Distopia

Sempre he estat un gran amant de les novel.les de ciència ficcio. No van ser elles les que em van introduir en el mon de la lectura. Aquest honor l’otorgo als comics d’Astèrix i Obelix i de Tintin. No sé per quin ordre. Pero el fet que la biblioteca del Joan XXIII tinguès ambdues col.leccions complertes i que alguns dies m’hi estiguès alli esperant que la mare acabés l’hora de més que havia de fer al cole abans d’anar cap a casa. Ambdues condicions van desenvolupar la meva passio per aquests comics. Miro enrera amb un somriure malgrat que ara poguin ser considerats com relats racistes i misogins. Després vaig saltar a Jules Verne, acompanyat pels dibuixos animats de la “Volta al mon en 80 dies”, vaig descobrir un nou univers, on es viatjava per l’interior de la terra o encara millor s’anava a visitar la lluna. Quan era petit i em preguntaven que faria de gran, el meu gran projecte era construir un cohet amb el meu bon amic Quiri i des de la Portella (ell tenia orignes alli) envolar-nos a descobrir nous horitzons.

Amb l’adolescència es van ampliar els horitzons, els llibres de fantasia (qui no podria ficar en un altar El senyor dels anells?), els d’historia, alguns grans clàssics i fins hi tot algun d’assaig van anar cultivant-me. Pero el que anomenariem la ciència ficcio sempre va estar alli. El mon feliç d’Aldous Huxley sempre ha estat un dels meus grans referents. 1984 va aparèixer en el meu radar al mateix moment que el seu equivalent i completament deformat fenomen televisiu. Son llibres que et canvien la forma de veure el mon i especialment de somiar el que serà el futur. El monument intel.lectual que resulta la Fundacio d’Isaac Asimov, el Dune de Franck Herbert o els Jocs d’Ender sembla mentida que siguin llibres que no tinguin una repercusio molt més forta i segueixin emmarcats amb un cert cercle de frikisme. El fet que estiguin ambientats en mons futurs, tecnologicament diferents tant sols son excuses per projectar-nos grans temes filosofics, poc tractats altrament.

I tota aquesta introduccio per venir a dir que estem vivint de ple en mig d’una d’aquestes novel.les. Suposo que n’hi deuen haver. Probablment cap de mitica o que resorgeixi en força, pero al menys a nivell filmic me’n ve una de peli sobre un futur amb pandèmia. Ara bé, centrada en els aspectes d’accio sobre un futur atemorit per la prescència d’un virus de forta mortalitat. Un escenari bàsicament Hollywoodià sobre com la humanitat s’hi enfronta. Res a veure en com nosaltres, ciutadans ordinaris ens hi enfrentem. Sense nocio ni de temps de lluita, ni de mesures pràctiques sobre la poblacio. Qui pensaria que una vida en els diferents nivells de confinament podria ser alhora una realitat i quelcom d’interessant a projectar?

A mitjans dels anys 90, pensava que els moments més interessants, més impactants de la historia ja havien ocorregut. La caiguda del mur de Berlin m’havia pillat massa jove per valorar-lo com es mereixeia i que les guerres dels Balcans o d’Irak poc tenien d’èpic o definitori. Semblava que tot estava sota “control” i que la humanitat estava orientada en més o menys una bona direccio. No esperava grans sorpreses. Aquesta concepcio del mon la vaig canviar quan un 11 de Septembre em vaig creuar pels passadissos del Penya dos telecomates que davant mons pares ens van dir: “Les Torres Bessones ja no hi son i el Pentàgon s’ha convertit en un quadrat”. Veure per la tele un moment historic em va fer reconsiderar completament la meva concepcio de la Historia en majuscules i del futur humà en la seva globalitat. Aquest 2020 és de nou un d’aquests punts d’inflexio que acceleren encara més un canvi a escala mundial.

“Una distopia, contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.” Aixi és tal com es decriu a la wikipèdia el terme. I sense voler canviar la definicio, perquè no deixa de ser la que més ràpidament ens ve a la ment. El que m’interessa de les distopies no és tant el concepte de societat opressiva, totalitària o indesitjable, sino el fet que s’hi pot arrivar per bons motius. Buscant la felicitat estem disposats a sacrificar la llibertat. Buscant la supervivència ens deixem dirigir pels més forts. Buscant la seguretat sacrifiquem l’individu. Vivim pensant que ho podem tenir tot, pero podem caure en situacions on aixo deixa de ser possible (si mai ho és...) i hem d’elegir. Finalment vivim un d’aquests moments i estem poc equipats per prendre decisions com a societat.

Factualment ens enfrentem a un virus relativament molt contagios amb un nivell de mortalitat superior als virus massius que ens enfrentem habitualment, sobretot entre poblacio de risc i envellida. Per aturar la propagacio es requereix de distanciament social, higiène reforçada i el port de mascaretes. La solucio definitiva hauria de ser una vacuna que limiti la propagacio aixi com elements paliatius que redueixin el percentatge de mortalitat. La principal questio és com arrivem fins el Dorado de la solucio definitiva amb el menor peatge social possible. En un costat de la balança la proteccio del sistema sanitari i per conseqüència el numero de morts, en l’altre costat l’economia i el zoon politikon humà. Al bell mig, la nostra psique. I els que intenten moure el cursor de la balança, uns dirigents politics aconsellats per equips tècnics i cientifics amb interesos creuats.

Majoritariament, les distopies estan dirigides per una “força amagada” amb un clar interés per imposar la seva visio del mon. Suposo que la realitat és més “cutre” i hi arrivem sense saber massa com. Sense que les eleccions siguin debatudes. Amb mil tensions internes i amb uns consensos que apareixen sense que ningu sigui massa capaç d’explicar. No hi ha cap solucio miraculosa, si no seria ja l’adoptada. La sensacio és que els peatges seran molt elevats i que en tant que societat no sabem com meusrar-los. Per aixo és més senzill tirar la pilota endavant i seguir les politiques majoritàries. Quan de temps? Suposo que dependrà del que necessitem fins al nou punt d’equilibri. El cost psicologic de tot aquest periode és el més dificil d’estimar. I les conseqüències de pagar-lo... Cap a quina nova societat ens dirigirà?

Moltes preguntes i poques conviccions. Aquesta és la màgia de reflexionar sobre el futur de la societat.

Eduard