La majoria de la gent en el meu cas estaria preparant la maleta per dema. En canvi jo prefereixo fer un recull de fotos curioses que podria fer en qualsevol altre moment. Però no, prefereixo fer les coses a últim moment, així tindre una excusa i quelcom a recriminar-me quan em descuidi algunes cosetes aquí. Tampoc la faria molt millor amb antelació i no tindria excusa J
La primera va dedicada a l’oficina d’immigració de Singapur. Ja sabeu el motiu i no crec que sigui un lloc que trobeu fotografiat si ho fiqueu al Google.
He de reconèixer que hem costa entendre bastant als Singapuresos quan em parlen per telèfon. Especialment perquè amb la majoria que parlo son immigrants o amb feines poc qualificades (repartidors de l’Ikea, del FairPrice o com aquest cas de fruita). El cas es que em va trucar algu dient-me que no se que de que m’havia d’entregar algo i que li obris la porta. Jo en aquells moments estava a l’altra part de la ciutat i li vaig dir que m’ho deixes davant de la porta, que ja m’ho trobaria. I després d’uns quants yes, yes seguits vaig penjar. No me’n vaig en recordar mes fins que al tornar al cap d’unes hores em trobo el regal de benvinguda del meu nou jefe. S’ha de reconèixer que tot un detall. El dilluns vaig donar-li les gracies a la seva secretaria. Gairebé dos mesos mes tard a ell.
Però com l’home no nomes de fruita viu, quina va ser la meva sorpresa quan al super vaig descobrir la que seria la meva cervesa de referencia. Increïble la passió que aixequem arreu del mon. Sincerament crec que en aquests moments som el club mes popular del moment. Dissabte passat, al sopar mauricià, un indi em va dir del fons del seu cor : “Després de l’Índia, el lloc que hagués elegit per néixer al mon es Barcelona”. I jo li vaig preguntar el motiu. “It’s the Makkah of futbol” va ser la seva senzilla resposta.
I si que ho es, perquè el primer dia que vaig anar a jugar a futbol, amb el Team Spirit, equip format per gent de tot el mon, ens vam enfrontar contra un altre equip internacional. En l’equip rival hi havia nomes dos catalans, ara l’equip parlava mes català que qualsevol altra llengua. Un d’ells se’n tornava a casa al cap de pocs dies després d’haver viscut a Singapur mes de tres anys. L’altre cap de cuina en un restaurant de tapes, tot just venia d’instal·lar-s’hi. I va ser en el seu garito que vaig pagar l’Estrella mes cara de la meva vida. Però, de tant en tant les arrels estan allí.
I com que d’alcohol estem parlant, una petita instantània del local bollywodia en el que vaig acabar ballant amb una de les noies que feien l’espectacle.
I això que tot just he sortit ben poc de festa per aquesta ciutat. Però n’hi havia una d’obligatòria. El sopar de Nadal de l’empresa, que per estalviar i al contrari del que faria jo, havien decidit programar per un 23 de Novembre. Això si que es planificar les coses amb temps i la resta son tonteries. Va tocar mudar-se a consciencia per tal esdeveniment i sort que en una de les caixes del trasllat havia aparegut el traje Cortefiel (l’únic que tinc), perquè hi havia holandesos que anaven amb frac!
Acabarem esportius, rememorant un dels esports mes avorrits que he vist fins ara : el criquet. I això que nomes vaig veure el final del partit, i era d’un que nomes durava quatre hores i mitja. Crec que s’ha de ser d’una altra pasta per estar allí al sol, esperant, i esperant, que es el que passa la major part del temps. A l’acabar escombren el terreny, que es el que estava fent aquest bon home fins que va veure un paio raro fent fotos als pals que conformen la part mes important del camp.
Però no em puc despedir sense les imatges d’un pla per al 2013. A East Coast Park, una franja verda bastant llarga a primera linea de platja i aquest llac artificial, on s’hi fa l’equivalent a l’esqui aquàtic. Queda anotat com a “must-do” per l’any que ve.
Anava a escriure malauradament, però ho he esborrat perquè en el fons, crec que afortunadament la majoria de les coses que vivim no les podem registrar en una imatge. En tot cas, si que hi hagut moments que he pensat que he viscut coses que m’hagués agradat enregistrar. La casa amb el mural de Messi n’és una, però també la setmana a Jakarta que cada dia esmorzava amb soldats americans, tots vestits com marines però sense cap arma visible. O quan vaig fer una foto a la reunió que estaven tenint els guardes de seguretat de l’hotel. Tots afilerats escoltant atentament a les instruccions d’un d’ells. Va venir un dels que encara estaven esperant a ser rellevats i em va invitar amablement a eliminar la foto. Mai he tingut ni una bona relació ni gens d’afecte pels uniformats, i encara que pugui entendre que no els hi agraden les fotos, no deixa de ser un bon moment per pensar : que us donin pel cul!
Com sempre salut i com be s’obstinen a demostrar-nos des de l’altre costat de l’Atlàntic, les armes ben lluny!
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada