En torno a Galileo

Moltes vegades, quan pujo a l’avio arribo a treure fins a tres o quatre elements diferents per entretenir-me. També la majoria de les vegades no els utilitzo tots, fins i tot algun vol me l’he passat simplement dormint tota l’estona. No acostumo a treballar massa, encara que probablement hauria; tan sols quan la pressió d’una entrega, arribo a realment fer-ho. No es tampoc el lloc mes còmode per treballar i veient com afecta a la salut, millor evitar-ho. Lo bo es que hi ha uns quants minuts en que no pots utilitzar dispositius electrònics, així que o be es temps per diari, o be per llibre.

Aquest es el darrer que he llegit. Un llibre forca especial per mi, no tant per si, com per les circumstàncies que l’han rodejat. El contingut es interessant, un recopilatori d’un seminari que va impartir el professor Ortega i Gasset a principis dels anys trenta. Essencialment parla de les crisis històriques, aquells moments en que t’has desprès dels valors del passat, però encara no acabes de poder assimilar els valors del futur. Pel títol es dedueix que la mes tractada de la crisis es la renaixentista. Suposo que després del meu fracassat projecte d’estudiar filosofia a distancia, això es el que em queda. Algunes lectures desordenades. Ai... si tan sols tingues mes forca de voluntat per dur a terme alguns dels meus somnis...

Em podria excusar amb la incompetència de la universitat a distancia. Si tot es virtual, per que necessiten que els hi enviï el títol compulsat de la carrera? No es això un mètode del segle vint, i ni tan sols dels darrers anys. I a mes a mes, que no es oficial el meu títol d’enginyer industrial? Que no es l’estat espanyol el que atesta que he cursat de forma satisfactòria un títol plenament reglat? I encara mes si es tracta d’una universitat pública. Doncs la UNED podria fer ella mateixa la cerca per saber-ho! Crec que com a ciutadans mereixem major professionalitat del cos de buròcrates de l’estat. Puc entendre que un cert nivell de burocràcia i control es necessari. El mercat, com ja hem vist recentment, no s’autoregula sol i l’estat no pot despendre’s d’aquesta funció. Però al mateix temps, no cal perdre la perspectiva de que es un treball d’escassíssim valor afegit, i com també s’observa de forma mundial, l’excés de documentació i processos administratius minva de forma dramàtica la competitivitat dels països.

Recordo rebre la carta demanant-me que els fes arribar la documentació pertinent. Suposo que la va recepcionar l’Oriol, perquè per aquelles ja havia començat a viatjar bastant i passava períodes llargs lluny de Barcelona. No podien suposar que un mail seria mes efectiu? Com cursaré uns estudis universitaris en que tot el material es penjat a la xarxa si no tinc accés al mail? Recordo també pensar que es mereixien una resposta en forma de manuscrit escrit amb ploma. Mai ho vaig arribar a fer, al final m’acaben fent mandra aquest tipus d’accions de contestació. Com diria de nou l’Oriol, em vaig limitar a fer una acció de mecenatge amb la UNED, tot donant-los dos-cents eurillos, per al final demostrar-me que si m’agrada la filosofia es perquè vaig tenir dos professors d’institut genials (alhora que forca diferents entre ells). Que es d’aquelles matèries en que, malgrat pugui semblar paradoxal, les classes presencials i la personalitat de l’ensenyant, mes marquen la diferencia. O al menys en el meu cas personal.

Però ja me n’estic anant. “He venido aquí a hablar de mi libro”. I si, es tracta d’un llibre, que físicament em vaig trobar a la bústia de la que era la meva casa a Granada. Feia tres o quatre dies que no estava a casa, no se molt be perquè, ja que per aquelles no viatjava gaire. Potser eren menys... Quan el vaig obrir, hi havia escrites aquestes paraules :

I en aquells moments em va venir a la ment la cara de la búlgara. Suposo que hauria d’escriure el seu nom, però sincerament no el recordo. Podria fer trampa i buscar-la al Facebook o al meu perfil de Couchsurfing, però... canviaria això algo? En la meva descarrega diré que no era un nom massa comú, exòtic podria arribar a dir. Ara, de la quarantena de persones que van passar per casa durant aquell període, es la que major petjada va deixar. Petita remarca per evitar susceptibilitats : aquí nomes em refereixo a les persones que van venir fent couchsurfing. Les meravelloses visites d’amics i familiars juguen en una lliga superior ;-)

Tinc algun amic (segur que algun altre també em supera, però evidentment aquí em ve al cap el Pineda) que hagués fet un paper molt mes digne que el meu en una discussió d’aquest tipus. Però estar al sempre fotogènic “paseo de los tristes” i adonar-te que una búlgara te mes inquietuds que tu per Ortega i Gasset, no deixa de ser un d’aquells moments en que sens dubte l’experiència d’acomodar desconeguts a casa teva pel simple plaer de fer-ho, paga realment la pena. El mític “Yo soy yo y mis circunstancias”, aquest es del nivell del que estem parlant en aquells moments. Alguna vaga referencia del moment històric i poca cosa mes. I la ment? La ment absorta en pensar : com una noia tant preciosa, pot estar parlant-me d’un referent tant local en un angles que destil·la un accent tant eslau?

Suposo que es tracta d’una d’aquelles dones que et pot fer perdre l’oremus. Que et pot fer cometre les mes grans de les bogeries. Res d’això va passar en tot cas. Crec que hagués estat completament endebades, com voler enclaustrar un ocell massa salvatge. Vam filosofar sobre el sentit de la vida, en una nit molt estrellada. Vam pujar al Veleta salvant-nos d’una gran tempesta per breus instants i vaig poder impressionar als meus veïns la tarda que vam baixar a la piscina comunitària. Al final es va acabar quedant uns dies mes, coincidint amb una mig danesa, mig alemanya. Semblaria que aquesta segona estava mes interessada per intimar mes físicament amb mi, però per aquelles jo estava en la meva bombolla merament platònica. I al cap d’uns dies, un llibre, que he anat passejant en un parell de mudances, fins que els avions asiàtics me l’han permès llegir amb certa tranquil·litat. En el seu moment li vaig enviar un mail donant-li les gracies pel regal. Mai vaig rebre resposta. Qui sap, potser no va ser ella qui el va ficar allí?

Eduard

PD: He de reconèixer que entre el moment de començar aquest relat i acabar-lo, he llegit un altre llibre. Aquest cop a traves de l’ipad. Amb lo qual, per mi encara manté la validesa del darrer llibre “real” o al menys en concepte clàssic.

PD2: Malgrat els bons consells recomanant-me un Kindle, al final m’he decantat per utilitzar el producte d’Apple. U per que ja el tenia, i dos perquè Amazon no ven a Singapur...

PD3: I si, ara portava molts dies sense escriure res. I si, potser volíeu saber-ne el motiu. Però, seguiré escrivint lo que em ve de gust. I si, he tingut uns caps de setmana forca moguts darrerament. Alguna foto haureu vist al Facebook, i alguna mes que m’he guardat ;-)