La pluja de Singapur

“Veient la pluja caure a Singapur, el shuffle del” Spotify amb el meu darrer descobriment, la Vanessa Mae. Suposo que la meva nul.la cultura musical, m’impedeix correctament valorar el mèrit d’aquesta violinista britànica nascuda a Singapur. Potser la manera de descobrir-la també influeix. En el DVD d’un cotxe indonesi, mentre anàvem a visitar una fabrica, i després de promitjar una fantàstica velocitat de 7 kilòmetres per hora. Suposo que la seva musica era la que ens feia mantenir el bon humor.

Dia per estar a casa, amb un bon llibre a la ma i una copa de vi a l’altra (francès, que les dues ampolles de Costers del Segre les guardo per millors ocasions!). I es en aquest context que em permeto desvelar una petita joia amagada. Alguns de vosaltres tindreu la fortuna d’haver viscut el relat de primera ma, just a mesura que els diferents mails eren enviats. Altres heu tingut un exemplar entre les mans, però la majoria tot just coneixeu al protagonista, altres n’heu sentit parlar, altres ja el descobrireu.

Lo bo es que per aquest capvespre tinc un primer recopilatori dels mails que va anar enviant l’altre integrant de l’aventura. Segur que un relat molt diferent (d’ell si que parcialment havia anat rebent mails durant el transcurs de l’aventura), segur que molt enriquidor també. I es que sentit les seves histories em ve també a la memòria, el gran anunci de Peru.

I es que per mi es una idea obsessiva, que periòdicament em visita amb diferents intensitats. Ja son uns quants anys que em confronto amb la meva covardia. En no ser capaç de trencar i deixar-me portar pel somni de viatjar. De viatjar sense cap pressió temporal, en que el pas d’un dia, d’una setmana no es rellevant perquè es un viatge que saps quan comences però que tot just estimes quan acabes. Cada cop que tornava d’algun dels grans viatges que he fet en els darrers temps, la temptació era molt gran. La barba i els últims dies viscuts em donaven forca. Feia plans, imaginava cap a on em dirigiria, quin seria el primer port. Però com em va constatar en Javi, just després d’això, la companyia m’oferia una nova perspectiva i jo simplement arraconava els meus projectes fins noves oportunitats, fins que tornes a estar cremat.

Fins i tot una nit d’eufòria (ara canvio la llista cap als Mishima J), fa alguns dies ja, amb en Jose i en Nestor en vam parlar. Vam dir-nos que al cap d’un any ho faríem i encara recordo com en Jose s’ho va apuntar a l’agenda del mòbil. Se’m va caure el cor als peus, quan al cap d’un any, de forma gairebé casual, de nou en Jose ho va comentar : “Ostia, segun mi mòbil manana deberiamos empezar la vuelta al mundo”. Es com en la cançó dels Manel, la de l’aniversari de nou, quan entra al cap de la noia i veu aquells somnis que te i els altres que ja mai complirà.

Al principi, l’excusa que em posava era que no ho volia fer sol, que havia de trobar qui m’acompanyes. Però clar, això dificultava forca les coses, ja que si sovint ja costa trobar gent per pujar un cap de setmana als Pirineus. Ostia, per agafar la motxilla i deixar-ho tot enrere... Va fer falta un viatge sol per Malasia, per adonar-me que aquest, era un fals impediment.

Després va venir la crisis, lo de fer una volta al mon era molt de 2006/2007 en que sabies que al tornar trobaries feina. O fins i tot de 2008/2009 en que la gent aprofitava l’atur per fer-ho, creient que les coses millorarien en la seva absència. A partir d’allí, una nova excusa. Perquè no deixa de ser això.

Tots hem de lluitar amb els nostres monstres interns. Tots tenim les nostres frustracions, uns perquè no ens atrevim a viure els nostres somnis, altres perquè viure’ls tots els hi resta valor. De nou em ve al cap una cançó dels Manel, la Flor Groga i la manera d’interpretar-la que em va fer veure en Guille.

Encara que potser, tan sols es tracta de la pluja de Singapur...

Eduard