En algunes ciutats de la vella Europa trobem flames “eternes” (mentre el subministrament de gas no es trunqui) al soldat desconegut. Fruit normalment de victòries de la segona guerra mundial o d’alguna batalleta similar. A vegades no son precisament dedicades a un soldat sinó a un esdeveniment, per exemple la “heroica” (cada vegada crec menys en aquest terme) resistència barcelonina al setge de la guerra de successió, reflexada al Fossar de les Moreres (allí on no s’hi enterra traïdor). En tot cas, amb això s’engloba una generalització a un concepte que depassa el fet individual per crear un mite col·lectiu.
Diuen que un taxista es el primer punt de contacte que te un turista amb un nou descobriment. Que es super important la impressió que transmet. Últimament utilitzo molt el taxi. En un principi nomes per viatges relacionats amb la feina, però conforme la comoditat s’ha anat apoderant de mi, també ha passat a l’àmbit privat. Abans nomes eren un recurs quan a les cinc de la matinada havies de tornar a casa i no hi havia el metro obert. Les penúries econòmiques dels estudiants. En aquesta orbita una nit vam descobrir un taxista originari de Villores que feia el torn per Barcelona. Pels que no ho sabeu es el poble natal de mon pare, Villores del Maestrat, comarca dels Ports (capital Morella), província de Castelló. A l’hivern hi deuen viure unes 50 animes, en el mes d’Agost en deu allotjar uns tres centenars. Vaja la típica situació de poble deprimit d’interior o de muntanya que l’únic futur que oferia era l’emigració. En tot cas en una nit que ja va ser de per si molt, però molt, peculiar (tampoc ho explicarem tot ara, eh!!??), la cirera del pastís la va marcar la frase del taxista dirigida a mi : “doncs el teu padrí es molt ballador”.
Se que no te res a veure amb el que anava a explicar, però no puc parlar de taxis sense recordar aquesta petita anècdota. De la mateixa manera que recordo un taxista gallec que era d’un poble del costat de Linyaran, una pedania conformada per 3 cases on hi ha la casa familiar d’en bo d’en Berzosa, allí on tant li agrada anar a la seva dona (Marta, amb carinyo ;-). Mes rellevant va ser un altre taxista de Barcelona que em confessava la vergonya que li provocava no saber angles i no poder comunicar-se amb els turistes que recollia a l’aeroport. Assegurava rotundament que això al seu fill no li passaria. Altres coses no, però cada estiu li pagava un viatge a un país de parla anglesa per practicar.
Son petites histories que t’eleven la moral i et fan canviar certs preceptes anteriors. Ja que també recordo que un cop gairebé acabo baixant d’un taxi (o ell fent-me baixar) per estar discutint acaloradament amb el conductor. Quan entres al taxi i la Cope esta sintonitzada, l’únic que pots desitjar es evitar començar a parlar de política, però quan veus que el tipo cada cop la diu mes grossa... a vegades saltes. I quan hi ha ganes, doncs el to s’eleva. Be, res que ningú no hagi experimentat. Res que no sigui un mer reflex del que es viu allí on estàs.
Així doncs, quan vaig arribar a Singapur intentava sempre establir converses amb els taxistes. Per mi era una manera de mesurar la temperatura de la ciutat, del que allí es vivia. Poc a poc he anat canviant cap a una actitud molt mes reservada. Pràcticament nomes comunico la meva destinació. Nomes si ells volen parlar entro al joc. Saber que alguns d’ells “treballen” com espies del govern, transmetent tot lo “raro” que detecten, no afavoreix una major apertura. Alguns fins i tot porten una pegatina a la lluna indicant-ho, alguns simplement amb l’actitud inquisitorial dels seus interrogatoris ja ho detectes. Si, en alguns aspectes Singapur recorda a la mítica novel.la d’Orwell. N’hi ha altres als quals costa molt d’entendre ja que utilitzen un Singlish molt tancat (sense cap mostra d’interès per fer-t’ho mes fàcil). N’hi ha molts que son bastant racistes, ja amb tu, ja amb la resta d’immigrants de baixa formació. I a mes com moltes vegades pares taxis i et diuen que no et volen portar (en moments d’hora punta, son els taxistes els que elegeixen els seus passatgers i no a la inversa), doncs no es crea pas un clima d’amistat vers aquest col·lectiu.
Situació antagònica la que visc a Indonesia. Cal recalcar el “visc” ja que no explico la situació, sinó la meva situació, les meves impressions; segons una enquesta de TripAdvaisor o alguna pagina similar, els taxistes de Singapur son els segons mes ben valorats pels turistes. La veritat es que pel to de sorpresa que desprenia l’article i tot el que he compartit amb la gent de per aquí, l’enquesta no devia ser massa fiable. En tot cas no deixa de ser molt subjectiu tot plegat.
Avui quan tornava de l’aeroport, tot parlant amb l’Efran, ha estat quan he pensat que sobre aquest moment havia d’escriure. Segurament lo normal hauria estat fer-ho sobre Belitung i la convenció de Supply que s’hi ha fet allí. D’una illa que s’ha fet famosa arrel d’un peli que hi van rodar ara farà uns 6 anys. D’una convenció on el meu antic jefe ha acabat disfressat de dona, mentre el seu predecessor cantava al karaoke amb una mascara de groil.la al cap. On he vist com ho donaven tot sense beure una gota d’alcohol i a les 22:00 tothom se n’anava a dormir religiosament. On he experimentat aquell punt de soledat de no parlar la llengua local. Però quan en mig del viatge de l’aeroport a l’hotel, el bo d’en Efran (se com es diu perquè m’ha donat una targeta seva per si el necessito per qualsevol altre viatge) s’ha ficat a cantar : “Quisiera ser un pez para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por donde quiera”, ja sabia que aquest petit detall ho canviava tot.
Estar a l’altra punta del mon i que et comencin a cantar Juan Luis Guerra (he de reconèixer que acabo de buscar la cançó al youtube, perquè si be sabia algo de la lletra, no sabia pas l’autor) te un punt simpàtic. El bon home ha viscut nou anys a Holanda (recordeu que Indonesia es una antiga colònia dels Països Baixos), i durant dos anys va tenir una novia de Santander, Eva, gran balladora també. Just després de contar-me això, sospira profundament i em recrimina : “Per que m’has dit que erets espanyol? Ara m’ha entrat molta nostàlgia, uffff... que be que ballava l’Eva, fins i tot em va voler ensenyar a ballar Tango, i jo li vaig dir, no, soc molt mal ballador, però a canvi et cantaré el que vulguis” Li hagués pogut explicar que potser d’aquí un temps la meva resposta ja no serà la mateixa, però excepte pels grans amants del futbol i per tant que coneixen la particularitat del Barca (que n’hi ha mes del que es podria creure), Catalunya es un concepte massa difús.
Va estar dos anys amb l’Eva abans de deixar-la, literalment, perquè a ella li agradava fumar marihuana. Així va poder conèixer una indonèsia, que cuinava molt be. Ara es la seva dona i literalment la mare del seu fill. I el motiu pel que va abandonar Holanda, ja que ella va tornar un any abans i ell va tenir por que algú altre li prengués i va tornar ràpid per poder casar-s’hi. Esta clar que per un asiàtic, una bona cuinera fa molt millor esposa que una bona balladora. El que no se es si provoca la mateixa intensitat de sospirs J
No deixa de ser una historia puntual, com la que cadascú pot viure individualment, però que quan se junta amb altres de tots tipus, desvelades pels congestionats carrers de Jakarta, crea una sensació d’apreci enorme. El pare orgullós de que la seva filla podrà estudiar, l’emigrant que ha viscut la duresa australiana, el que vol muntar el seu negoci,... com sempre una vida real que veus a Indonesia. Un munt de detalls que t’explica com es el seu mon, i mes important, com el viuen. Petits destalls que conformen les experiències d’un Anon per aquest mon.
Salut i espero que vingueu a comprovar-ho per vosaltres mateixos,
Eduard
PD: Perdoneu les repetides referencies militars dels últims posts. Avui he estat mirant “Els canons de Navarone” i m’ha agradat bastant. Una peli que probablement no hagués mirat si no fos per la cançó dels Antonia Font (i que em sembla que no te res a veure amb la cançó).
PD2: Em va arribar el suggeriment d’utilitzar mes punts i comes, no se si amb el nou any ha millorat la cosa. En tot cas, soc conscient que soc molt rococó en l’escriptura, però diria que els temes mes lleugers tractats últimament evita frases tant llargues.
