Tancat per vacances

 Sembla un tòpic, però aquest any s’ha complert. Malgrat les meves severes declaracions en contra de les vacances d’estiu, he seguit de nou la manada i he desaparegut durant dos setmanes en període alt. Podria intentar convèncer en que la conjunció de la fi del Ramada amb el dia nacional singapurès, feia especialment atractiu agafar dies en tan estival ocasió (paradoxal en tot cas vivint al costat de l’equador parlar d’estacions). En tot cas, els principis estan ben be per saltar-se’ls i mes quan es tracta de fer-ho per viatjar amb amics. Des d’aquell fabulós viatge a Istanbul (tenia la temptació d’escriure Turquia, però donat que no vam sortir de l’antiga Constantinoble, per a que?), que no feia realment vacances estiuenques, i que no viatjava tant nombrosament acompanyat de forma planificada.

Tanmateix no tant sols les vacances justifiquen haver desaparegut del panorama. Uns moments laborals mes intensos, una amiga que poc a poc ha esdevingut quelcom mes, nous projectes professionals en un futur cada cop mes proper i una nova companya de pis. Mil dubtes per endavant i la certesa de que el present es l’únic que hi ha segur. Falta temps per fer tot el que hi ha al cap. Lectures pendents, missatges per respondre, bitllets per reservar, projectes per comprometre’s. L’única certesa: que la conversa d’avui, aquella carícia, aquest viatge, la llum d’aquesta albada, això es tot el que no podrem fer després.

També he de reconèixer que la necessitat d’escriure ja no es la mateixa que els primers dies. I no es en cap cas un retret. Sorprès estic quedant de la meva capacitat de continuar emplenant el blog. Però s’ha perdut la frescor dels primers dies. Falta la sinceritat, falta la ràbia, falta en resum la necessitat de bolcar el que et passa pel cap en unes línies inconnexes en una pagina en blanc. S’ha convertit en una eina de comunicació, ja no es una eina d’alliberament. He censurat activament, he buscat temes menys personals, mes costumistes. Es interessant veure l’evolució, encara que sigui des d’un punt de vista molt personal. Sense laments, essent sincer en el contingut, sabent que en els moments de canvi, d’incerteses, augmenta el valor de l’escriptura.

Però qui no es feliç de vacances i amb visites! Quan la gent agafa l’avio per fer els 10.887,95 kilòmetres que separen Barcelona i Singapur (en tot cas son menys qui si ho fas per terra jejeje : 15.026). Perquè una cosa es que ho facin els teus pares, que en moltes famílies podria ser lo mes sorprenent, però que en el cas de la meva, sabent lo viatgers que son, es dona per fet. Però no es tant evident que les típiques afirmacions : “uff que be, ja et vindrem a veure!” Acabin materialitzant-se realment.

Si al Febrer havia estat Tailàndia, encara que mes curt de l’esperat per un viatge a Paris. Que evidentment sempre s’agraeix com a excusa per tornar a casa, però que en aquella ocasió hagués pogut caure en millors dates. Quatre dies per l’interior del país, sense visita ni a la capital ni a les platges, però amb un gran equip (encara que no he trobat cap foto dels quatre, jejeje)

Per Setmana Santa la visita dels papis, ells es van quedar una setmana a Singapur, jo vaig haver d’escapar-me tres dies a Jakarta, però vaja, que en una ciutat tant fàcil no resulta cap inconvenient mes que no haver pogut passar mes temps junts. Aquí repeteixo una foto ja publicada, però es que m’agrada molt.

La tercera visita venia de Shanghai i em connectava a un passat xines. El Stefan un alemany amb qui havia fet de becari a Suzhou ara fa mes de set anys! Ell aprofitava uns dies de vacances a Xina, i com el dia que arribava jo encara estava a Jakarta, doncs va passar una nit de campió al Marina Sands, amb piscina infinita inclosa. Divendres el portava d’aniversari de la Monica i dissabte fèiem retrobament amb l’holandès que també havia estat a Schott.

Al mes de juliol, moment per la Mariona. Uns pocs dies a Singapur (la majoria sola, perquè jo estava a... Jakarta, efectivament!), i reunió amb sa cosina “australiana” a Bali. Al final m’ho vaig poder muntar mes o menys be i el primer cap de setmana m’unia a elles a Bali, setmana de feina a Jakarta de nou i el següent cap de setmana cap a Lombok. Amb un parell de dies de vacances per poder aprofitar una mica mes, però sense la possibilitat de fer el Rinjani amb elles. Aquí s’enfonsa una mica mes una espineta que no he pogut treure fins al darrer viatge, on no em queda mes remei que anar a fer aquest mític trekking (ja me n’havia fet entrar dentetes massa gent).

Dies tranquils per aquestes exòtiques illes, mes cultural per Bali, amb temples i arrossars, mes natural i de relax les Gili, amb un timing diferent de la resta del mon. Ens fiquem tant en l’ambient que una nit l’hem de passar a la platja perquè hem sudat de seguir els horaris establerts. Pero es que la veritat es que son unes illes que mereixen tot un post per elles soles. Aixi que ho deixaré obert per una altra ocasió. Ah... i primer cop que faig snorkel al mar (l’única experiència prèvia era un cenote al Yucatán amb l’Aretes), però com teníem cert problemes amb tot el que podia ser una mica d’organització o ordre, no veiem tortugues perquè cap dels tres ens dignem a seguir al guia (cadascú a la seva bola, no volem aglomeracions, jejejeje)

I la mes recent de les visites : el matrimoni Berzosa-Camarasa i el comandant Marco-Aznar. La mes ambiciosa de les visites (per territori cobert) i la mes dinàmica i complicada. En que al final mes o menys es va fer tot seguint el pla previst, però gairebé per accident. Va començar fàcil amb un cap de setmana a Pennang, Malasia, mentre esperàvem la incorporació de l’Albert, que ja havia canviat un cop el bitllet per poder assistir a una boda tortosina. Però quan vam volar cap a Yogjakarta (la capital històrica d’Indonesia), la primera mala noticia: teníem un viatger amb un passaport que li quedaven menys de sis mesos de vigència. Com en varies ocasions al llarg del viatge, el que semblava un problemon acabava sent irrellevant, sinó fos per tots els maldecaps que va generar. A partir d’allí, la fi del Ramada, va impedir que visitéssim Borobudur. La temporada alta i el caos organitzatiu del país (i meu, ja que hi ha coses que podia haver previst i gestionat de forma diferent) feia que no sempre dormíssim on pensàvem al pujar a l’autobús. La pobra infraestructura i un concepte molt diferent de la higiene ens desafiava a l’hora de dormir o menjar. El regateig constant i que intentessin clavar-te-la a la mínima, generava grans dosis d’inseguretat, així com la falta de respecte de cap mena de puntualitat.

Amb tot, crec que un balanç forca positiu, visitant indrets únics, molt temps compartit i mil anècdotes per riure i mirar amb tendresa. Viles magnifiques a preus molt raonables (bon descobriment aquest de booking.com, malgrat que continuo preferint una nit acurrucat en una tenda a 2600 metres d’alçada), platges i volcans, temples i arrossars, foc blau i paisatge de Paris-Dakar.

Encara que crec que no tornaran a visitar l’arxipèlag indonesi en una llarga temporada. També a mi m’ha servit per aprendre molt. I com cada vegada que torno d’un viatge així, de nou la barba ha pres forma i el cap torna ple de nous somnis i indrets per recórrer i descobrir.

Salut i records des de... efectivament Jakarta!

Eduard

PD: Monica, crec que vist tot plegat, vas fer be cancel·lant la visita. Al final no era tant senzill fer-ho sola.