Si només em quedès una hora de vida, una hora tant sols,
què en faria? Sembla una manera força brutal d’arrancar un article. Roger-Pol Droit no
només va fer aixo, sino que és el titol d’un dels seus darrers llibres. No en
faré ni una critica literaria, ni tant sols penso plantejar-me la pregunta en
aquests moments. Unicament m’aprofitaré de la seva conclusio: escriure. En els
seus darrers moments, en una completament hipotètica situacio en que ell sabes
el fatal desti que l’esperava. Simplement, escriuria.
Bonica manera de deixar un llegat,
depenent d’un mateix exclusivament. Pero no crec que jo ho faci per aquest motiu.
La mort em queda lluny i sobre el que divago es tant instantani, que esdeve
intrascendent davant del filtre del pas del temps. No hi ha un pla inicial, no
hi ha tecnica literaria, flueix del meu interior, a vegades com un torrent
desordenat, a vegades com una petita tortura. No hi ha revisio posterior, ni
per millorar, ni per censurar, ni menys encara per ordenar. Seré incoherent,
contradictori, ingenu, equivocat, ridicol, si, mil vegades si, pero per damunt
de tot seré sincer.
Jo m’impulso a escriure, per deixar
anar llastre en les coses que em pesen, per compartir la joia dels moments
d’alegria. Tu m’impulses a escriure, perque darrera d’aquella insinuacio hi ha
el teu somriure, perque aquell dia em vas inocular aquell pensament que ara
brolla. Som tu i jo que dancem davant del mon, i tant sols tu i jo ho sabem. A
vegades no hi ets, a vegades nomes jo pujo a l’escenari i ballo de felicitat o
ploro de soletat. Tot aixo passa i algo mes, perque sempre hi ha un matis que
no se escriure, una sensacio que no se materialitzar en paraules. I per aixo un
altre dia ho intentare de nou, i tornare a fracassar, i tambe per aixo mateix,
no em sorpren pensar que algu escrigui en la seva darrera hora.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada