El motiu del meu viatge a l’arxipèlag filipí (mes de 7000 illes en un territori que tan sols representa tres cinquenes parts del que es avui Espanya, encara que jo nomes vaig estar a Luzon, l’illa principal), es altament confidencial. Malgrat que perdre la feina em preocupa bastant poc, el que si que no voldria es donar un motiu addicional per a no cobrar el “finiquito”. En tot cas, aprofitant que hi anava i que el u de Maig estava per allí, doncs dos dies de vacances i tenia algo de temps per visitar una mica aquest magnífic país. Així que vaig preparar dos maletes ben diferents per afrontar els diferents propòsits del viatge i direcció Manila. Per animar les tres hores i mitja de vol, una Lonely per aprendre una mica mes del que podia fer-hi.
Abans d’embarcar-me en el viatge, els meus coneixements de les Filipines eren relativament escassos. Antiga colònia espanyola i estatunidenca, gent extremadament catòlica (el rebuig de l’Església a l’ús del condó els condemna a una taxa de natalitat extremadament alta), població empobrida e immigrant (la dona que fa la neteja de casa meva per exemple) i la San Miguel i la seva relació amb Lleida (prometo no repetir la historia, una de les meves preferides J). Vaig aprendre que els espanyols no van fer una gran feina d’educació al país i per això gairebé ningú en parla la llengua, encara que la majoria dels noms propis ho son així com els topònims. També algunes paraules van passar al Tagalog ja que no existien abans de l’arribada europea (cuchara com a magnífic exemple). Els números a vegades es diuen també en castellà, encara que les generacions joves ho fan en angles i la formula de cortesia per iniciar una conversa (el típic ca va francès) es un “como esta?”. Ara els que no van fallar van ser els missioners espanyols, ja que Manila era capital d’un sultanat abans de l’arribada de Magallanes (que va morir aquí). El país es avui en dia un bastió extremadament catòlic, amb una petita provincia secessionista islamista.
L’arribada dels americans va ser molt mes fructuosa per a l’educació nacional (avui en dia l’alt nivell d’angles dels filipins en comparació amb la resta de països asiàtics es un gran avantatge competitiu). També va donar molta mes rellevància al país, ja que en el període espanyol, si que servia per a que el Sol mai es pongués en l’imperi de Felip II, però en la realitat era un territori marginal, governat des de Mèxic mes que des de la metròpoli. El conegut “desastre” espanyol del 98 va acabar amb una honrosa venta del arxipèlag, malgrat que els de “l’ultimo de Filipinas” se’n van adonar mes d’un any mes tard. En el moment de la independència americana, Filipines era el segon país mes ric d’Asia tan sols després de Japo. El preu a pagar (addicional a ser una nació submisa) va ser que durant la segona guerra mundial, l’imperi nipó va ser especialment dur amb la població local. A Manila poc va quedar en peu després de la destrossa de la reconquesta. El casc antic, conegut encara avui en dia com Intramuros, es bastant decepcionant, sent el bastió de Santiago de lo poc que queda en peu. Petita imatge d’homenatge als meus amics gallecs :
Allí es on en un alar típic de tots els governs agònics de nacions imperialistes que estan a punt de perdre les seves possessions, el 30 de Desembre de 1896 (gracies wikipedia) afusellaven a Jose Rizal, líder independentista i metge per la universitat de Madrid, paradoxalment. Amb això s’iniciava la revolta definitiva per als interessos castellans.
Avui en dia en un parc de la ciutat que porta el seu nom s’hi juga a escacs.
M’hi hagués afegit, excepte que em volien cobrar per fer-ho, i malgrat que no era gran cosa el que demanaven, em va semblar una ofensa a aquest esport que mai em deixa indiferent. Això va fer que continues la meva visita fins topar-me amb aquesta magnifica estàtua tan freak, tan Braveheart.
El parc es completava amb una espècie de Catalunya en miniatura en forma de mapa de l’arxipèlag, amb cartells que t’expliquen el que s’hi cou en cada illa.
Això ja es fora d’Intramuros, però una de les coses que em van semblar mes curioses de Manila es la utilització que li han donat als fossos de les muralles. Un camp de golf. Em vaig colar per una porta que no tocava i vaig acabar a dins del camp i topar-me amb aquest cartell. Després va venir un policia i em va invitar a tornar per on havia vingut.
Lo trist i massa vegades vist, es que en l’avinguda del costat del camp hi havia tot de famílies en misèria absoluta, fent que criatures de pocs anys de vida i malnodrides demanin caritat als pocs transeünts (gracies corrector per poder escriure correctament aquesta paraula) que caminen per allí. La distancia entre el luxe i la gana : una gran xarxa que recull les pilotes i una brigada de policia.
Al vespre, fent temps abans de pujar-me al bus de nit que em portaria a Banaue, una San Miguel al barri de Malate, prop de la plaça Remedios. Tan sols havia passat unes hores en aquest país i ja començava a intuir que gaudiria. La majoria de la gent hi va per les seves illes i platges, per fer snorkel o busseig. Jo em dirigiria cap al nord, direcció a la vuitena meravella del mon, l’amfiteatre de les terrasses d’arròs de Batad. Poble on no s’hi arribava per carretera, sinó després d’alguna hora de trekking. Dues nits en un bus, dues nits en hostals humils resoldrien un dels dubtes que em rondaven el cap : tants hotels de cinc estrelles t’han canviat? Intuïa que la resposta seria algo així com : suposo que si, però no en això. Valia la pena comprovar-ho fent un viatge molt a la meva manera.
Si he emplenat dos pagines de Word, tan sols en les breus hores que vaig passar a Manila. Quan mes necessitaré per la resta?
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada