Saigon, la ciutat de la guerra

Oficialment es diu Ho Chi Minh City (HCMC), en honor del “gran” lider revolucionari comunista, pero la majoria de la gent, la continua apel.lant pel seu antic nom. Suposo que a tots ens evoca un toc d’exotisme i record d’antigues pel.licules. “Me encanta el olor del napalm por la manyana”. I ara es veu que hi ha una discoteca aqui que es diu “Apocalipsys Now”. Doncs la veritat es que poc mes conneixeia de Vietnam abans d’aterrar-hi. Guerra freda, el nord comunista amb el suport de la URSS i la China, el sud capitalista, on els americans han pres el relleu dels francesos per defensar-lo. Massacres de tots dos costats, agreujats per la utilitzacio de armes quimiques yanquis (si, els mateixos que les buscaven a Irak). Moviment pacifista i hippie que atura una guerra. Poc mes.

Amb aquests conneixements vaig aterrar dissabte despres d’una nova nit al terra de l’aeroport de Singapur (l’anterior havia visitat el pais vei, la Cambodja). Des del dimarts que no treballava, pero en realitat havia estat gairebe mes enfeinat que mai. Dimecres comprava els bitllets per sortir divendres, ja que finalment havia aconseguit confirmar totes les agendes. Dijous em tornarien el passaport, ja que li havien de treure el permis de residencia. Mentrestant, la Yeni netejava el pis per darrer cop i ens despediem enmig de mil perdons i molta incomprensio linguistica (s’emportava un generos finiquito, aixo es veritat; mes tot el menja que em quedava, excepte el porc). Divendres al mati venien els de la mudanca, i per la tarda entregava les claus. Entremig, un parell de “buka puasa” (quan els musulmans trenquen el dejuni) de despedida i unes darreres birres amb els amics.

Passant de la comoditat dels taxis, vaig agafar l’autobus municipal i es que si havia vingut a fer el motxilero, no podia caure a la primera de canvi ;-). Vaig lligar la visita de l’endema als antics tunels que utilitzava el Viet Cong per castigar el gobern titella del sud. Tambe l’Open Bus que em portara a Hanoi. De moment em sembla un molt bon sistema, ja que es tracta d’un bitllet que et porta de Saigon a Hanoi o a l’inversa amb parades en els diferents punts del pais. Tens un mes per fer tot el recorregut, i nomes has d’avisar amb un dia d’antel.lacio quan vols fer el seguent tram.

Un cop tota la “burocracia” feta, temps per recorrer la ciutat. Rapidament te n’adones que monumentalment hi ha poc, probablement la cruesa d’una guerra practicament prolongada per 30 anys ho justifica. Pero com a mi, l’estetica comunista m’agrada (que no tant ni la teoria, ni la practica), doncs m’ho vaig passar be, simplement recorrent la ciutat, fotografiant panels i parades d’autobus.

Fa anys que no visito masses museus, pero n’hi han que no pots evitar, museu del futbol a Brasil, museu de la guerra de Vietnam a Saigon. I es que aqui, sembla ser que tots els museus tenen vehicles militars. En el parc del museu de la ciutat s’hi podia fotografiar aixo (en aquest si que no hi vaig entrar ;-)):

Amb aquest precedents, en el de la guerra no hi podiem trobar aparells mes petits :

El contingut no estava gens malament, i encara que ometia una mica el suport material obtingut de Russia i Xina principalment i algunes que altres matances i decisions del seu bandol, estava ben documentat en relacio a les culpes americanes i franceses en l’esdeveniment. Tambe era forca explicit en les fotos de les atrocitats i les cruels consequencies dels experiments quimics perpetrats pels yanquis. Al final, no era el tipic museu, exclusivament propagandistic (sense que deixes d’estar fet pel vencedor), amb proclames anti-imperialistes sense to ni so, sino que reprenia part de la situacio de l’epoca.

Al sortir visita al palau de la reunificacio, que no deixava de ser l’antic palau presidencial de la Republica del Sud de Vietnam, el govern titella que havien deixat els francesos al marxar del pais (1954) despres de no poder derrotar al nord i esponsoritzat per USA. Al ’73, els americans es retiren del pais i pocs mesos despres tallen tot suport economic i militar al sud, degut a un senat (induit per) i una opinio publica completament oposats a la guerra. El 30 d’Abril del 1975, un tanc armat del Nord reventa la valla del palau i hi queda immortalitzat.

L’endema toca sortir de la ciutat i anar a visitar una de les fortaleses del Viet Cong. El Viet Cong eren les milicies de vietamites del sud que lluitaven contra el govern del Vietnam del Sud i el suport america, corea del sur, australia, nova zelandes, tailandes i filipi. No confondre amb l’exercit regular de Vietnam del Nord, que si be les apollava, no eren propiament el mateix.

Per fer-ho, teniem com guia un tipo bastant curios. D’origen mig vietnamita, mig filipi, era un vetera de l’exercit america, que despres d’haver-se passat 6 anys a les presons vietnamites, havia acabat reconeguent que els vietamites lluitaven pel seu pais, ell nomes per dolars. Tot i aixi, renegava completament del sistema comunista i idolatrava a Bill Clinton, que havia acabat amb l’embargament que sofria el pais, i l’havia permes passar de ser un pobre camperol a guia turistic. Dubto que tot el que expliques fos veritat, ja que sino, seria amic d’Oliver Stone, de John Carry i conegut de Mc Cain. Tambe hauria escrit un llibre “Three Moons in Vietnam” amb dos mes, pero quan l’he buscat a google, nomes m’ha sortit com autora la seva “amiga”. Lo mes curios es que m’ha sortit tambe un video d’ell (https://www.youtube.com/watch?v=KUOz9Pg6IaA) i varies referencies en diferents posts. I es que a part de diferents origens, tambe te diferents noms, Vihn, Billy,... pero el mes conegut que ell mateix utilitza: Mr. Bean.

Abans pero, aniriem a un temple Caodista, una religio nomes existent en aquella area que intenta unir Hinduisme, Budisme i Catolicisme sota un sol culte. Un dels seus tres profetes seria Voltaire. El seu simbol, un ull una mica orwellia o sauronia, pero amb el toc kitsh, tipic de la zona. La ceremonia que vam assistir, em va recordar mes als musulmans...

Despres de dinar, ja si que cap a l’atraccio del dia. Els tunels on s’amagaven els insurgents durant el dia, per atacar les posicions governamentals durant la nit. Tres diferents nivells, un a dos metres, un a sis i un a deu. Cada 30 metres una sortida de ventilacio, mes de 200 kilometres de galeria en una zona argilenca. Dimensions de fins a nomes 40cm d’amplada per a que no puguessin entrar els culs grossos yanquis. Les necessitats s’havien de fer al riu, per evitar olors que poguessin alerta els gossos americans. Gossos que es dedicaven a rastrejar els tunels de ventilacio tot buscant olors, vietnamites que ficaven xile i pebre per a que els gossos perdessin l’olfacte... Mil histories d’enginy, que et fan veure que si et toques a tu cosntruir algo aixi, acabaries mort al segon dia... I les trampes per cacar americans :

I els estralls dels atacs aeris :

I tot el material empleat i perdut :

Per acabar, igual que al pais vei de Cambodja, uns petits tirs amb armament real. Aquest cop un M30, per fer-ho mes real amb l’ambientacio del pais. Mes treballat l’atrezzo, pero sense ni idea del resultat de precisio.

L’estada a Saigon es va acabar amb unes cervesetes amb el Dani i l’Alicia, una parella de catalans del tour, que per fi s’havien llancat a viatjar pel seu compte, malgrat el seu baix nivell d’angles. Uns valents!

Eduard