L’altre dia, utilitzant l’excusa de la Troika, el govern grec es decidia a tancar la televisió publica. Sembla ser que es un acte inconstitucional i un tribunal ho ha tombat. A Catalunya les retallades ataquen la corporació de radio-televisió. I això que fa pocs anys, el gran pallasso socialista es permetia de prescindir de la publicitat en la casposa “primera”.
Feia uns quants anys que pràcticament no mirava la tele per res que no fossin esports. Esports que pràcticament es reduïen als partits del Barca, etapes esporàdiques del Tour i algun que altre esdeveniment major. Encara recordo estar a casa de l’Albert per veure com Bolt tornava a fer màgia en una final dels 200. En tot cas, he de reconèixer que aquest any he retornat a la tele. No en el sentit clàssic, ja que la que tinc a Singapur tan sols l’he obert dos cops. El primer dia per adonar-me la púrria que s’emetia en obert en aquest país. Noticies cutres i culebrons coreans (tot un referent cultural del continent, això s’ha de reconèixer). El segon era per adonar-me que la televisió en obert d’aquí no emet la formula 1.
Un dels grans usos que l’hi he donat a l’iPad ha estat la visualització de postcads. Dos grans moments per fer-ho : en el taxi de l’aeroport a l’hotel o de l’oficina a l’hotel, ja sigui a Xina, ja sigui a Jakarta, o be durant el sopar en els que son la meva segona casa. Sempre i quan no hi ha ningú mes de viatge amb mi, encara no he trencat les regles de les relacions socials. En tot cas, vist el numero d’emissions descarregades, han estat uns quants dies!
En quan a varietat, doncs la veritat es que poca. Potser perquè fins ara he trobat pocs programes que m’interessin a la AppleStore (si algú te suggerencies, ja sabeu que estic obert a tot J), potser perquè ja estic molt satisfet amb el que he trobat :
· La dupla Polonia i Crackovia. Crec que en tots aquests anys mai els havia seguit de tant a prop com ara que estic mes lluny que mai. I això que s’han invertit els termes, i el primer em fa mes gracia que el segon. Ara potser em titllareu de nacionalista, reduccionista o de popple, però he de reconèixer que l’humor televisiu que mes gracia em fa es el de TV3. Per mi els grans referents americans, britànics o espanyols, que es diguin Friends o Mr. Bean, res tenen a fer davant d’uns Plats Bruts, d’uns Malalts de Tele o fins i tot, tirant una mica de bona voluntat d’una Memòria dels Cargols. Si fins i tot en Buenafuente en castellà no deixa de ser una mera caricatura del de “la Nostra”. Si es que en el fons, crec que la base del bon humor esta en compartir els valors culturals i socials. Aquesta connexió addicional que a vegades també et dona la musica.
· Canviem ara de terç i passem a “Redes”, el mític programa del meu “tocayo” (existeix aquesta paraula en català? Sinó, hauria, es molt bona. O potser no, crec que hi ha paraules que resulten a la practica intraduïbles. La meva preferida en aquesta categoria : la francesa “soiree”, magnifica). L’estil Punset es forca criticable, particular si mes no, i a vegades fa una mica de ràbia. La participació de la seva filla es de jutjat de guàrdia. Qui no li va pegar a temps les colleges que necessita aquesta noia? Aquesta si que fa ràbia! I els vídeos explicatius amb actors de per aquí, també son lamentables. De fet lligant amb el punt previ, en el darrer capítol que he mirat, hi sortia el que fa qualsevol paper a Polonia (clar que el capítol era de 2008). Però el que no se li pot negar a en bo de n’Eduard es que aconsegueix entrevistar a gent molt bona. I sempre m’ha quedat aquesta afició poc cultivada per la ciència. Abans llegia llibres del tema, ara m’acontento amb episodis de divulgació televisiva. A vegades rebo mails interessants que no puc aprofundir en el seu moment : vídeos una mica llargs, articles que mereixen de temps de qualitat,... els deixo marcats com per llegir a la safata d’entrada. L’altre dia repassant una antiga recomanació de la Cris, quina gracia veure que es tractava d’un capítol d’aquests.
· De la mateixa manera que em va fer gracia la recomanació de l’Adrià per a que mires Singulars quan feia mesos que m’acompanyava, especialment per Jakarta. Admeto que el primer capítol me’l vaig descarregar després d’uns quants gags delirants de Polònia sobre el seu presentador. No deixa de tenir un toc dramàtic, alguns cops de mirada forca sesgada o fortament populista. Tanmateix també hi ha entrevistes molt interessants i alguns powers estan molt ben fets. Igual que els dos primers, ara esta tancat per vacances. Però he de reconèixer que l’últim capítol em va sorprendre gratament. Veure com un senegalès parla amb un català tant decent i diu unes veritats impressionants, va ser un gran final de temporada. La duresa de la immigració per un costat, com es pot deduir per la seva procedència, es un tema principal. I esta ben tractat, però quan parla del català com a valor fonamental de la nació, te n’adones que amb cinc anys aquí, ha interpretat millor la realitat catalana que els “Ciutadans” o els seus equivalents de la gaviota. Aquí us deixo l’enllaç per a gaudiu del gran Mactar : http://www.tv3.cat/videos/4616191/Mactar-Thiam-Fall-Acumular-experiencia-es-millor-que-acumular-diners
Efectivament, aquesta ha estat una setmana semi-solitària per la Xina. I a mes rematada ara per un vol nocturn de divendres a Singapur. I això que nomes hi passaré unes poques hores, ja que diumenge ben d’hora ben d’hora (com deia el savi), a descobrir professionalment parlant un nou país : la India. Com la trobaré sense una motxil.la a l’esquena i sense un trekking als Annapurna per endavant? Es repetirà el que em va dir l’Helena amb H en el seu moment : “si no hi passes un mes, no t’agradarà”? En tot cas, aquest cop serà a la capital econòmica : la mítica Bombay o la Mumbai dels nostres dies. De Canto a Bombay tot passant per Singapur...
Salut i forca al canut!
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada