Campaign City – Life in posters

Finalment fa quinze dies la vaig tornar a visitar, per passar-hi una mica mes de temps que el primer cop. Una exposició de pòsters i objectes sobre les campanyes governamentals que s’han fet a Singapur de conscienciació ciutadana. La vaig descobrir amb els meus pares mentre visitàvem la llibreria nacional. Com evidentment esta tot en angles, aquell dia no hi vam passar gaire estona, però la suficient com per despertar-me l’interès. Així que el darrer diumenge que vaig passar aquí, després d’un magnífic brunch mediterrani i fent temps abans d’anar a l’habitual partit de futbol, allí em vaig dirigir.

Forca revelant per entendre una mica mes la societat en que m’he capbussat. Suposo que el primer comentari hauria de ser extret d’un còmic d’Asterix : “Estan bojos aquests singapuresos”. Evidentment la campanya en contra dels cabells llargs masculins es d’una lògica rocambolesca : incentiven el consum de drogues. Cartells explicatius del que es considerava un pentinat inadequat, sancions diverses: ser relegats als últims de la fila en fer un tràmit administratiu, no poder accedir al lloc de treball,... i episodis d’àmbit internacional, com quan no van deixar entrar al país al cantant de Led Zeppelin. Tampoc parlem de cabells pels genolls, el típic look dels Beatles no era ben vist per les autoritats. El continent asiàtic en general, malgrat ser un gran productor, es molt sever amb les drogues. En molts dels estats del subcontinent de l’est asiàtic, la possessió d’una certa quantitat de cocaïna o heroïna pot suposar la pena de mort.

No se que els ha fet reconsiderar la seva posició, però lo cert es que actualment aquesta campanya no esta en circulació. La que si continua després d’una bona pila d’anys i no sembla que la puguin donar per un èxit, es la d’intentar que la gent sigui mes ben educada. No estaríem parlant tant d’una falta de civisme, sinó mes be el fet, que la gent a dures penes desitja els bons dies o dona les gracies. La predominança de la cultura xinesa suposo que es el que ha tenyit la societat d’un individualisme, o mes aviat d’un extrem tancament en vers la unitat familiar. A dia d’avui, ni els singapuresos d’origen indi o malai es salven d’aquest tòpic.

Als anys 80, les autoritats singapureses van considerar que les granges de porcs que hi havia a l’interior de l’illa consumien massa aigua i proveïen el mercat amb un producte massa car. Com l’economia, malgrat ser extremadament liberal, també es extremadament planificada. Una estranya combinació dels preceptes mes radicals de les doctrines neoliberals, combinades amb els grans programes de planificació econòmica dels millors Politburós. El cas es que en qüestió de pocs anys van fer-les tancar totes, mentre paral·lelament comunicaven a la població que el porc congelat seria l’alternativa (serien les importacions malaies, curiós venint d’un país musulmà, les que podrien proveir la carn a partir d’aquell moment, la australiana o nova zelandesa nomes es accessible pels expats i classes locals mes adinerades). Una població que valorava molt la carn “fresca” havia de ser convençuda de que el nou producte mantindria el mateix sabor i valors nutricionals que el previ, al mateix temps que resultaria mes barat.

Les polítiques demogràfiques també han sofert campanyes intensives i alhora en qüestió de pocs anys, contradictòries. En el moment de la independència (o expulsió, mes ben dit), Singapur era un país tercermundista. Una illa petita, sense recursos naturals i completament dependent dels subministres dels països del costat. En aquells moments es va llençar una campanya per intentar controlar la natalitat, especialment de les famílies mes humils. Eslogans com : “si nomes en tens dos, tindràs mes diners per ells” recolzat amb incentius econòmics per les dones que es feien lligadures de trompes. Com l’econòmic es la base aquí, a partir del segon fill, les tasses escolars s’incrementaven, vaja tot en línia en reduir una natalitat que no es podia finançar, i sense masses problemes ètics per adoptar polítiques dures. Amb això que vingué el progres econòmic, una tassa d’atur pràcticament inexistent i un grau de xenofòbia incremental. En menys d’un llustre, la política va canviar en 180 graus i actualment, tal com passa en tots els països del primer mon, la tassa de natalitat orgànica, no permet el creixement econòmic. Les polítiques s’han invertit completament i ara mes o menys, el govern li diu al seu poble : “o folleu mes sense condó, o continuarem portant immigrants” (el gran pla estratègic pel país, es que s’ha d’arribar als set milions en la propera dècada).

N’hi ha una altra, al nivell del millor PP : com acabar amb les desenes de dialectes xinesos que es parlen i fer que la població nomes parli mandarí. Han arribat al punt de que a les escoles han canviat el nom dels nens, per a “normalitzar-los” amb xines estàndard. Es conta la historia d’un nen, que es va passar un mes sense esmorzar perquè no reconeixia el seu propi nom en la llista de distribució de l’àpat. Van tancar emissores de radio, van ridiculitzar llengües vehiculars tatxant-les de provincianes i fins i tot el gran líder del país, el que va dirigir amb ma de ferro les primeres dècades d’independència, va fer un famós discurs, demanant perdo per haver utilitzat un dialecte en les seves primeres campanyes electorals per tal de captar vots. Els impactes en la societat no s’han fet esperar, i encara que afortunadament, la campanya no ha estat un èxit rotund, si que es cert que hi ha famílies en que els fills ja no coneixen la llengua dels seus progenitors. Imagino que destacats membres dels governs espanyol i francès, estarien ben contents de poder treure’s la mascara i anar mes lluny en la seva política contra les minories. A mi no deixa de provocar-me una tristesa enorme...

Ni havia mes, campanyes de productivitat, de com fer que la gent treballi mes i millor, campanyes de qualitat, en contra de les aigües estanques i en prevenció del dengue,... Recordo sortir de l’exposició, pensant que mai he viscut en una societat tant propera a una novel·la orweliana com l’actual. O sent una mica mes “positiu” huxleiana. Seria injust no reconèixer totes les bondats del sistema d’aquí, lo net que esta tot, lo be que funciona tot, el nivell de vida que es capaç de proveir a la població. Pocs llocs poden competir amb benestar material i jo soc el primer a preferir viure aquí que en els països del voltant. Tanmateix, hi ha un regust amarg en tot això. Hi ha quelcom que quan rasques una mica sobre aquesta superfície de perfector, fa que no deixis de veure-ho com un lloc de transit... si es que fins i tot he parlat de porcs i granjes!

Eduard

PD: I el cap de setmana que ve a Barcelona i el següent a l’Aplec del Cargol!!! Es tenir sort quan et programen una reunió a Paris un 22 de Maig!!!