El dilema

La pregunta era senzilla. Pujar o no pujar a l’avio. El meu costat més racional pensava que no ho havia de fer. Quin exemple donava al meu equip ficant-me a risc d’aquesta manera? Qui sap si diumenge podria tornar? Encara que ho fes, segur que em passaria catorze dies de quarentena a casa sense poder anar a la fàbrica. Just unes hores abans estava organitzant el teletreball de la meva gent. La meitat a la fàbrica, l’altra meitat a casa. Un dia un grup, un dia l’altre. No sé quan tornaré a veure l’altra part. D’altra banda hi havia el jo més sentimental. Probablement seria l’ultima ocasio, en un bon periode de temps, per connèixer la Paula (si, efectivament, el tercer fill de ma germana, que com de forma habitual s’havia retrassat i per tant no havia pogut connèixer la darrera vegada que havia baixat). Hi havia un soparillo programat amb els de sempre a Lleida, d’aquells que adoro, d’aquells on som pocs pero no hi falta ni la que viu a Berlin. Aprofitaria per passar una estona amb els pares, que sempre ho agraeixen, encara que sempre acaba sent massa curt. I si, tenia ganes d’abraçar la Cris, donar-li aquells petons que no podria donar-li en qui sap quan de temps.

Ella m’havia alertat sobre les 14. Que el Pedro anunciaria estat d’alarma, que Catalunya estava a punt de confinament, que les coses pintaven complicades. I jo: “tranquila, segur que no n’hi ha per tant, que ara miro que anuncien les autoritats suïsses, que si no tanquen l’aeroport, que no crec, jo vinc”. I efectivament, com la prensa havia avançat, tancament d’escoles fins Avril, màxim 50 persones als restaurants, bars i discoteques, pero les fronteres suïsses segueixen obertes (normal, si no es moren de gana. Per no tancar, no han pogut tancar ni les que uneixen amb Itàlia, reduïr-les, si, pero tancar-les? I com arriva la pasta i l’oli d’oliva?).

Agafo el cotxe i cap a l’aeroport. A un kilometre de la frontera, retencio. Extrany. Cotxes que donen la volta. Hauran tancat malgrat l’anunci? Miro el google maps i no, retencio i pèrdua de temps, pero res més. Al cap d’una estona comencem a avançar, i el tipic accident cotxe-moto en que el segon en surt fortament perjudicat. En la sortida d’una rotonda, aixi que suposo que no deu ser molt greu, pero segur que immobilitza un llit d’hospital. Espero que malgrat el virus l’atenguin correctament. Continuo. Primera senyal. Mai he vist tantes places lliures al parking de l’aeroport. Alli on algun cop he patit per aparcar, se n’anucien més de mil en vert. Primicia! Aparco a la primera planta. Passo el control de seguretat sense fer ni un segon de pausa. A Ginebra, un dels aeroports internacionals més obsolets que conec. On hi ha divendres que gairebé sembla l’apertura de les rebaixes al Tall Britànic. M’instal.lo en una taula del bar més proper a la meva porta amb una birra a la mà. Un clàssic. Puc elegir pràcticament la taula que més m’agrada.

I truco a la Cris. Dubto. I vull saber la seva opinio. Com ho veu ella? No em pot ajudar. Apel.lo a la seva feina de recursos humans. Racionalment que faries? En aquest context no puc ser-ho, em respon. Facis el que facis, trobaré que has fet bé, pero has de decidir tu. D’acord. Pengem i la meva balança interna es decanta per agafar l’avio. A mi el Coronavirus no em fa cap mena de por cap a la meva persona ni cap als que m’envolten. Trobo que tot plegat se’ns ha anat de les mans i que al final, no deixa de ser una grip. Més violenta, efectivament, pero que ficar en risc l’economia mundial per un tema aixi... Estic en el meu dret. Ni les autoritats, ni Danone m’han demanat explicitament que agafi aquest avio, aixi que endavant. Hi pujo.

Em truca de nou la Cris. Li comunico la meva decisio. Sobre les 20 hauria d’aterrar, pero tranquila, quan aterri t’envio un missatge i surts de casa. Que vinc amb Vueling i és a la terminal nova. Estàs segur? Si, si, tinc moltes ganes d’estar amb tu. I hi ha gent fent l’embarcament? Bueno... la meitat d’un dia normal i un percentatge elevat van amb màscara. Pero no et precupis, t’ho conto quan arribi. Segur? No vull ser la que et forci a fer una tonteria. Tranquila, la responsabilitat és meva. Jo decideixo.

Pero el dubte s’instal.la... Segur Eduard? Segur que és lo més sensat? Miro la prensa francesa. Miro que Espanya ha declarat que el numero de casos ja supera els 4000. Fins ara anava dient que la situacio a Espanya i França eren seimilars, en numero de casos i victimes. Pero amb la nova actualitzacio aixo deixa de ser veritat. Veig apareixer el cas com zona roja. Cas que implica quarentena. La meva determinacio és dilueix. Veig aparèixer l’avio, dirigint-se cap a la zona d’aparcament per ser conectat al finger. L’instint canvia de costat. L’estomac em diu que no. Que aquest cop no t’has de deixar emportar per les ganes. No pots pujar en aquest avio. Agafo de nou el telefon: carinyo, em sap greu, pero no vindré. Em puteja saber que passaran setmanes abans d’estar de nou amb tu, pero la intuicio em diu aixo. Ho entenc, truca’m quan arribis a casa.

Eduard

PD: Si voleu una informacio més cientifica del tema del Coronavirus, podeu mirar en aquesta pàgina: https://medium.com/@tomaspueyo/coronavirus-act-today-or-people-will-die-f4d3d9cd99ca. Es un paio que anava amb mi a Centrale Paris i ho està petant a nivell de visites, a les xarxes socials i rep trucades de gent molt molt important. Fa un seguiment diari a Facebook al menys. Milions de visites.