Ho he comentat amb alguns de vosaltres, en whatsapps, al Skype en converses de SameTime o en viu aqui mateix. Probablement no hi hagin masses motius objectius per fer-ho, pero aixo no treu que m’hi senti a gust. Contaminacio, trafic, caos, locals amb un esperit molt diferent al nostre, manca d’aceres, exces de centres comercials, llunyania de “casa”,... la llista d’inconvenients es podria fer llarga. Aixo invita a molts a parlar de Jakarta com “el pou”, encara que molts d’ells l’estan gaudint en molts dels seus aspectes. Es facil criticar-la, pero alhora, en certa mesura i en determinades persones, provoca tambe un gran amor.
Potser el fet de saber que no hi passare una llarga temporada (encara que mai diguis d’aquesta aigua no en beure o aquest cura no es el meu pare), ho torna tot mes facil. Potser el fet de que el sistema social singapores no era del meu agrat. Potser que la llibertat que s’hi respira. En tot cas, hi vaig venir convencut de passar-m’ho be i la veritat es que cap retret fins ara. O potser alguns, pero aprendre a superar-los, a intentar que no t’afectin a l’estil europeu, em fa sentir be.
M’agrada perque malgrat que tothom diu que no pots caminar per la ciutat, quan ho fas t’emportes algunes grates sorpreses. Un grup de nens que et comencen a cridar : Bule!!! Quan veuen que t’has ficat per on no tocava i acabes en un carrer sense sortida. I al cap de pocs metres et trobes aquest tipus d’incoherencies.
M’agrada malgrat que un diumenge vaig haver d’anar a contar palets en un magatzem. Cura d’humilitat de la cultura local. A l’oficina creiem que no quadraria ni de conya, que la realitat fisica del magatzem i el stock que veiem a SAP s’assemblarien com un ou a una castanya. Pero despres de quatre hores, contant palets, mirant lots, colant-me per llocs que no havien estat netejats en forca dies... quina gran sorpresa el adonar-me que dintre de les limitacions del metode (contar 600 mil caixes en un magatzem a arrebossar), la veritat es que no sabria dir que jo tingues mes rao que ells. Els minims estandards de neteja no s’aplicaven, pero lo que al final es important, que quadri el stock, doncs aixo si. A Europa creuriem que sense lo primer, impossible que es complis lo segon. Aqui demostren que hi han altres logiques possibles. I per acabar, la tradicional foto de grup.
M’agrada perque dema aterra la Vicky. S’ha de dir, que algo de sort tinc. Si l’any passat l’empresa em pagava un business per anar a l’aplec del cargol (cert que tenia unes reunions a Paris, pero que coincidissin just en aquella setmana...!!!!). El cas que aquest cop es a ella a qui li paguen un viatge en business per anar a donar dos dies de curs a Bali... I la setmana seguent ens n’anem a descobrir Sri Lanka (un pais nou per la llista J).
M’agrada perque tenen una ingenuitat que fa molta gracia. Perque a vegades te la intenten clavar, es creen tensions, pero moltes vegades acaba amb un senzill somriure que et ve a dir: ho he intentat, pero de bona fe eh!!! No es exactament aixo, pero aquest cartell m’encanta. De lluny sembla una clara invitacio a les drogues. Que ho patrocini l’ajuntament et fa sospitar quan saps que aquest delicte es pena amb la capital. No es fins que no t’apropes que la paraula que mes s’hagues resaltat en qualsevol altre lloc (NO), aqui te una situacio gairebe testimonial.
M’agrada per que ja agafo l’ojek o ojeg (el bahasa indonesi encara no te un Pompeu Fabra que la normalitzi arreu). Vindria a ser un taxi-moto, excepte que esta 0 reglamentat, el casc que et deixen molta gent no hi ficaria el cap i la moto te un manteniment mes aviat escas. La bogeria dels conductors es legendaria, pero com encara no he vist la mort d’aprop, doncs m’evita el “maxet” o les grans retencions.
M’agrada perque tinc un pis en el que s’hi viu molt be. Encara que ja s’hi ha espatllat la nevera, l’internet, la bustia i els lavabos no colen massa be. Pero te unes vistes que encara avui m’impressionen i puc anar caminant a la feina.
M’agrada perque a vegades ells creuen mes en nosaltres que el que nosaltres mateixos fem.
M’agrada perque vas a una discoteca i et sents desitjat com mai. No se si per la meva bellesa o pel que creuen que puc tenir a la cartera. Pero per l’emocio que ha creat que felicites amb dos petons a una companya pel seu aniversari, crec que se’m considera de bon veure.
M’agrada perque vaig a jugar amb els de la feina a futbolsala i em sento una estrella, fent gols de canyo i veient que es gairebe un honor per ells que t’uneixis als partits setmanals.
Potser no deixen de ser petites tonteries, pero com em deia una amiga lo que importa es el que aixo et fa sentir. Sortir del mon huxleia que representa Singapur i entrar en el mon real que sento un cop a Indonesia, em fa adonar que estic mes disposat per aquest segon. Suposo que si les coses es fiquessin complicades, agrairia agafar un jet i rebre l’atencio sanitaria de l’illa del costat, pero quan es tracta del dia a dia, malgrat tot, a dia d’avui l’eleccio esta clara. Qui sap quan durara? Pero que importa? Si al final l’unic que tenim es el present.
Ja hi hauran temps per altres consideracions. Avui, simplement, m’agrada Jakarta. Al mateix temps, ja tinc uns quants bitllets a Bali... Visca la incoherencia, algo tambe molt indonesi.
Bona vesprada,
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada