Independència?

Aquest acostuma a ser un dels grans temes quan la gent aprèn que soc català (crec que en la utilització d’aquest aprèn estic fent una traducció de l’anglès o el francès, però vaja, em deixo influir lliurement). I la gent acostuma a saber que soc català, ja que intento evitar ser cridat com Eduardo (o coses semblants) i sempre acabo remarcant que el meu nom no porta “o” com ho faria si fos francès (la primera nacionalitat que m’assignen els que no creuen que soc indi) o castellà.

El tema i el primer paràgraf els havia escrit al mes d’Abril. No recordo perquè el vaig deixar a mig camí. Suposo que el meu cap es va emplenar d’altres coses a contar. Tanmateix, no deixa de ser avui un bon dia per recuperar-lo. No se que passarà dema. Suposo que una nova demostració de forca popular a favor d’un nou país. Encara menys se que pot passar després, cap a on pot desembocar un procés “imprevist” i unit a traves de moviments ciutadans, posteriorment seguits pels representants polítics i totes les divisions que això provoca. Moments excitants en tot cas. Aquells en que t’agradaria ser-hi present, però que no deixa de ser un desig vague, ja que no deixaries tampoc de viure el que vius. Sense anar mes lluny, l’any passat estava a Galicia un tal dia com avui, lamentant perdre’m un moment remarcable, sent conscient que ser allí també m’aportava molt. Dicotomies del meu mon inquiet.

Les reaccions que desperta el moviment independentista a l’estranger son curioses. A Asia en general, res en saben. I no pas respecte als canvis, sinó que bàsicament Catalunya es un concepte desconegut. Però que no es preocupin els independentistes, Espanya es escassament mes coneguda. Durant el viatge, la majoria dels cops a la resposta “we are from Spain” nomes obteníem per resposta aquell silenci que clarament denota una ignorància total sobre el nostre origen. Ara be, quan dèiem : “we’re from Barcelona”, allí si que tot eren somriures i enveges. Érem d’allí on Messi, Xavi o Iniesta feien meravelles. Suposo que Madrid tindria una acceptació similar, encara que crec que Indonesia es mes blaugrana que merengue. Lo millor un taxista singapurès, que a la resposta del meu estat de procedència, em va explicar tot il·lusionat que ell havia estat de vacances a Brasil! En oposat, els grans coneixedors d’Espanya son els indis. I es que una peli molt famoses de Bollywood va ser rodada allí al desert d’Almeria. I hi sortia la festa de la Tomatina. Collons, per ells sembla que sigui lo mes important que passa al país. Que la gent es dedica a tirar-se tomates.

Evidentment, entre els europeus el grau de coneixement es radicalment diferent. Com que la majoria dels que conec son francesos o britànics, el grau de simpatia pel moviment catalanista es entre escàs a bastant negatiu. Clarament es en lectura interna i temor pel desenvolupament del cas escocès i del que pugui sorgir a l’hexàgon, però no deixa de contrastar amb la impressió de que els PIGS, no deixen de ser països europeus de segona categoria. I la veritat es que encara que no sigui capaç d’articular-ho molt be, en múltiples ocasions he sentit vergonya de dir que soc espanyol. Sona molt dur escriureu així, però quan fins i tot la monarquia roba i un 27% d’aturats apareix en la xifra oficial, la veritat es que vols córrer un obscur vel.

I quan em pregunten que en penso, que responc? Doncs alabo el sistema canadenc o britànic que permet preguntar a la gent que es el que vol. Sense drames, sense plantejar-se ridícules qüestions sobre qui ha de ser preguntat. Perquè al final això es el que importa, el que la gent pensa. I si, la gent canvia d’opinió. I si, la crisis ha fet aparèixer possibilitats que en els bons moments no haguessin tingut futur. Però, al final, quina legitimitat te tot el sistema sinó intentar respectar la voluntat popular?

Si, molt be, però jo que votaria? Be, però es que de moment al regne espanyol la consulta es il·legal. Malgrat que el dret a la autodeterminació pugui ser reconegut com a dret universal, allí hi ha una cosa molt però es que molt mes important anomenada “Constitucion” (si, mereix majúscules, per la de vegades que ho justifica tot), un document aprovat pel xantatge d’una dictadura recent i que no havia de ser mes que un document temporal que no responia a qüestions fonamentals (tipus d’estat, organització territorial, tipus de democràcia,...). I a mi, en el fons, lo que m’importa es Europa. Crec que en el mon globalitzat en el que vivim, o som capaços d’articular un vertader moviment europeu, o ho tindrem magre per competir amb els altres pobles i poder mantenir el privilegiat sistema social que ens caracteritza. I a Europa que li beneficia en aquesta qüestió? Doncs depèn essencialment del tipus d’unió que volem construir. Si mantenim el status quo dels estats nacions o ens atrevim a construir realment l’Europa dels pobles.

Podria entrar amb molt mes detalls amb ells. Reculls històrics, retrets mutus, motius a favor i en contra, bases sociològiques, balances fiscals i mil detalls mes. Tanmateix no ho faig, no m’agrada monopolitzar converses en claus tant internes. Ho deixo obert a poder profunditzar per als mes interessats, però per la resta del mon pot acabar sent un tema mes folklòric que la qüestió vital que en fem nosaltres. L’únic constat que sempre faig, es que ningú sap el que pot passar en una hipotètica independència, però a mi personalment no em fa cap mena de por. I no pas perquè ho pugui mirar amb certa distancia, retret mesquí encara que sense malicia per algú contrari a les meves tesis. Crec que els canvis son positius. Quan les coses no funcionen, no sempre les podem redreçar aplicant les mateixes receptes de sempre. Obtindríem els mateixos resultats. A vegades t’has de deixar portar per l’instint. I aquest a mi em diu que Catalunya te elements suficients per tirar endavant sigui quin sigui l’estatus. I això que per algú de “províncies” com jo pot ser dur de reconèixer, però es que la marca Barcelona te un potencial que ni Espanya ni Madrid poden superar.

Avui mes que mai : Visca Catalunya! La de tots! Fins i tot i malgrat el que em costa escriure això, fins i tot visca la Catalunya de Ciutadans. Gaudiu de la diada, aneu a la via o no, ho llegiu des de Granada, Buenos Aires o Girona.

Eduard

PD: Per a que no digueu que no em mullo. Quan avui em pregunten : que votaries en un referèndum per la independència de Catalunya? Responc que si, sempre hi quan sigui per seguir sent europeus, dels de la unió.

PD 2: Segur que aquest post no agradarà a molts. Tampoc he pretès agradar en tots els anteriors. Però en res altera el meu posicionament nacional amb les relacions individuals. Igual fins i tot pot generar algun comentari al blog!!! Jejejeje, prometo no borrar-lo si no es excessivament insultant J

PD 3: En els darrers 15 anys he vist un clar procés de madures en el moviment independentista. Quan era adolescent, a part de marginal, era un moviment forca sectari i irracional. El pes de les reflexions i estudis actuals es infinitament superior. Malauradament, en el sector pro-Espanya, excepte contades opinions, la resposta es excessivament senzilla : por, por i mes por com a únic argument per aturar el moviment. “El mejor unidos” s’hauria d’haver articulat a traves dels estímuls positius, mencionant totes les avantatges d’un sol país. Crec que al final Pavlov es menys poderós que el positivisme. En tot cas, situant el 92 com a moment culminant de la relació Catalunya-Espanya, a partir d’allí nomes retrets en la relació.

PD 4: Sembla que va anar be descansar durant unes setmanes a l’Agost. El post del “Tancat per vacances” es ja el quart mes llegit de la historia del blog.