L’imperi dels fills únics

Diumenge set de la tarda, de nou damunt d’un avio, de nou direcció Jakarta. Tot just ara acabo d’emplenar l’enèsim formulari immigratori. Últimament em pregunto insistentment que en deuen fer de tots aquests paperets. Quina enorme col·lecció que deu rebre cada dia cada aeroport. Milers de destins, milers de motius i quantes mentires. Algú sap si serveixen per algo? Si els breus moments que destinem omplint-los serveixen per algo mes que per acabar emmagatzemats en alguna obscura sala a l’espera del seu triturat. Les angoixes que en algun moment ens provoca no saber si un error pot ocasionar la nostra deportació. Quina seria la meva sorpresa si al cap d’uns dies em venen a buscar a l’hotel paperet en ma, acusant-me d’haver-los mentit, que un cop els havia dit que la meva ocupació era de Professional/Technical i en canvi en el següent viatge m’havia transformat en un Management/Administration...

La setmana passada vaig passar-la a Xina. 6 anys i un mes mes tard hi tornava (es cert que aquest Agost ja hi havia ficat els peus, però ho havia viscut de forma anecdòtica, aquest cop la petjada ha estat mes profunda, aquest cop he desvelat records del passat). De fet avui linkedin em recordava que aquest Novembre compleixo 6 anys a Danone. 30 anys de vida, 6 en el mon de les aigües. El que va començar sense gairebé voler, esta entrant a la primària. Ja podria anar a la classe de ma mare!

El motiu de la visita era participar al workshop de manufacturing. Malgrat que no pertanyo a la comunitat industrial, suposo que el fet d’estar en una funció connexa i la proximitat geogràfica va fer que em convidessin. Hi havia de trobar-me amb el meu jefe, l’argenti amb el qual no parlo gairebé mai mes d’un cop a la setmana. Però els problemes operacionals mexicans l’han retingut, en contra de la seva voluntat (i de la seva dona) un cop mes allí. Així que fins a l’any que ve dubto que el torni a veure. No deixa de ser estrany tenir un cap en aquestes condicions. Suposo que no acabaré d’entendre mai les multinacionals, la política interna i les tonteries dels pressupostos. Com tot te coses positives i negatives, així que a viureu de la millor manera possible.

El workshop en si no va ser cap cosa de l’altre mon. Algunes temàtiques interessants (energia, manteniment, aquadrinks, DaMaWay, ramp-up, recursos humans, zero base organització,...), uns animadors bastant normalets i uns participants mes interessats en fer networking que en entregar lo millor de nosaltres. Havia de venir el director industrial d’Espanya, però d’entre tots els participants sembla ser que va ser l’únic que no es va enterar que per viatjar a Xina fa falta visat i no te’l donen a l’arribada. Així que el bon sevillà quan es va presentar per fer el check-in, va haver de trucar al seu jefe funcional disculpant-se perquè acaba de tirar uns quants cents d’euros per la bassura. Amb la que esta caient.

Un dels millors moments va ser la presentació de Xina i Danone Waters China (DWC) que va fer el seu director general. Un francès d’uns 50 anys que fa pinta d’estar una mica volat. El dia anterior me l’havia creuat a l’ascensor de l’hotel en barnús i calçotets. Be es cert que durant la setmana es casa seva (la seva família viu a Hong-Kong, a 2 hores en tren o 30 minuts en avio). Evidentment que això no es ni molt menys motiu d’excentricitat si no s’acumula a una sèrie de comportaments addicionals. En tot cas, te un punt genial que en un país com Xina treu un profit brutal. Va arribar en el moment d’un re posicionament de la marca (MiZone, una beguda bastant curiosa, a mig camí entre un refresc, una beguda isotònica i l’aigua) i ha convertit l’empresa en la de major creixement del mon Danone. Te errors en altres aspectes, però la maquina de fer diners en que s’ha convertit la Xina es innegable.

El tipo va fer una radiografia geo-politica-ambicional de la societat xinesa brutal. “Let some people get rich first” “Proverty is not socialisme. Being rich is glorious” son les dues úniques frases que vaig anotar. No eren seves, sinó d’un antic president de la república popular de la Xina, el primer en reconvertir el maoisme en economia de mercat. El canvi que esta experimentant el regne del mig (traducció literal dels caràcters que conformen la paraula Xina) es increïble (ell deia que mai vist, però la transformació del Japo dels Samurais en l’imperi del sol ponent, a mi també m’ho sembla). No us haig de dir res de nou, tots ho hem llegit al diari, tots ho hem experimentat en el nostre quotidià. Però el que si que us puc dir, es que aquesta gent te molta gana. El partit es plenament conscient que o manté ritmes de creixement frenètics o el control se li escapa. O tots es poden beneficiar en certa mesura (perquè, no ens enganyem les diferencies socials son gegants), o arribarà un moment que els de baix demanaran explicacions per la multiplicació de multimilionaris.

La setmana xinesa ha coincidit amb el XVIII congres del partit comunista. La censura s’ha ampliat temporalment i a la llista de pagines webs permanentment denegades s’hi ha afegit unes quantes mes. Sort que el VPN a Singapur continuava funcionant. Evidentment no hi ha hagut sorpreses majors i el que se suposava que havia de prendre les regnes, efectivament ha estat elegit primer ministre (i amb el poder militar al mateix temps, cosa que no entrava a les quinieles). En tot cas el seu primer discurs ha sigut clar: acabar amb la corrupció per augmentar el nivell de vida dels menys afavorits. Podeu dir que es populista i fàcil, però paradoxalment en la república popular, atacar el poder dels dirigents locals no es evident.

El que mes em va fer reflexionar (aquí nomes parlo de quatre pinzellades, però us asseguro que el discurs era molt bo), va ser la constatació, que ens enfrontem o mes ben dit ens enfrontarem a un país regit per fills únics. Ja fa 30 anys de la famosa política d’un sol fill per família (dos en el cas que ambdós pares fossin fills únics). Això fa que els xinesos que estan començant a prendre posicions predominants en la societat, s’han criat en cases on, fins a quatre adults (habitualment pares i padrins comparteixen sostre) s’han ocupat d’un sol fill. Evidentment, ho han donat tot per ell; sacrificis a canvi d’una bona educació. Esforços tots dirigits a oferir un millor present que el que ells han viscut. Però contràriament a una sobreprotecció del fill/a, que provoques desídia o manca de metes, això ha situat la barrera de l’exigència a nivells superlatius.

Son gent treballadora, que s’ha enfrontat a un sistema educatiu gairebé corea. I que davant dels avenços innegables en la qualitat de vida de la classe mitja, fa que siguin cada cop mes ambiciosos. Aquesta ambició es la que fa que si el sistema no es capaç d’oferir èxits, la frustració podria provocar un canvi de regim. I el regim no te cap voluntat de que això passi i per tant les decisions que prengui s’han de llegir, majoritàriament en clau interna. I el major problema que tenim, nosaltres europeus, es que no tenim un bloc europeu comú capaç d’implantar mesures per reequilibrar això. I encara que no ho sembli, els EEUU si. Malgrat la premsa occidental, amb una certa tendència a culpabilitzar a Xina de polítiques contraries al comerç internacional. Cada cop que la reserva estatunidenca emet dòlars de forma agressiva, els preus de la vivenda a Shanghai, i per extensió a tota la Xina, es disparen. I això provoca una frustració enorme en la població xinesa que es veu allunyada d’un somni (el mateix de la bombolla immobiliària, el mateix que encara avui no puc entendre: la possessió d’un habitatge com a símbol d’èxit social).

Amb aquest escenari, el gran perdedor no deixa de ser el medi ambient i les classes populars. De nou, tal com veiem avui en dia a Europa, la falta de formació es penalitza amb dures perspectives econòmiques. Si això li afegim que Xina disposa de ben pocs recursos naturals de valor econòmic, fa que cremar carbó a nivells desorbitats sigui el preu a pagar per un creixement que ha de continuar desbocat.

Hi ha mil matisos a tot el que dic, tant des del punt de vist econòmic com emocional. Però hi haurà mes temps per això. Avui ha tocat un rotllo econòmic-social, també forma part del que visc.

Salut i diumenge que ve eleccions,

Eduard