Singapore parle francais

“Meme si je pourrais le paraitre, je ne suis pas pede” Evidentment no es una frase per estar molt  orgullós. El terme “pede” sent molt despectiu es podria traduir per marica. I no era això el que volia expressar, ni molt menys. Tot el meu respecte per totes les orientacions i mai he tingut una experiència desagradable al respecte. Soc conscient que malgrat tot quan veig a dos homes besar-se o tontejar, no ho afronto amb tota la naturalitat que hauria. Quan algú em diu que es homosexual, pot ser que aparegui un silenci incòmode. El meu racional ho troba estupit, però malgrat que poc a poc vaig millorant, encara hi ha un punt de sorpresa addicional. Espero que els meus fills em millorin en aquest aspecte, i per ells una opció sigui tan normal com l’altra (tot i que crec que falten formes condicionals en aquesta frase perquè tampoc esta clar això de tenir fills). En el que no hi ha cap dubte, es que tots els drets son per ells. Si es volen casar (no podríem erradicar el terme matrimoni i ja esta??? Quines ganes de que l’estat fiscalitzi les relacions sentimentals del poble!), doncs en els mateixos drets que qualsevol altra parella. I l’església i els seus adeptes que continuïn somiant amb sharies medievals, però la llei no ha de ser moral.

Malgrat tot, la frase demostra que comencem a fer equip. La Vicky es la controler d’operacions de la zona. Esta clar amb la seva fisonomia que es la típica anglesa (no esta tant clar en el meu cas, ja que cada vegada mes gent em diu que semblo indi), però donat que els seus pares viuen a Paris, parla un francès excel·lent i habitualment es la llengua que utilitzem. Cadascun tenim un cap jeràrquic diferent, però compartim cap funcional (que acaba exercint mes de cap que no pas l’altre) i això ens dona una mica mes de pertinença. De moment la resta la configuren un expert en recursos aqüífers i una experta en organitzacions. Sembla que hi hauran ampliacions en breu.

Dijous vam anar a fer un after-works. Quan vaig rebre la invitació em va fer molta il·lusió. Semblava una bona forma de conèixer gent de l’oficina i també noves zones de Singapur. Al final vam ser tres i era el major èxit dels dos darrers mesos L Però després de dos pintes tot es mes fàcil i acabes parlant de qualsevol cosa.

====================================================

===== Salt temporal ==== Passen dos anys i reprenc l’escrit =====

====================================================

El que havia de ser el cinque post del blog acaba sent el 62e o 63e, que igual en sorgeix encara algun entremig ;-). M’ha fet molta gracia retrobar-me aquestes linies just ara. T’adones de quantes coses han passat en aquests dos anys. D’un moment en que tot just m’estava instal.lant en la vida singaporesa, amb tots els seus viatges, a l’estabilitat jakartiana. De com la que en aquells moments descobria com la meva companya de feina, ha estat la meva parella durant un any (encara que nomes tres mesos vivint en el mateix indret). I ara continua sent una bona amiga amb la que mantinc un bon contacte (de fet encara farem una setmana de vacances junts per Sulawesi a finals de Novembre).

Ja em van fer la festa de despedida de Singapur i em van donar aquest bonic regal en forma de caricatures rejuvenides de tots els integrants de l’equip d’aigues.

Ara ja no parlo gairebe frances. De fet quan marxi el meu jefe actual, a finals de Novembre, ja no quedara cap frances a Aqua. Els dijous quan juguem a futbol-5, n’hi han uns quants, pero les relacions no passen de cordials i les converses intercanviades no son molt profundes. Aixi com l’any passat era la principal llengua de feina, mostrant lo aillats que podiem estar dels paisos que visitavem, ara es bastant mes una anecdota, molt util quan venen els grans caps de Paris.

Pero es que Jakarta tampoc parla indonesi, ja que vaig comencar amb ganes l’aprenentatge de la llengua, pero la meva dedicacio ha estat efimera i mai m’he llancat a parlar-ne realment. Puc impressionar una mica a les visites que venen, pero poc mes ;-). En funcio del que es plantegi pel futur haure de fer un pensament i tornar a ficar-m’hi serios o simplement deixar-ho en una anecdota mes, una linea poc util en un curriculum.

I es que si hi ha una cosa que no ha canviat en aquests dos anys a Asia, es que no se cap a on em porta el futur. No se el que decidire en els propers mesos com a propers passos. I en el fons, aquesta situacio d’incertesa no es tampoc un problema per mi.

Eduard

PD: I a profito per ficar aquestes 4 linies que tambe havien de conformar un post, pero ni tenien titol ni tant sols se cap a on havien de portar : Amb els anys m’he pijatitzat, es un fet evident i no me n’he d’excusar. Malgrat que el gust estètic i la classe segueixen sense ser un dels meus forts (nomes cal veure com vaig vestit, i no pas per la qualitat de la roba, sinó per aquella sensació que no saps molt be en que es basa, però que et permet distingir qui te traca i qui no per elegir la seva vestimenta, i la seva manera d’actuar). Suposo que els fenòmens de la Sanchizacion i la Quijotizacion son imparables.