I malgrat tot no va ser suficient. En van faltar dos. Amb el resultat que es va donar a Corea del Sur (locals 0 - Iran 1), la república centre-asiàtica necessitava avantatjar als coreans a traves del gol-average i això significava un +6 en el darrer partir de la tercera fase classificatòria pel mundial. Ara les opcions son remotes. Els tercers de cada grup s’enfronten entre ells. Aquesta fase a priori es factible, tan sols cal guanyar a Jordània en eliminatòria a doble partit. Però es que encara no n’hi ha prou, ja que el que la superi dels dos, s’haurà d’enfrontar al cinquè classificat del grup sud-americà. I avui en dia pinta a que podria ser Uruguai. En qualsevol dels casos, tan sols l’èpica remota els pot fer somiar en derrotar a doble partit a qualsevol selecció llatina.
Dimarts baixo de nou al gimnàs de Jakarta. He sortit en hora prudencial de l’oficina i m’ha permès passar a suar una mica abans del sopar. La setmana anterior ja ho havia pogut fer i havia descobert gratament que havien millorat les bicicletes estàtiques. Essencialment la pantalla i el software. Pots continuar mirant la teva televisió particular mentre pedaleges (amb millor definició que abans) però han afegit una cosa bastant motivadora i es que ara pots seleccionar un cert recorregut i simula que mentre pedales el vas recorrent. Un d’aquest dies vaig fer el Col de Colombieres, i la veritat es que et sents una mica com si estiguessis recorrent paisatges del Tour de Franca (ja sabeu, unes de les meves grans passions d’adolescent, un dels meus freakismes, jejeje). A part te forta gracia estar a Jakarta i recrear-te en una ambientació alpina.
Dimarts, però, vaig connectar amb el partit. Ho vaig fer en el minut quaranta de la primera part. Quina decepció veure que la “meva” selecció perdia jugant davant de la seva afició. Com podia ser que no estiguessin donant-ho tot per un somni que tenien tant a prop. En aquells moments en l’altre partit del grup estaven empatant, amb lo qual amb una avantatge de +4 en tenien prou per avançar a la república islamista. Els comentaris feien indicar que ho estaven intentant fort, però el debutant porter catarí estava resultant un mur infranquejable. I a mes la mala sort d’un contraatac ben executat. I això que els granates no s’hi jugaven res; res mes que donar minuts als mes joves per a que es foguegessin en escena internacional.
Continuo pedalejant tota la mitja part, informant-me sobre la situació del mon. Encara no he sentit res de la situació a Singapur. Les primeres noticies les rebria al dia següent al veure el mur del Facebook d’alguns amics que hi estaven. Ja en parlarem un altre dia, seria massa d’actualitat fer-ho ara, no?
Comença la segona part i amb això l’atac i gol constant a la porteria de l’emirat. Els jugadors uzbeks s’han conjurat per fer la matxada, però de moment se’ls veu mes nerviosos que altra cosa. Pujo cap a l’habitació després d’uns trenta-cinc minuts de pedalejada i cinc centes calories perdudes segons l’indicador. Quan surto de la dutxa, el panorama ha canviat : Uzbekistan guanya ara dos a u, però Iran també ha marcat. Ara toca superar a Corea del Sur en la classificació i per tant la diferencia de gols es major. Se’n necessiten cinc mes.
Mentre em fico els pantalons, cau el tercer, però queda poc mes d’un quart d’hora per aconseguir la golejada d’escàndol. Entren els dos homes que preparen l’habitació de cara a la nit (si, venen a tancar-te les cortines, donar-te les ampolles d’aigua que hagis pogut consumir i treure’t la decoració del llit, per a que puguis ficar-te a dormir còmodament... nomes faltaria que et fessin un peto de bona nit). Es sorprenen que pugui estar interessat per aquest partit, però somriuen i simplement deuen pensar en que es una mes de les excentricitats dels occidentals aquí. S’esgota el temps i no sembla que es pugui aconseguir. També a mi se m’acaba el temps per poder anar a sopar. A les nou tanquen el bufet del lounge, així que m’afanyo a anar cap a l’àtic on hi ha el club.
Les rutines habituals es reprodueixen. Menjar similar al de cada dia, freqüentment acompanyat d’algú mes de Danone. En aquest cas, la meva companya mes habitual, la Vicky, amb ulleres de sol i posant-se constantment gotes, ja que l’operació per treure’s la miopia se li ha complicat una mica. També ens acompanya la directora de R&D de lactis. Jo no la coneixia, i la veritat es que hagués preferit ni fer-ho. Es una d’aquelles persones que al cap de dos minuts ja saps que molt difícilment et cauran be. Tampoc sabria dir molt be perquè, però la creu que li he ficat li serà difícil de treure-se-la. Serà per una autosuficiència molt exagerada o per parlar mes del compte?
En tot cas la velada no s’allarga. Una copa de vi i el cansament ens cau a sobre. Temps per tornar a l’habitació i constatar que el cinquè ha caigut massa tard, ja en temps de prolongació i no hi haurà, gairebé de forma segura, primera participació en un mundial brasiler per aquesta fornada de jugadors uzbeks. No se molt be perquè els vaig seleccionar per seguir-los, però de moment no els he portat sort, encara que el miracle encara es possible. Qui haurà de lluitar un any mes per fer-lo realitat es el Lleida. S’hi ha quedat molt a prop, però la ruleta dels penals no va ser afortunada i un equip que no ha guanyat cap partit en aquest play-offs serà qui tingui l’oportunitat. Durant uns dies hi hem cregut :
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada