Antimadridista

M’he llevat una mica afonic despres de la nit d’ahir. Molta cervesa i molt cridar durant la retransmisio del partit son la combinacio que ho explica forca be. I es que el classic dels classics sempre fa sortir l’animal que tots portem dins. Cridar contra l’arbrit i la seva actuacio tant casera, tractar de fills de puta en amunt a qualsevol jugador que vestis l’elastica blanca, i perque no, lamentar algun dels errors dels nostres. I es que durant el partit, destilo agresivitat, convertint-me mes en un boig noi que en la persona tranquila que acostumo a ser. Lo bo es que normalment nomes dura els 90 minuts de la retransmisio i despres recupero les relacions cordials amb els madridistes.

De la velada d’ahir no tinc fotos, pero en tot cas, a part de l’Adria al meu costat, la resta de l’Eastern Promises estava forca tranquil. El que si recordo com un partit que vaig fer bastant l’energumen era al 2012 a Cardona. L’inici de la debacle barcelonista. L’ultima esperanca perduda de guanyar el que hagues estat la darrera lliga de Guardiola.

I es que per una persona tant poc religiosa com jo, el que potser s’apropa mes a un sentiment religios per mi es el futbol. I no perque sublimi el meu equip a la figura d’un Deu, pero si per assimilar l’arxienemic com si fos el diable, Satanas en forma de Real Madrid, i en totes les seves possibles formes. Aquella entitat que et pot fer por quan els veus envalentonats i el teu equip no esta a l’altura, aquell que sera l’objecte de totes les teves burles quan l’has vencut. I com en qualsevol confrontacio divina, mai hi ha cap victoria definitiva, cap derrota que no sigui alleujada per la seguent victoria. Un cicle que es retroalimenta per la simplicitat del seu concepte i per la complexitat dels seus matisos. I es per aixo que esdeve tant global, quelcom que surgeix d’un fet intrinsecament local.

De forma mes racional o mes subjectiva, al final el Real Madrid acaba representant en la seva historia i en el seu present, el model de les coses mes odiables d’Espanya. Impulsat i projectat internacionalment com a eina de legitimacio del regim franquista (com moltes altres dictadures, pero aixo ja ho vaig tractar quan comentava el bon llibre del gran dels Usalls : http://eduanon.blogspot.sg/2013/04/temps-desports.html). Encara avui en dia, la seva tribuna d’honor acull els elements mes importants de la casta actual. I per no dir, que amb el meu apreci envers la monarquia, el sol fet que el seu nom s’encapcali per una referencia a la realesa, ja indica per on van els trets. Pero vaja, totes aquestes pinzellades, no deixen de ser maquillatges racionals perque no sempre es facil assumir que estimem o odiem per motius molt mes viscerals o irracionals que tot aixo.

Ahir mateix ho parlavem amb en Josep, mes conegut com Sepi. Catala pero madridista, encara que moderat malgrat haver crescut en un medi hostil. El fet es que li deiem que sent com es un bon paio, hauria d’esforcar-se i fer-se del Barca. I com es prevesible no era una demanda nova per ell, ja a l’escola li feien el mateix tipus de reflexions. I ens va confessar que ho va intentar, que durant un periode es va voler fer del Barca, pero... aquestes transformacions en edat conscient ja no son possibles, i el seu odi cap a l’equip blaugrana sempre acabava apareixent.

I no deixa de ser una pregunta bastant classica i que no sempre rep la mateixa resposta: tu que ets: mes barcelonista o mes antimadridista? Que prefereixes que guanyi el Barca o que perdi el Madrid? O formulacions semblants. I la resposta? Doncs mes antimadridista. Hi haura que ho titllara de trist, de preferir el mal dels altres que el teu propi be. Pero com a tota experiencia religiosa, dificilment hi trobaras una resposta racional, i en aquest cap, l’adrenalina de treure tota l’agresivitat animal captiva en el teu interior, es projecta mes facilment en odi cap al fals “senyorio” blanc. Odi que alhora no impedeix tenir bons amics madridistes, ja que al final, com tantes vegades repetit, “el que passa al terreny de joc es queda al terreny de jo”. I no sense sentir molta vergonya, compartire una de les fotos d’un passat obscur en que una combinacio d’alcohol i euforia d’amistat va permetre una foto com aquesta.

Serveix tambe per comprobar la relativitat de la meva forma de vida i que malgrat lo malintencionat que puc ser durant les retransmissions futbolistiques i un odi intrinsec, queda suficient humor per vanalitzar tant futil entreteniment. I es que amb tot, tal com van dir de les religions, estem parlant de l’opi del poble. Opi que no coneixen d’ideologies, ni de racionalitat.

Eduard