De moment dues hores i quart de retràs. Un divendres per la tarda no mola gens. Just avui que tenia dos plans diferents per sortir de festa i acabaré arribant a Singapur a les tantes (en aquests moments estimo aterrar a les 2:00, però no acabo de tenir-les totes). Viatjar per feina te avantatges, però tota moneda te dues cares. Especialment un divendres per la tarda.
Dissabte passat es va morir un carretiller a Lanjaron. Atac de cor mentre treballava el camp. No hi havia cap indici, no se li havia diagnosticat res. Gran treballador, gran persona. D’aquells que son apreciats per tots, que s’implicava en el que feia i que tenia un elevat sentit de la justícia. Últimament la ratxa a Font Vella no es gens positiva. Malgrat la distancia, tot el meu condol.
Avui dinant hi ha hagut un instant màgic. He fet una conya, el xines l’ha recollit, l’ha ampliat i me la ha tornat. Li he ficat la cirereta i els quatre de la taula em esclatat en un riure sincer. M’he sentit plenament integrat. Ha durat tan sols un instant. No recordo ni sobre que era, però he pensat que per aquestes petites sorpreses val la pena estar aquí.
Corregeixo : un tercer pla per aquesta nit s’acaba de presentar... un tercer que em perdre...
La Maria ha estat mare de nou. La meva millor amiga de les Alpujarres li dona un germà a l’Hèctor amb l’arribada del Leo (no, res a veure amb un homenatge al deu del futbol). De nou l’altra cara de la moneda, aquest cop el positiu. Mes criatures que encara no podré conèixer...
Be, ja soc a l’avio. Hi ha textos que els escric d’una tirada, d’altres tenen uns quants talls. Uns els publico just en ser escrits, altres al dia següent o al cap de dos. Escric en aeroports, en avions, a casa, en habitacions d’hotel... la veritat es que fins ara, mai a l’aire lliure. Alguns cops escolto musica, altres estic en silenci o amb el simple soroll ambiental. Això deu afectar.
“Si la gent te dret a criticar als polítics. Nosaltres tenim dret a riure’ns d’ells.” Posades en boca de la de Cospedal de Polònia. Quanta veritat en un sol gag. Malauradament, quanta trista veritat.
Soc el sol que te la sensació de que el crític de cinema espanyol amb mes ressò, es un dels experts amb reflexions mes limitades? “Me acusan de banal porque solo me gustan las peliculas que entiendo”. Doncs que voleu que us digui, aquest guinyo tant tant populista, suposo que et dona molts seguidors (especialment si ets l’abanderat del gran altaveu que es el grup Prisa), però no et converteix en crític. Vale que a vegades poden pecar d’intel·lectualistes, però això es una mica el que s’espera d’un expert, no? I a part, per que nomes et pot agradar el que entens? Per que no l’atraccio per lo que s’escapa de la teva comprensió? He d’entendre un quadre de Dali per quedar completament encantat amb el que veig? Vull entendre un exercici de matemàtiques, un experiment físic,... però l’art? Necessito entendre’l? O nomes gaudir-ne?
A l’estar rodejat de francesos, es parla forca sobre la situació del hexàgon (si, es la forma que te el país veí i així l’anomenen ells). Com estem en un ambient laboral amb forta influencia industrial, s’utilitza el terme benchmark (algo així com el millor d’una categoria, d’un indicador). Evidentment amb tema de vagues, Franca n’és clarament el benchmark. El fet que fins i tot la selecció nacional de futbol en fes durant la copa del mon els suposa un trauma, una vergonya difícil de digerir. L’altre dia, en hores de fort pessimisme, amb el ministre d’hisenda dimitint per uns millonets a Singapur, volien convertir-se amb el benchmark de la corrupció. Quan els vaig comentar que a Espanya acabaven d’imputar a la filla del rei, la discussió es va acabar. Per cert, forca valentes les declaracions d’Alonso, no? Aquest no es futbolista!
Es difícil llegir la premsa xinesa, però també la singapuresa. Hi ha tanta censura, hi ha tant control governamental, que no saps ni remotament que pot ser veritat o que pot ser fals. I lo que ja es un escàndol son les editorials. Especialment les singapureses, semblen escrites per hooligans.
Mentre sopava acabo de mirar un capítol de Twin Peaks. Que gran es David Lynch!
I la setmana que ve semifinals de Champions. Aquí comença el meu seguiment (espero no ser un mal fari). Llevar-me a les 2 serà dur, i seguir el partit en la tele indonèsia, mes. Però per damunt de tot : Visca el Barca!
Escrits encara mes inconnexes que d’habitual, saltant de tema en tema. Vaig a provar de dormir una mica que comença a ser hora i el cansament de la setmana comença a pesar. En dues hores aterrem!
Salut!
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada