Sona “Paseo Flamenco y Mas” al Spotify. Per als que no ho conneixeu, us
invito a buscar-ho immediatament i acompanyar la vostra lectura amb les seves
notes. Alguns hi reconneixereu una veu molt especial. En aquests dies de
quarentena obligada, tenim moments per tot encara que molts acabem el dia amb
mil coses que no hem fet. En tot cas, escoltar bona musica sempre és un plus.
Com portes la quarentena Eduard? Aquesta pregunta em voltava pel cap quan
he sortit a passejar pels prats i boscos habituals de Praubert. Bé, ja d’entrada,
el fet de poder sortir a passejar, encara que no sigui més d’una hora al dia,
encara que sigui a menys d’un kilometre de casa, encara que... apuntem-ho en el
saldo positiu, que hi han altres països en que aixo no és possible. Aquesta
mateixa pregunta me l’ha ficat en Jef al telefon ara fa menys d’una hora. I la
meva resposta ha estat el titol del post. I podria explaiar-me en els motius
que fan d’aixo una certa preso de solitud. Pero no, si ho comparo amb la majoria
de la poblacio confinada, només voldria canviar una cosa. I aquesta seria tenir
la Cris per aqui. Pero aquest no és un problema lligat a la quarentena, aquesta
és una decisio que un dia més proper que llunyà haurem de resoldre. No és cosa
petita, ans al contrari, ja que se li afegeix el neguit de no saber fins quan. I
aquest segons matis és el més inquietant. Veure en l’actualitat dels diaris que
la tendència no és tant bona com voldriem. Que ens hem ficat col.lectivament en
un escenari sense data de sortida. I alhora és el sol escenari acceptable.
Tinc amics que estan en diferents modalitats d’atur, lligat a aquesta
crisis. Alguns amb prespectives de reprendre, altres sabent ja que en aquest
aspecte no hi haurà volta enrera. Hi ha la gent que viu al dia a dia, que no hi
ha coixi que soporti aquesta inactivitat. Que viu engoixada per una economia de
guerra que serà inclement. Hi ha encara més gent que viu en països en que no hi
haurà més remei que confiar en la inmunitat comunitaria, perquè ni els sistemes
sanitaris tenen infrastructura ni l’economia es pot permetre el confinament. En
aquest escenari, jo continuo treballant gairebé amb normalitat, en una empresa
en que el president ha anunciat que el salari dels treballadors està assegurat
al 100% encara que es pugui recurrir a l’atur temporal en determinats casos. En
que en el pitjor dels escenaris ens demanaran que agafem una setmana de
vacances, màxim dos durant aquest periode. I adicionalment es repartirà una
prima excepcional entre la gent que ha continuat acudint al seu lloc de treball
per assegurar la produccio.
Personalment, anar a la fàbrica un dia de cada dos, em permet de mantenir un
ritme psicologicament força sà. Veure gent, veure que no sense impactes, l’activitat
productiva més o menys es manté i que quan podem es fan accions per al bé comu.
Aixo dona un cert sentiment de normalitat diferent que el de quedar-te tancat
tot el dia a casa. I si, divendres vam arrancar una petita linea, extremadament
manual, per produir envasos emplenats amb solucions hidro-alcoholiques. Veure
la passio que mobilitzava la gent que alli estava treballant et fa marxar a
casa amb un somriure d’orella a orella.
Personalment, no conec cap persona infectada amb el covid-19. Probablement
a la fàbrica tenim alguns casos, tots confinats a csa seva, que mostren alguns
dels simptomes; pero com actualment només s’estan testant la gent que està molt
greu, doncs, oficialment no hi ha res. Els pares van bé, aprofitant de les
xarxes socials a fons. Els grups de whatsapp estan més encesos que mai i la
situacio incentiva a connectar més del que fem habitualment i aixo és positiu
per algu que viu en la distància.
Puc sortir per comprar i excepte els primers dies amb el paper de vàter
(si, a França també i m’han dit que fins i tot a Holanda hi han hagut penuries),
als supermercats hi ha de tot. Puc sortir a correr o caminar. La casa fa més de
7à metres quadrats i quan obro la porta del balco oloro a natura i muntanya.
Honestament, veient la situacio, i malgrat la solitud, no em puc queixar.
Eduard
PD: Us deixo el link de la meva humil contribucio a “La Ciutat Lleida” del
dilluns 23 de Març. A partir del minut 4 podeu escoltar la situacio a França,
seguida de l’Angela que ens parla de la situacio a Ontario, Canadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada