Literalment la casa dels malalts, lo que vindria a ser un hospital o en aquest cas mes aviat una sala d’urgencies. I si, malhauradament el lloc on vaig passar divendres unes nou hores. D’entrada i per evitar patiments mes intensos, dir que nomes hi era per donar suport i companyia.
El dia ja havia comencat amb indicis negatius. Un volca havia erupcionat a l’est de Java i teniem dos fabriques parades i un cert impacte en els proveidors encara per determinar. Adicionalment se’ns complicava el cap de setmana seguent que teniem previst viatjar a Yogyakarta. Tocava visitar Borobudur despres de que l’Agost passat no hagues pogut ser possible a causa de la fi del Ramada. Els tres aeroports de la zona estan tancats per les cendres desplacades (remember del cas islandes o del xile).
Havia anat a dinar fora de l’edifici amb el Xavi. Un cop per setmana intentem sortir per trencar la rutina del menjar habitual. Pero al tornar, just entrant per la porta exterior de l’edifici ens trobem amb l’Olivier en una cadira de rodes, amb clares mostres de dolor i acompanyat per un parell de col.legues indonesis. Estan clarament esperant un cotxe per portar-lo a un hospital. Intento parlar amb ell per veure com esta, pero les dificultats per comunicar-nos son evidents. En tot cas accepta la meva oferta d’acompanyar-lo a l’hospital ja que te por que no podra parlar en angles degut al seu estat. Tenia una reunio important que inmediatament perd qualsevol valor. Li dic al Xavi que simplement informi a l’Yves de la nova situacio i amb esforcos aconseguim instal.lar-lo al vehicle. Un cop dins del cotxe em demana que truqui a la seva dona. Aconsegueix recitar-me el numero d’ella i penso que es un bon signe que malgrat el dolor pugui mantenir la consciencia. Li costa un mon respirar i es nota que el cor li va molt accelerat.
Dintre de les meves possibilitats intento tranquilitzar a la Valerie, que esta a Singapur i no sap si agafar un avio per venir a Jakarta o esperar novetats. Li dic que esperi a que tinguem un primer diagnostic abans de prendre qualsevol decisio. Arribem a la sala d’emergencies i rapidament el fiquen en una camilla i comencen a monitoritzar les seves constants vitals i l’entuben per proveir-lo d’oxigen. El cor batega a 150 pero no sembla suficient. Aqui vivim un moment d’impotencia i dolor enorme quan l’intenten punxar per injectar-li els calmants. El protocol implica que se l’entubi per les mans o els canells, pero les infermeres fallen tres o quatre vegades a trobar-li la bona vena. Aixo el fa cridar i patir moltissim pero elles no consideren altra zona que aquella. I aixo que es algu a qui les venes se li veuen clarissimes... A la enessima o aconsgueixen i despres de varies injeccions, sembla que la situacio comenca a estabilitzar-se. La respiracio s’acompassa i el ritme cardiac baixa.
Li extreuen sang i li fan un parell d’electrocardiogrames, els simptomes son d’atac de cor. Pero al cap d’una mitja hora ens comenten que els tests semblen indicar que no. Parlo de nou amb la dona per tranquilitzar-la (no puc ni imaginar-me l’angoixa que deu tenir). En aquell temps han arribat les secretaries del director general i del president d’Aqua i comencen a moure el tema de SOS international, suggerint que lo millor seria que se’l desplaces cap a Singapur un cop estigues estable. La veritat es que el seu suport es clau per facilitar tota la burocracia i malgrat que mes endavant les insistim que marxin a gaudir del dia de Sant Valenti un cop les coses ja estan mes tranquiles. Elles es queden gairebe fins al final. Es converteixen en les meves companyes de la llarga espera. Compren cafes i pastetes per fer la tarda mes agradable.
Arriba el director industrial i alguns companys mes per donar suport i poc despres arriben els de SOS. Un metge probablement britanic que s’informa de tot el que ha passat i discuteix amb la cardiologa que ha fet les proves. Ella aconsella 24 hores d’observacio alli, ell sembla mes disposat a un desplacament en jet privat a Singapur. Comencen les trucades a Paris on un consell de metges del seguro es reuneix per decidir. Sobre les cinc i mitja de la tarda, amb l’Olivier en un estat molt mes bo, es pren la decisio de desplacar-lo al pais vei. Es basa en el fet que a Jakarta no hi han tots els mitjans necessaris per fer tots els testos que volen fer-li. A part sabent que desconeixem que li ha causat l’atac, no es plan d’utilitzar un linea aeria convencional.
Ell s’havia llevat tranquil, sense cap simptoma. Es un home molt esportista (natacio i tenis de forma molt regular) i de vida sana (no fuma). Pero durant el dia havia comencat a notar algunes molesties. Primer pensava que seria un acostipat o algo aixi degut a l’aire acondicionat. Despres d’una reunio i abans d’anar a agafar el taxi per l’aeroport, ja va veure que algo no anava i va demanar per anar a veure un doctor. Poc despres l’havia torbat jo.
Un cop la decisio estava presa, tan sols faltava esperar. Per evitar esperes innecessaries fora d’urgencies, s’ha de coordinar l’hora de sortida del jet amb l’ambulancia portant-lo a un aeroport secundari. A part, per evitar problemes de trafic, es decideix que seria sobre les 9 del vespre quan es faria el moviment. Tenim per endavant moltes hores per xerrar i evitar que li doni masses voltes al cap. Sobre les sis i mitja tornem a viure un moment dur. Acaben d’ingressar un home a la sala. Hi han unes cortines amb les quals evitem que l’Olivier vegi l’escena pero no que la senti. A l’home li estan fent un tractament de recuperacio cardio-vascular (estava veient en real tot el que havia apres amb un maniqui a Lanjaron). De tant en tant es sentia el desfibrilador funcionar i jo podia veure com li feien els massatges cardiacs i el boca a boca. Estava parlant amb ell per distreure’l sobre les meves aventuretes als Alps (ell es un enamorat d’Evian), quan sentim les dones esclatar en plors... No s’havia pogut fer res per salvar-lo...
Mil imatges que et passen pel cap, reflexions, patiments, records, resolucions preses, un coctel de sensacions de viure situacions un tant extremes en la distancia. Et queda que al final, malgrat la possible sensacio de soletat, si mai et passa quelcom aixi, saps que tindras el recolzament tant dels indonesis de la companyia com de la comunitat extrangera. Trucades de suport, presencia fisica i la seguretat que no s’escatimara cap euro per la teva salut. I al final a nivell d’instal.lacions i recursos medics, quan tens diners, Indonesia no esta tant malament i Singapur esta a prop.
Finalment a les 22:30, deixava l’Olivier desti a l’aeroport.
A les 3 i pico del mati rebia un sms en que m’informava que la hipotesis mes probable era que fos una infeccio de les parets dels pulmons. Provocava la sensacio de no poder respirar malgrat els gegantins esforcos. Ara mateix acabo de rebre un missatge dient-me que acaba de sortir de la unitat de cures intensives. Passara encara uns dies mes a l’hospital fins que la infeccio hagi estat exterminada.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada