portar, jejeje.

Al gener m’han invitat a la convenció de Supply Chain d’AQUA. El meu ex-jefe (francès, director del departament aquí) m’ha comentat que es brutal lo que arriba a fer aquesta gent sense beure una gota d’alcohol : es tornen bojos amb el karaoke, els encanta disfressar-se i ho viuen a tope sense que el dia següent se’n torni a parlar. El director comercial es capaç de disfressar-se de dona un dia i que a l’endemà no es pugui ni parlar del tema.

Aquest cap de setmana l’he passat al “Sant Hilari” d’aquí. Hi vaig anar dijous al mati i me n’he tornat aquest vespre de nou a la capital. Com faig coses diferents a la resta, doncs vaig dir que enlloc de volar cap a Singapur per tornar a venir diumenge, doncs he allargat el viatge a la tercera setmana i m’he quedat en un d’aquests típics complexos vacacionals al costat d’un llac. Sabia que s’hi podia fer rafting per la zona, i així ha estat. Mitja fabrica revolucionada per correspondre al meu desig de baixar en barca per un dels cabalosos rius de la zona. La fabrica esta mes o menys en la base d’un volca, i la veritat es que quan pots fugir d’unes carreteres completament saturades, l’orografia del lloc te un punt bonic.

Hi ha moments en que perds una mica el control del que et passa. Dissabte a les nou sabia que em vindrien a buscar un dels conductors de Merkasari, amb alguns amics seus per anar a fer el rafting. Es necessitaven cinc persones i com ja sabeu que soc solter, doncs la historia m’acabaria sortint mes cara de lo previst. Però, tot te un preu i quan preval la comoditat i la manca de temps ho acabes agraint. Podia parlar amb dos d’ells en un angles forca basic, però tots rèiem molt sense saber massa el motiu. Al final, tres hores mes tard, arribàvem al riu per aprendre que tot estava reservat i fins al cap de tres hores, si tot anava be, no podríem fer el descens. Per aquestes coses del país, unes desenes de trucades després vam aconseguir sortir al riu en el temps de fer un cafè i de que caigues una pluja torrencial tant habitual ara (això també ho comparteixen amb els gals i es que hi ha moments que sembla que s’hagi de caure el cel al cap).

Al principi em pensava que simplement em volien prendre el pel i riures d’un estranger. Però en la tercera o quarta ocasió que van cridar cocodril, el vaig veure. Tot tranquil, damunt d’una roca, allí estava mirant com de tant en tant baixaven barques de turistes cridant a cada ràpid. Suposo que si no hagués anat amb bici al costat d’al·ligàtors a Miami, m’hagués causat mes impressió. En aquests moments, tan sols em va sorprendre que estigues en una zona en que l’aigua baixava amb certa violència. No se, me’ls imaginava mes en aigües semi-estancades...

Quan anàvem en cotxe cap allí, va haver un moment de clar somriure i que va ser quan em va venir el títol del post. En un dels múltiples poblets o gairebé diria, grups de cases mes o menys desperdigats per la carretera. Una casa blanca amb franges blau cel i on el propietari havia decidit pintar-hi un gran escut del Barca i un dibuix a mida com a mínim real, sinó mes gran, de Leo Messi. Potser algun cule de casa tindrà algo similar, però vaja, aquest seria dels bons. Em va sorprendre tant, que a l’anada no vaig reaccionar per fer parar el cotxe i fer la foto de rigor. De tornada no vaig ser capaç de tornar-la a veure i es que la tempesta que queia en aquells moments tampoc ajudava. Tambe vaig pensar lo dur que ha de ser sortir per allí i ser de l’Espanyol. Quan dius que vens de Barcelona, lo primer que et diuen es Barca (si, i no trobo a faltar la c trencada) i lo segon Messi. Com et pares a explicar-los que si però que tu ets d’un altre equip de la ciutat que...??? No, els hi agrada que les coses es compleixin tant com ells imaginen. I el Barca es el millor equip del mon i Indonesia es molt blaugrana.

Salut i amor,

Eduard

PD : L’altre dia vaig rebre el mail sobre la propera edició dels camins de la Segarra. Aquest any no ho podré repetir, però en el seu honor la camiseta del rafting era la vermella d’aquest any.