Rolex i putes

Dona pel carrer : Do you want Rolex?

Eduard : No, thanks

DpC : Shopping what?

E : Nothing, thanks

DpC : You want girls?

E : No, thanks

DpC : Very nice girls. Have a look! (M’esten un prospecte)

E : No, thanks (Sense mirar el paper)

DpC : Very young girls. Come!

E : No, thanks.

Finalment, repetint el mateix missatge, sense a penes mirar-la i sobretot sense deixar de caminar, aconsegueixo que em deixi estar. La mateixa situacio es repeteix una i altra vegada. De la mateixa manera que ja ho havia viscut fa 10 anys, en el mateix carrer comercial de Shanghai. No es podra dir que no siguin consistents ;-).

Moltes coses han canviat en aquesta dècada i altres continuen romanent escencialment les mateixes. Tant pel que fa a la ciutat que torno a rècorrer com en l’observador. M’ho miro amb ulls més madurs, més experimentats, amb malhauradament menys capacitat de sorpresa. Tot i aixo, els rascacels continuen impresionant-me. Si, és algo que em ve de ma mare, m’agraden els edificis alts, recoberts de vidre i a poder ser amb formes peculiars. Probablement no siguin de l’agrat dels arquitectes més puristes, probablement no sigui la solucio més ecologica; pero m’impresionen.

Si el primer cop que vaig visitar la ciutat, l’edifici més alt era la Jin mao tower, ara ja l’hi havien construit dos cosins més alts. L’obre-botelles estava en procès per aquelles; l’actual numero 1, potser tant sols en la ment del seu dissenyador. Tampoc es tracta de cap sorpresa, és el que tots podem esperar de la capital economica del Regne del Mig (Xina; que literalment vol dir aixo; també es tracta de l’unic que sé escriure en caracters xinesos: 中国. Son força explicits. El primer clarament indica centre, el segon representa un rei, envoltat pel seu context, aixi que: regne).

Si el dissabte em vaig pegar una bona patejada, gairebé 20km, gairebé tots urbans (em va sorprendre positivament un gran parc just davant de l’hotel); diumenge s’iniciava amb un brunch amb un bon amic de l’epoca de becari a Suzhou.

Ell m’havia vingut a visitar a Barcelona (en el periode de Caballero i amb tres amics seus, un d’ells ex-combatent a l’Afganistan, força interessant el que ens explicava, completament allunyat del nostre dia a dia), a Granada i a Singapur. Ja era hora de tornar-li la visita. Recent casat amb una xinesa, en pocs dies seria pare. Moment en el que es planteja tornar cap a Europa, evitant que la criatura cresqui en una dificil ciutat. Curios, sent ell, l’unic dels becaris de Schott que ha viscut força temps en el gegant asiatic, sis dels darrers deu anys...

Aquest viatge també m’ha transportat a una altra època. Aquella en que vivia a l’Hospitalet, al nou pis del Rabi, pero que cada dos o tres setmanes pujava en la classe business d’un avio per anar a llatinoamerica o a l’Aràbia Saudita. Jet-lag, monedes diferents a la cartera, hotels solitaris, reencontres imprevistos, jornades intenses, moments altament productius, d’altres de zombi, incognita en els resultats. La vida semblen ser cicles i evolucions, retorns pero mai elastics. Balança d’equilibri inestable. Restarem atents a com es juga aquest partit.

Putes i rolexs. Rolexs i putes. I jo que deu fer uns vint anys que no tinc rellotge!

Eduard