Bali

Queda prou be celebrar el post numero 50 fent mencio a un indret tant especial com es aquesta illa. Situada geograficament com si fos la continuacio natural de Java, entestada a mostrar-se completament diferent. Diumenge passat, gairebe dilluns tornava del quart viatge alli. Potser alguns tindran en ment que es un Salou, potser alguns tindran en ment que es un paradis llunya. Doncs be, probablement sigui aixo i alhora molt mes.

El primer cop que hi vaig anar va ser amb les cosines Font. Bonic retrobament el seu a mig cami entre les seves respectives geografies. I es que si hi ha un pais que copa a nivell turistic l’illa, aquest es Australia. No se si sera veritat pero l’altre dia un amic d’aqui em donava una dada molt significativa alhora que aterridora: “cada 9 dies, mor un australia a Bali”. No se quants britanics moriran cada any a les costes espanyoles, pero el tipus d’activitats deuen ser bastant similars entre aquests dos col.lectius.

Per aquelles viatjava molt per motius laborals, aixi que no era una sorpresa que me les trobes un divendres passada la mitjanit en un bar de Seminyak, estressat encara d’haver sortit corrent de l’oficina per agafar el darrer vol a Bali (venia de Jakarta si no recordo malament), aterrar, agafar el taxi, perdren’s, retrobar-nos i finalment tenir el meu primer contacte amb la zona mes “salouenca” de Bali. L’endema baixar cap al sud per veure els surferos i els penyasegats de Ulu-Watu (malgrat que el temple se’ns va escapar). Al vespre cap a Ubud per un parell de dies d’arrossars, monos i Bintangs (encara que amb l’Anna ens vam atrevir a un cocktel ;-)).

Va estar be, pero aquell cap de setmana va quedar superat pel seguent, quan vam descobrir les Gili i encara que de nou ho deixare pendent, aquestes illes mereixen un article separat.

Al cap d’un mes, dia amunt, dia avall, hi tornava a ser. El primer trio de l’Hospitalet es va retrobar per terres del sud-est asiatic. Amb ell es van unir la senyora esposa d’en Galleguin i la Vicky, que ja s’havia comprat els vols abans que ens donessim el primer peto de veritat. Aquest cop vam entrar a l’illa per “terra” o mes ben dit en un autobus pujat en el seu respectiu ferry. Veniem de fer el tipic tour de Yogjakarta + Bromo + Ijen amb final a Bali, i la veritat es que despres del low-cost precedent i dels incidents en forma d’insectes al llit (i altres bruticies) vam tirar de booking.com per cercar villes de millor nivell. Amb un cotxe amb conductor i basats al nord de l’illa (la part menys turistica) vam recorrer les carreteres de Bali en cerca del major numero de temples possibles alhora que llacs i volcans. Alguns ens van impressionar fortament, en algun ens vam cagar en la mare de l’editor que havia utilitzat tant photoshop en les fotos que ens servien de guia.

Un diumenge ben d’hora ben d’hora, la Vicky va marxar a l’aeroport perque com a bona financiera, no podia passar masses dies de vacances en periode de pressupost. Jo, vaig fer una anyonada de les meves i vaig deixar a la resta de la tropa per anar a l’illa del costat i fer el Rinjani. De nou me’ls retrobaria a les Gili. Pero aixo, aixo ja ho he contat en episodis precedents.

Per Setmana Santa vaig rebre de nou la visita dels meus pregenitors. Si l’any passat quan havien vingut a Singapur, ja se m’havia passat pel cap portar-los a Bali, aquest cop que venien a Jakarta (una ciutat en que poques visites turistiques hi faras), no hi havia cap mena d’excusa per no fer de nou el salt. Els vaig poder entretenir dos dies amb la visita a Bandung, mentres jo encara treballava, pero dimecres a la nit i amb els amics d’Air Asia aterravem de nou a Denpassar (la capital administrativa de la regio autonoma de Bali, illa que per la seva clau distintiva de la resta de l’arxipelag te un tractament diferenciat respecte les altres provincies (no es la sola)). La base tornava a ser Ubud (la capital del turisme d’interior), en una villa i amb un xofer recomanats per un dels meus companys de feina, el que s’ocupa de la zona Est del pais i que em va aconseguir (probablement) algunes condicions ventatjoses.

Tres dies de temples, alguns repetits, alguns de nous, de terrasses d’arros i de la mateixa climatologia, forta calor durant el mati i ruixat de tarda. Com durant tota la seva estanca, vam gaudir del fet de tenir diners en aquest pais pero sense deixar de veure el que es la vida de veritat pels locals. Va servir per a que els papis poguessin descobrir el que es el sud-est asiatic i comprenguessin que el que havien vist l’any anterior a Singapur, no era mes que una bombolla. Pel mail que he rebut despres, van quedar molt satisfets de l’experiencia. Be!!! Millorant el paper d’anfitrio que sap llegir els desitjos dels vistants i no portant-los a llocs indignes com l’estiu anterior ;-)

I divendres passat, de nou desti a Denpassar. Crec que el meu xofer i la gent del meu equip comencen a pensar que tinc una amant per alli. Pero, aquest cop anavem a celebrar un aniversari. Pels 30 anys de la Clara, el seu marit li va organitzar una festa sorpresa a la que no deixa de ser la seva segona casa (i potser no massa tard, la seva primera). El que havia comencat com un grup de whatsapp separat de l’habitual del grupet, s’acabava de materialitzar amb el desembarc d’una dotzena de jakartians.

La primera nit tocava quedar-se en un hotel i evitar en tota mesura sortir per la zona on pogues estar la cumpleanyera, perque una cosa estava clara, seria inevitable sortir de festa malgrat que el dissabte hi havia preparat tot un festival. D’aquesta manera la primera nit em va servir per descobrir Kuta (be, per ser precisos, un carrer de Kuta). Igualet que un carrer de Salou en horari nocturn.

L’endema, sobre el migdia comencavem a plenar la nevera, caixes i caixes de cervesa per ser refrescades (a mes de 4 litres per cap, estariem parlant), carneta de la bona preparada per un xef catala i cuinada per un xef argenti i hores i hores de xarrera, menjar i beure. Com diu lo Jordi, amb aquests elements no hi ha festa que no s’animi. En tot cas, no tinc cap mena de dubte que vaig fer un entrenament amb totes les lletres per l’Aplec del Cargol que en poques setmanes ja esta aqui.

Eduard

PD: Em resulta curios estar acabant aquest post a Siem Reap, la ciutat base de l’Angkor Wat. Dos dies magics he viscut descobrint un dels indrets que mes m’ha cautivat. En uns dies haure d’escriure sobre aixo, encara que tinc algun tema mes que tambe m’he de treure del cap. Com a bon europeu, malgrat estar davant d’un lloc magic, potser ajudat per ser-hi sol, la meva ment divaga alhora sobre el passat (com ara demostro) i el futur (sobre tots els viatges que encara tinc pendents). Soc capac de gaudir del present, podria ser-ho encara mes si m’ailles de les altres reflexions? Viure a Indonesia et posa sempre aquesta pregunta a primera linia.