Poc a poc he anat caient en els tòpics que em descreia el Javi en els inicis. He parlat de viatges, de platges i postes de sol. He penjat fotos (a dia d’avui encara cap retocada, però ves tu que no arribi un dia en que comenci a jugar amb filtres) de tot nou arribat. Fins i tot he pensat en fer una descripció de la gent que m’envolta en aquesta època, però hi ha molts temes en cartera i al final acabo escrivint del que em passa pel cap en el moment que trobo temps per escriure. Avui toca parlar d’una excursió, o be de l’excursió mes prototípica de la regió. L’ascensió al volca del Rinjani, a l’illa de Lombok, evidentment a Indonesia. No serà ni molt menys tant tècnic com els il·lustradors relats del mestre Herrero (per cert a qui li moli el tema de les curses de muntanyes, que no es perdi el blog: http://cronicasdeskyrunning.blogspot.fr/, molts ja el coneixeu, però sempre hi ha algun despistat). I no ho serà perquè lo que jo faré en tres dies, els de veritat ho fan en unes poques hores.
Un dels primers caps de setmana que vaig passar a Singapur (potser fins i tot el primer), el director de R&D de Baby Nutrition em va invitar a sopar a casa seva. No se molt be perquè, però en tot cas com no tenia massa a fer hi vaig anar, junt amb la seva becaria i el seu novio i una altra noia que no recordo que hi feia (potser ella era el motiu de la invitació). Dona i fills completaven els integrants de la barbacoa. Mesos mes tard i vaig tornar ja que es vol comprar un pis a Barcelona i li vaig traduir uns quants documents. Be, el cas es que durant la velada em va ensenyar una sèrie de fotos dels seus viatges per la regió. Un nom destacava per damunt de la resta. Fotos espectaculars i la segona cota mes alta del país.
Al Juliol hi van anar les dos cosines ilergetes i l’Yves hi va anar amb uns amics un cap de setmana que jo no m’hi podia unir (tampoc se si els hagués pogut seguir el ritme, ja que el seu guia els seguia traient la llengua i el segon dia els hi va dir que pugessin al pic amb un portador que ell tenia mal de panxa). Quedava clar que no podia passar-hi de nou pel costat sense fer-hi una escapadeta. El que havia de ser el meu company de fatigues no tenia el genoll en condicions, així que vaig deixar les comoditats de Bali...
...i vaig anar cap a Lombok. Com no tenia res organitzat i es tracta de temporada alta, en lloc de speedboat, em va tocar anar amb el ferri regular. Tot anava forca be fins que vam arribar al port i com sempre no tenien res organitzat, així que durant tres quarts d’hora vam anar mirant com movien vaixells per fer-nos hi un foradet i poder atracar.
El caos del país te inconvenients, però també te les seves avantatges i es que arribant a les vuit i pico del vespre i sense tenir res contractat, encara aconsegueixes un lloc per dormir i poder sortir a fer el trekking al dia següent. Be es cert que en teoria un guia ha de portar sis persones màxim, i que el nostre grup era de tretze (quinze el primer dia), però per a que necessites un guia per resseguir un camí únic transitat per centenars de persones? La meva alimentació no estava basada en un pla d’entrenament massa elaborat tampoc :
L’endemà llevar-se mes d’hora del que feia falta per esperar massa temps a que es pogués organitzar el grup. En els primers instants no adopto una actitud massa sociable, però quan la mandra del matinar es va esvaint començo a integrar-me amb els que seran els meus companys de ruta. Malgrat ser bastants, no hi ha cap grup consolidat superior a les tres unitats, composat per una família francesa, en que l’home acabaria sent apodat com Rambo, per la jaqueta de camuflatge que portava. Crec que als seus cinquanta llargs no esperava rebre aquest sobrenom per una cosa tan trivial. Amb la parella viatjava la seva filla de disset anys en el que seria, tot feia indicar, el seu darrer viatge familiar. Un alemany i sobretot un mig turc mig argenti, amb passaport alemany, serien una mica els líders. Un tiet austríac de la meva edat amb el seu nebot de setze anys, el primer viatjant durant un any per la zona, el segon aprofitant les vacances escolars i els seus estalvis d’haver treballat durant l’any. Remarcable la madures de l’adolescent i l’enveja que provoca tenir les idees clares i una cultura que promou aquest tipus d’enriquidores experiències. Dos danesos rossets i calladets que just acabàvem de complir els vint i que també després d’haver guanyat uns calerons mentre estudiaven una espècie de FP remunerat (de nou, enveja com a originari d’un país llatí dels nivells dels nostres correligionaris del nord), s’havien llançat a l’aventura asiàtica abans de continuar el seu procés educatiu reglat. La cara d’un d’ells em recordava vagament al meu cosí Xavier. Dues mestres poloneses que semblaven mes interessades en buscar companyia masculina que en l’excursió en si mateixa (en Titi em confirmaria que no anava errat a posteriori). Una altra mestra, holandesa fornida seria la unica que com jo s’unia en solitari al grup. En la parada per dinar se’ns unirien dos holandesos mes, ell assemblant-se molt físicament al Frodo de Jackson, ella mestra holandesa també. Al principi pensava que eren parella, però despres va resultar que s’havien conegut durant el camí i ell esdevindria el meu company de tenda.
Un cop fetes totes les presentacions, camí cap amunt. El primer dia arrancàvem a 600 metres del nivell del mar i tocava anar a dormir a 2600 sobre la cresta del crater del volca. Seguiríem el camí a la inversa del que havien fet la Mariona i l’Anna primer, i l’Yves i els seus amics després. En teoria l’avantatge era fer l’ascensió per un lloc mes ombrejat, la contrapartida pujar mes que baixar, però per això parlo de teoria, perquè en cap moment vaig sentir massa passió per les altimetries entre guies i indonesis. El camí, senzill i sense possibilitat de perdre’s, ja que la quantitat total de gent que feia el recorregut era immensa. Estimaria que els campaments nocturns devien albergar unes cent-cinquanta o dos-centes tendes. Multiplicant per dos obtindríem el numero de turistes i si li afegim els guies i portadors, arribem a un gran nombre de persones. I aquesta gent genera molta escombraria, i els estàndards son baixos... el que es pot es crema, el que cau no es recull, vaja que els paisatges son impressionants quan mires al front. Millor no mirar massa cap a terra... Tan sols en un moment va semblar haver una bifurcació en el camí. I el cartell era forca explícit.
El camí era forca polsegós, i jo sent un especialista en embrutar-me, mes portar una camiseta blanca... l’èxit estava assegurat. Com se’m van rajar els pantalons (si, de nou per l’entrecuix, a Bali ja n’havia perdut uns), al final del trekking vaig fer feliç a un portador regalant-li uns pantalons i una camiseta (ara en tenim un que puja al Rinjani amb la cursa dels Bombers ;-). En els pantalons hi havia una mica mes de valor sentimental, ja que m’havien acompanyat llargues hores per Còrsega, els Pirineus, Nepal o el Kinabalu. En fi, el que queda per damunt de tot son els records i no peces materials.
En arribar al crater, les vistes son impagables. El Rinjani, amb els seus 3,726 metres d’alçada es mostra imposant, regnant sobre el crater on s’hi ha format la major reserva d’aigua dolça de l’illa. Un “petit” crater intern ens mostra el que qualsevol nen dibuixaria en ser qüestionat en com es un volca.
Sobre la carena s’instal·la el campament que no deixa de ser un lloc com aquest :
Però des d’on s’observen postes de sol com aquesta, amb l’Agung (el volca mes alt de Bali) sobresortint d’un mar de núvols (pels quals havíem caminat una bona estona, amb tota la humitat que això comporta) :
O albades precioses :
El segon dia comença amb la marxa d’una de les poloneses i l’holandesa solitària pel mateix lloc on vam pujar el dia anterior ja que no es veien en cor de fer l’ascensió complerta i tan sols havien contractat aquesta opció. La nit havia estat molt freda i hi havia gent que no anava massa preparada. Malgrat saber-ho jo no vaig passar fred però vaig haver de fer un “all-in” o posar-me tota la roba que portava. No ajudava que m’haguessin donat un sac per a nen i que per tant nomes em cobria fins a la cintura. Tampoc que el meu company de tenda em despertes to enfebrat a la una del mati per a que l’acompanyes a vomitar. Sort encara que no vaig haver de ser jo el que li fiques els dits a la boca!
L’avantatja per ell era que la marxa per endavant era fàcil, baixar al llac, anar a una zona d’aigües calentes per una petita banyadeta (amb tota la merda que portàvem damunt, aniria be, malgrat que ens tornaríem a embrutar ràpidament) i ascens a la mateixa cota per passar la nit literalment al peu del Rinjani.
La segona nit va ser bastant menys freda (inicialment havia escrit “mes càlida”, però crec que aquesta opció es mes adient) ja que la zona estava mes arrecerada i no passava el vent glacial de la vetllada anterior. I ja ens anava be, ja que el tercer dia ens llevàvem a les dues i mitja del mati. Pel Bromo ja ens havíem llevat a mitjanit, així que les dos i mitja no suposava cap repte si no fos perquè teníem 1,100 metres de desnivell abans de poder coronar. I les noies ja m’havien avisat que la ultima hora era terrible, fent un pas endavant i mig enrere degut a la tartera descomposta que tocava transitar.
Com jo sempre vaig una mica a contracorrent, doncs la primera de les pujades se’m va fer duríssima, despenjant-me del grup de nois i havent de tirar a un ritme mes suau. Per darrera nomes tenia a Rambo i la seva filla i les quatre persones que s’havien quedat dormint al campament. Quan arribo de nou a la carena, sembla que començo a tenir un ritme una mica mes elevat i poc a poc vaig avançant “cadàvers”. Frodo i el danès valent son els següents a caure (el que em recordava a mon cosí es l’únic mascle que s’ha quedat a la tenda, apostaria que en Xavi m’hagués acompanyat) i nomes coronen per davant meu els austríacs i alemanys. Em dono per satisfet i em faig prendre la corresponent foto envoltat de boira.
Si era per les vistes, realment no feia falta pujar aquí, ja que en cap moment la visibilitat es bona i en canvi fot una rasca de collons. Ara be, durant la baixada l’espectacle es d’un dinamisme brutal. U, perquè el que pujant era un terreny odiat, baixant permet córrer com si fossis un Kilian, deixant-te portar per la inèrcia i com si t’haguessis proveït d’uns esquis. Dos, perquè el paisatge es extremadament commovedor i canvia cada dos passes pel moviment esquizofrènic dels núvols empresonats al gran crater.
I lo millor es que les fotos no poden reflexar de cap manera la magnificència viscuda. S’hi ha de pujar. L’esforç, sense cap mena de dubte, paga la pena. En baixar, ens trobem alguns monos al campament, aprofitant el menjar que encara es pot aprofitar.
D’allí un llarg descens cap a la civilització. Mes tard del que hauríem, amb mes discussions de les que feien falta, amb nervis innecessaris i amb la sensació que a Indonesia, res es fàcil, arribo aquella mateixa nit a les Gili on m’esperen Xavi, Marta i Albert.
Eduard
PD: Seguint l’estil del mestre Albert, he escrit el post mes llarg fins ara ;-) Felicitats a tots aquells que haureu arribat fins aquí. Potser hauria d’haver avisat a l’inici ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada