Petita incursió a les Filipines (II)

Ho vam deixar en un bus camí a Banaue... Tan sols pujar-hi, em fixo en les dues noies que s’asseuen a primera fila. Podria dir que em quedo amb el detall de que parlen en francès, però siguem sincers, reconeguem que el que realment capta la meva atenció es l’escot generós d’una d’elles. M’imagino que en part ajudat per les dues San Miguels i pel fet que no tinc res millor a fer, me’n vaig a parlar amb elles. Tenen mes o menys el mateix pla que jo, així que decidim unir-nos en equip. La resta del viatge me’l passo intentant abrigar-me com puc per evitar l’atac inclement de l’aire condicionat. Anava preparat amb una jaqueta de muntanya, però sembla que el que val pels Pirineus no acaba de ser suficient per declarar-me clar vencedor de la batalla. Al costat, un filipí grossot i amb cresta que te tendència a aposar-se en el meu ombro en la cerca d’un reconfortant son. Pel que em van contar després les franceses, vaig contraatacar durament, i la meva cara de felicitat (boca ben oberta), era digna de foto (malauradament, l’altre dia em van escriure dient-me que en una etapa posterior del seu viatge, els hi van robar la càmera).

A l’arribar al destí, petit esmorzar reconfortant i fem coneixença d’una parella de francesos jovenets i de dues franceses mes que estaven de vacances. Formem un grup de set per compartir guia i jeepneys durant el trekking de dos dies que comença l’endemà. Aquesta zona de les Filipines esta plena de francesos. No tan sols per l’equip que hem format, però el setanta per cent dels turistes que ens trobem pel camí ho son. Sembla ser que fins fa un parell o tres d’anys, Tailàndia era lo mes in; però ara lo que es porta es una mica mes oriental encara. Una emissió de televisió tipus “Perdidos en una isla” va ser un iniciador de la tendència. Per aprofitar el dia, ens n’anem en visita (de nou) organitzada a uns punts d’aigües calentes a una vintena de kilòmetres del poble. Es en aquest moment que descobreixo lo que es un jeepney, antics jeeps americans, portats durant la segona guerra mundial per l’exercit americà i que causen furor per recórrer els camins de la zona de la “Cordillera”. M’apassiona el fet que et puguis asseure a la part superior mentre ets rodejat de muntanyes verdíssimes i terrasses d’arròs. D’aquí nomes m’hi baixarà la pluja que en alguns moments anima el nostre viatge.

Motxilla a les espatlles i comença el recorregut per boscos frondosos, solitaris però de bon camí. No es fins gairebé l’hora de dinar, que els primers arrossars apareixen, sempre no massa lluny d’algun poblat, sempre ben empinats, arrapant-se com poden a les faldilles de la muntanya.

Gens fàcil la vida d’una gent que depèn d’aquest nutrient, essencial en tot un continent. La productivitat de les terrasses, malgrat la verdor que destil·len, es baixa. Moltes d’elles tot just capaces de proveir una sola collita a l’any. Moltes requerint del treball infantil per mantenir els pardals allunyats de la preciosa llavor. Amb un sistema forca enginyós de cordes, llaunes i espantaocells, un sol nen, en ubicació estratègica, es capaç de fer sonar i moure elements dispersos per les diferents terrasses que espanten l’arribada de les aus.

El camí es fàcil, després d’una empinada ascensió inicial, planegem en mig de paisatges captivadors. El grup es mou gràcilment, tot seguint un guia local que en te prou en fer tres o quatre d’aquests trekkings al mes per alimentar la seva família. Encara en te prou per unes bones cerveses i poder jugar al basquet (vertader esport nacional, juntament amb la boxa i el seu heroi nacional, el polèmic Pacquiao) amb els seus amics. Després d’un lleuger dinar que ens permet evitar la rutinària pluja de cada dia, enfilem direcció al que alguns consideren la vuitena meravella del mon : l’amfiteatre de les terrasses d’arròs, Batad. L’indulgencia del moment, el deixar que el temps s’esmicoli lentament observant un dels entorns mes bells, res que descentri la meva atenció de simplement gaudir del que tinc davant dels ulls...

Res de tot això seria possible sense l’element, que en la seva extrema abundància, li dona vida a tota aquesta vegetació. Alguna millor manera de rentar-te la cara al mati?

Malauradament aquell camí no podia continuar de forma indefinida, encara que en cada S ens esforçàvem en allargar-lo una mica mes...

I tant mateix, sempre ens quedarà una bona San Miguel

De nou una fredolica nit d’autobús camí de Manila. Arribar barbut i brut a l’Oriental Mandarin a les quatre del mati, haver d’esperar fins a les sis per poder fer un “early check-in”. Fer una espècie de migdiada i connectar-me de nou a l’ordenador per posar-me al dia de mails i treballets. Diumenge solitari abans de fer la feina que justificava el viatge... Abans d’entrar en el territori de la confidencialitat, jajajaja. Com em vull fer l’interessant! De la mateixa manera que ho vaig fer amb el treball de final de carrera. Fent-ne dues versions! Jugant a fer d’adult. Sense deixar de ser un nen.

Eduard