Meme si elle ne sert a rien, le vent nous portera...

Abans de postejar-ho al blog, escric en una fulla de word en blanc. Be, realment no es en blanc sinó que hi ha tots els textos anteriors. Lo únic que faig quan el torno a obrir es un Ctrl enter i em llanço a teclejar el que em passa pel cap. Normalment quan començo, porto una mica al cap el que vaig a escriure. Vulguis o no, ara que s’ha convertit en algo important del meu moment, durant el dia hi penso, et trobes dient-te: “això ho he d’escriure o sobre allò altre n’he de parlar...” Al final, passa el que passa, i lo que podia ser un guio, acaba girant i girant fins que es queden mil coses per dir i moltes altres que han aparegut sense estar cridades. Però vaja, que no deixa de ser una quimera, perquè tal com el gat de Schrodinger, fins que no queda escrit, res del que ha passat pel meu cap nomes ha servit per al meu propi plaer.

Avui just abans de ficar la pagina en blanc, he visualitzat per un instant el PD2 del passat post, les dues úniques frases ocupaven una pagina complerta. Capritx del atzar o potser perquè quan veig que arribaré a les dues fulles amb Calibri (Body) 11, m’entren les presses per acabar. Com si l’extensió importes, com si anés a contar masses coses i quedar-me sense paraules per al proper. En tot cas, no es així avui. Potser ho era ahir o diumenge quan tenia clar que lo proper que escrivia era quelcom (veus corrector, ja se que algo no existeix en català i que s’ha de dir quelcom, però? a qui collons vols enganyar? deixa de ficar la línia vermella sota!) així com: “the indian night” o fent l’indi per Singapur, i a continuació explicar-vos el meu dissabte mig de criquet mig de Bollywood i contar-vos com vaig acabar ballant amb a l’estil de l’anunci de Coca-cola en un recinte que sembla mes de barra americana que altra cosa. Però no, serà per una altra ocasió...

Heute volia deixar anar pes, i malgrat que hi hauran temes complicats en el que escriure, n’hi hauran altres de magnífics i no m’agradaria que la sensació que quedes seria de tristesa. Ni molt menys! Però vaja, tampoc jo creia que Muntanyes Russes no deixava de tenir un regust final plaent (gracies Ares, un cop mes ;), però pel que sembla vist els ànims que he rebut, no era així.

Crec que obertament no ho he reconegut mai, a ningú, però els que mes em coneixeu, els que mes sabeu veure a traves les meves costures, crec que no os sorprendrà: aquest any no ha estat fàcil per mi. No per això no he viscut moments màgics, no per això he tingut moments de màxima felicitat, però hi ha hagut algunes bases que sempre havien estat allà m’han faltat. Res per lamentar, res que ningú hagi viscut, res que no sigui propi del que cadascú va escrivint en el seu llibre, però no deixa de ser en el que venia pensant ara tornant del Hawker. I del que em ve de gust escriure.

Tristament, un dels motius importants es que per primer cop (no realment, primer cop, però si en aquesta intensitat) no m’he sentit realitzat professionalment. No en termes objectius, ja que he rebut l’augment de salari mes important dels sis anys, però si dins meu. I crec que mai serà tan sincer i alhora exigent amb mi en aspectes racionals que jo mateix. Es important recalcar l’aspecte intel·lectual d’aquest comentari ja que en altres àmbits la meva forca de voluntat i nivell de mèrit es bastant mes escàs. En tot cas, durant moltes hores d’oficina m’he avorrit sobiranament. He llegit un munt d’articles que poc interès concret tenien al mateix moment que tenia coses mes professionalment adequades per fer. I m’ha pesat sobre la consciencia l’alt preu que es pagava pels meus viatges i l’escàs rendiment que se’n trauria a posteriori.

Moltes vegades he volgut analitzar perquè vivia això quan en teoria el meu projecte tenia potencial per ser un èxit, i no un èxit segons els estàndards de l’organització, sinó amb els meus propis barems. Tanmateix, jo no aconseguia portar-lo pel camí dels resultats. Sempre quedava encaminat en patir, en salvar la patata en l’últim moment i no pensar en mes enllà de com sortir indemne de la propera reunió. Era un zombi d’oficina, com en un llibre que havia llegit fa uns anys (Oriol, potser tu recordes el títol original). El model que vaig construir era bo, era de lo milloret que es podia fer. Poques persones em superaran en aquest aspecte, una feina tècnicament poc discutible, malgrat fortes complexitats, l’Excel era forca robust.

Però en la meva posició això es donava per fet, el que s’esperava de mi era donar un pas endavant i gestionar be la política del projecte i sobretot el màrqueting d’ell. I aquí es on la meva sinceritat i el no creure-hi a mort em van pesar com una llosa. La mandra de vendre’m, de jugar brut i de parlar sense fets. No en un aspecte merament negatiu, no vaig donar lo millor de mi mateix, em vaig acomodar en les meves fortaleses i no vaig voler treballar en el que havia de desenvolupar. D’aquí els meus dubtes de venir aquí, tenia por de tornar a viure el mateix. Avui he començat a creure que no serà així (continuem de muntanyes russes, així que no us enganyeu que un bon dia de feina a l’oficina em faci sentir així de confiant).

I això que l’any havia començat magnífic. Uns dies a Paris, una formació a Madrid amb els de Baby Nutrition, llibertat per crear. Unes vacances magnifiques a Xile, vivint experiències úniques, coneixent gent genial, i un aniversari solitari però mes que energitzant amb els moais pasquals (uffff, que ja estic en el mes dels 30!). Potser per això la velles idees han estat tan presents aquest any...

Ja sabeu que, com deia tristament, la feina per mi es important i m’afecta bastant mes enllà de les hores que hi pugui passar. I algunes nits he donat mes d’una volta per culpa seva. Però aquest any ha sigut molt important en un altre aspecte clau. S’ha mort la iaia. Se que políticament, hauria de dir que es el moment en que m’he quedat sense padrins. I no es perquè no m’estimes al padrí Roc i al padrí Antonio. Evidentment que els he trobat a faltar i que de tant en tant els recordo amb carinyo, perquè s’ho mereixen, perquè se l’han guanyat i perquè avui no seria el que soc sense ells. Però seria enganyar no reconèixer que la iaia era la IAIA. I no nomes perquè malauradament des dels vuit mesos era la única, sinó per la seva persona. Perquè era ella l’estàndard, per mi,  de tota una generació. Una generació emigrant, treballadora fins a l’extenuació, valenta i amb uns valors per la família, que ens ha permès tenir els pares que hem tingut (i que difícilment nosaltres podrem superar i valorar com mereixen). I perquè es per ella que ara escric amb una llàgrima als ulls. Un cop mes: gracies iaia.

Amb aquesta data es tanca un període. Hi ha uns referents, que des de que soc conscient sempre han estat allí. Uns valors que s’havien mantingut sempre i que malgrat que els havies vist envellir, no n’eres del tot conscient. I ja se que això es lo normal i que he donar gracies per haver-los vist durant tant temps (ara be, a qui donar gracies?). Molts de vosaltres heu viscut situacions molt mes complicades. No en tinc cap mena de dubte. Però mai això ha de tenir ni visos moralitzadors ni cap pretensió mes enllà que deixar fluir el que em passa pel cap.

I just ara que arribo a les dues pagines, es quan m’entra la mandra. Quan se me’n va la forca i quan ho deixaré per la propera ocasió. Quan la llista del Spotify no m’encadena per al proper paràgraf i quan penso que el que escric no m’importa mes que a mi. I quan em pregunto si el to escrit reflexa realment el que sento, al mateix moment que me la suda. La meva pròpia inconsistència una vegada mes a la palestra.

Bona nit i bona sort!

Eduard

PD: Suposo que pocs haureu arribat fins aquí, potser en el primer o segon si, però en aquest ja no. Les estadístiques del google no fallen, jejeje. En tot cas, del 20 al 6 estaré per Catalunya, i de nou, no ho preneu com a mesura nacionalista, sinó que segur que passaré temps a Barcelona i sense cap mena de dubte per Lleida. Segur que tindre ganes d’anar al Pirineu i ja no tinc cotxe, així que simplement espero veure-us J

PD2: El títol efectivament era de la canco amb que arrancat l’escrit. Crec que també la musica pot influir en el que acabo escrivint. Vaja, sens dubte. I també aquest cop te un missatge. I es que de moment estic vivint un Singapur molt afrancesat. Ahir sense anar mes lluny, 15 persones jugant a futbol caixa (no es una errata, “the cage” era el recinte i lo que es porta pel sud-est asiatic). 14 francesos i un servidor que gairebé parla mes francès que angles en el seu dia-a-dia.

PD3: Si coneixeu gent que estigui vivint per aquí i que creieu que ens podem portar be, no dubteu a ficar-nos en coneixença (gracies Rebe, dema li escric). Encara que diumenge se’m solapaven els plans, hi ha altres moments que agrairia poder socialitzar una mica mes. O al menys vull obligar-me a socialitzar mes.

PD4: acabo de veure que mentre al text principal nomes em faig palles mentals en que la introducció es molt mes llarga que el cos o el final, els post-data acaben sent per totes les informacions d’ordre pràctic.

I si començava amb musica francesa, acabaré amb el mestre Dylan: and the first one will be later last, ‘cause the times the are changing... (i això no es cristià, cagon-deu, jejejeje)