La furtadora d'animes

Em ve al cap aquesta canco de Sangtrait quan em disposo de nou a parlar de mort. Esta clar que es un tema capital en la nostra cultura, en la nostra especie, donar-li una importancia rellevant. Fent memoria (i havent-me passejat una mica pels escrits anteriors), poca novetat introudeixo en que esdevingui de nou tema de reflexio. La iaia, la Desi o el carretiller de Lanjaron, hi son reflexats. Suposo que algun cop mes.

En la cultura europea, el tractament es un, molt solemne, molt de gent gran, molt fosc i negre, serios i del que costa parlar-ne, encara mes fer-ne broma. Questio d’estat en algunes ocasions, depenent de la relevancia del mort o de la causa (especialment si es terrorista). Aqui la idiosincracia es una altra. Al mort se’l sent especialment durant uns instants, amb una intensitat honesta i dura, pero rapidament es passa pagina. Al mort se l’enterra o se’l despedeix el mes rapidament possible. Es fa tot el possible per a que en menys de vint-i-quatre hores ja s’hagin oficiat totes les ceremonies. Tant se val si falta un fill en que la mort del pare l’agafa en una altra ciutat. Lo important es que l’anima se’n pugui anar al cel el mes rapid possible (sigui aquest un parais musulma, cristia o de la deitat que sigui) i els d’abaix puguin continuar fent la seva aviat. Entenc que sent aquesta mes frequent del que es voldria, no se l’ha de plorar de la mateixa manera.

Dimecres al mati, la noticia ens va golpejar. Estavem tot just comencant la convencio anual de Supply Chain i vam haver de parar per retre un minut d’homenatge per la mort en accident laboral d’un company. 30 anys, pare de dos nenes ben petites, electrocutat en obrir de forma una mica temeraria un quadre electric. Perseguint una fuga d’aire comprimit d’una conduccio va deixar-hi la vida. Podia haver estat pitjor, ja que dos companys ben intencionats pero poc aserenats van intentar ajudar-lo rebent una descarrega. Al ser de menor intensitat res greu va ocorrer, pero podia haver passat.

Lamentablement no es la primera mort d’un treballador d’Aqua de l’any. La primera corresponia a un company de l’area comercial, que mentres realitzava un exercici de promocio i venta al carrer va patir les consequencies del caotic trafic de Jakarta. Esta clar que mes es podia haver fet per garantir la seva seguretat i ben be espero que serveixi per fer alguna reflexio i alguna accio concreta per prevenir el perill. Tanmateix, al ser quelcom tant usual aqui (l’any passat van morir 9 persones al voltant de l’activitat logistica de l’empresa. Cap d’elles treballadors de la companyia, pero o be xofers dels distribuidors o transportistes o be victimes dels “nostres” camions), no se li va donar tant rebombori com a aquesta darrera.

Aqui si que no hi ha paliatius : en una fabrica, un empleat amb mes d’una decada d’experiencia. I precisament al cor del programa de seguretat. Un dels elements de major risc : un quadre electric (juntament amb els treballs en altura, en espais confinats i amb subcontractistes). I un punt comportamental. L’error del sistema de seguretat era innegable. Pot el millor dels sistemes protegir-te de qualsevol possibilitat d’accident? Probablement no. Es possible a Indonesia un sistema semblant? De nou possiblement negatiu. S’ha fet lo suficient per poder evitar-lo? Malhauradament tampoc. I qui ho va assumir de forma personal va ser el director de la fabrica, plorant desconsoladament i afirmant: perdoneu-me us he fallat.

Personalment el conec una mica. He visitat Mekarsari un parell de vegades, incolent-hi el cop que m’hi vaig quedar un cap de setmana per fer rafting amb cocodril. Clarament ell no es pas el culpable de l’accident. Encara el recordo passejant-se per la fabrica, donant consells de seguretat i mirant quins nous riscos podia detectar. Probablement no era suficient sabent-hi que hi treballen mes d’un miler de persones, les instal.lacions ja tenen uns anys i el tipus de feines que s’hi fan son extremadament manuals i per tant mes susceptibles de desgracies.

Feia sis o set anys que no hi havia un accident mortal en una de les fabriques d’Aqua. Aixo implica que era la primera per a tot el staff d’expatriats de l’empresa. Gestionar els periodistes, diaris i teles, gestionar la policia que precinta la linea de produccio. Saber que tot el que passa amb aquesta marca pren major relevancia que la podria tenir qualsevol altra (sembla ser que es la marca que mes indonesis lamentarien la seva desaparicio). Te n’adones que la presencia d’estrangers te un limit i no som capacos de gestionar aquests impactes tant locals. Les susceptibilitats no son les mateixes.

Tambe va morir el pare d’un dels que estava amb nosaltres a la convencio. Venia d’una ciutat on s’hi ha de volar. Sabia que no seria alli quan el despedissin...

(No son feines agradables anar movent garrafes de 19 litres de la linea al camio)

No totes les setmanes son facils

Eduard

PD: L’altre dia em deia ma mare si no havia tocat ja tots els temes. Que havia parlat de moltes coses i potser se m’estaven acabant les idees. Crec que no, crec que hi han molts aspectes que no he abordat i estan alli per algun dia despertar. La religio n’es un de gran, el sexe estant al sud-est asiatic sembla inevitable, tinc tres historietes comencades ja fa uns dies, potser se’ls hi haura de donar continuitat, potser romanen aixi...