Amb quina intensitat he viscut aquest tour europeu de les darreres dues setmanes. Des de la mitjanit d’aquell dimarts que agafava el vol, escasses hores d’haver aterrat provenint de Jakarta, fins avui en que he aterrat de nou del vol transoceànic. I ja de nou en un vol direcció a la capital indonèsia. Mil imatges venen al meu cap, mil sensacions, ressaltant aquella que et diu que sembla mentida que nomes fossin quinze dies tot plegat; sobresortint la satisfacció de tenir en els meus orígens, un munt de gent que m’estima, aquells a qui estimo de forma incondicional.
I no per això, però recolzat en aquesta constatació, no m’ha fet cap mandra agafar l’avio direcció a Singapur. Les meves ganes de prosseguir l’aventura asiàtica son mes fortes que mai. Saber que començo a construir-me un mon aquí, però sense perdre les meves arrels. Saber que el que he viscut aquests dies tampoc es la norma, sinó que s’han ajuntat esdeveniments particulars, en els que mereixia la pena estar present. Moments íntims, moments col·lectius, donant la benvinguda als nouvinguts, així com sabent de primera ma que bones noticies venen de Rússia. Planejant els viatges dels valents que em vindran a visitar aquest estiu. Cinc bons amics, en tres viatges diferents, no deixa de ser una font d’alegria. Espero que el meu calendari em permeti passar el màxim temps possible amb tots ells i elles.
Temps per la musica, i de nou un concert de Manel al costat de ma germana. Primer cop que vaig al Primavera Sound i això que es des del mes llunya dels llocs on he viscut mai J I la veritat es que el festival esta forca be. Car, no tant pel preu de l’entrada, que també, però sobretot pel que et gastes a dins. Encara que veient la proporció d’estrangers, no crec que la crisis hagi suposat un problema per ficar-hi desenes i desenes de milers de persones. Musiqueta poppie, amb algunes variacions, amb un munt d’escenaris per visitar. Ara, he de reconèixer, que en el meu cas, em sento mes vinculat a un festa popular com l’Aplec del Cargol, que a un festival de musica que a vegades sembla mes una desfilada de moda (aquest any però el fred haurà reduït una mica aquest aspecte).
Salt de tres dies de nou. La intensitat de les dues passades setmanes ha provocat que em vinguessin moltes ganes de rememorar dies previs aquí a Singapur i ho he fet tot per quedar-me el dissabte nit a casa tranquil. El cansament pesa, el fetge ho agrairà, però tenia ganes de nou capítol de Twin Peaks (cada cop s’esta sentit mes l’influencia de David Lynch i això ja comença a perdre rigor racional per prendre mes pes l’aspecte oníric). Tenia també ganes d’una mica d’escriptura i de lectura, de mails retardats i vídeos que s’havien quedat pendents. Per davant un mes de juny laboralment molt intens i després a plantejar-se alguns dies de vacances.
Europa continua sent (tampoc ha d’estranyar a ningú) casa. La sensació de passejar de nou pels carrers de Paris i sentir que d’una manera o altra aquest es l’univers en el que m’he criat. Apreciar que les pedres que conformen aquells edificis, aquells monuments, porten centenars d’anys fent-ho i que per molt que els gratacels asiàtics poden ser mes alts i estar mes il·luminats, mai tindran l’encant de les ciutats de la vella Europa. A Paris la sensació de casa apareix, a Barcelona es reafirma, però fins que no veig la Seu Vella no es completa. I res te a veure en això les pedres i els edificis. Tan sols es sustenta en la gent i els records. El passat vital.
I alhora no deixes de ser un foraster, algú que no passa els dimarts allí, algú que nomes ho viu com un punt mes del seu camí, especial, però que alhora no es planteja un retorn permanent. Tota conversa s’inicia amb un : “i que tal per allí?”. Cortesia moltes vegades, ja que ni donaré la resposta que mereix, ni ningú s’espera que ho faci, però que malgrat tot, crea una infinitesimal distancia. Aqui us deixo un petit link que malgrat no comparteixo en molt del que diu, parla del tema : http://thoughtcatalog.com/2012/what-happens-when-you-live-abroad/
Avui en el col·legi on tocava fer el partit de futbol dels dissabtes, a la façana principal : “Everyone is unique. All can succeed” mes a baix : “Passion Humility Integrity Resilence Responsibility”. Es un fet molt típic aquí, molt alineat amb la filosofia del país, això de publicitar la missió de cada escola. He començat la meva particular col·lecció de fotos amb aquests lemes, ja hi haurà temps per compartir-la. Hi he pensat quan anava a escriure que hi ha molts tipus de viatgers, immigrants, trota-mons o exiliats. Molts condicionats per la raó que els ha fet emprendre el moviment. En tot cas, jo soc d’aquells que donen un valor enorme a tenir arrels i tenir-les com a punt constant que ancora el vaixell quan aquest es pilota a la deriva. Però en la mateixa mesura, la seva grandesa radica en que no asfixien ni tallen ales. A vegades es basen en petites tonteries, com anar al Camp d’Esports a veure com el nou refundat equip lleidatà lluita pel somni de tornar a segona. A vegades es basen en grans moments com abraçar-te als teus amics i adonar-te que malgrat tot continuem sent essencialment els mateixos que hem viscut tantes coses. I això, expandeix el concepte d’arrel, ja que no es tracta específicament d’un lloc (que en certa mesura també) però sobretot de la vida que hi ha, de les persones concretes que conformen el teu univers.
I la pregunta amb la que s’acaben forces converses : “i quan tornaràs?”. Doncs no ho se, tant pot ser en breu com per Nadal, encara que probablement lo mes raonable seria que fos al Septembre... Ara que hi ha un parell de bodes en terres catalanes a les que m’agradaria assistir, no pel concepte en si, sinó que de nou, per les parelles i la gent que els envolta.
I alguna que altra foto haurem de penjar, encara que la millor quedarà reservada a la discreció dels quatre magnífics que hi apareixen.
I per que encara que hi ha algú que no s’ho creu, a l’Aplec, efectivament hi ha cargols.
Un dels costats dolents de la distancia esta en que no sempre estàs pels moments importants, així que a vegades les benvingudes s’han de retardar tres mesos. Però tot arriba quan de presentacions es tracta.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada