dilluns, 28 de març del 2016

De mare només n’hi ha una

I a principis d’aquest mes, la meva s’ha jubilat! Tota la meva vida havent-la conegut com a mestra del Joan XXIII, en un cicle imperturbable de primer i segon d’EGB; i la propera vegada que la veuré, estarà totalment allunyada de les aules. Una nova etapa s’inicia en la seva vida. Per ella principalment, pero de retruc, per nosaltres també. No tinc cap mena de dubte de que sabrà aprofitar-ho. Crec que s’ha entregat tant en la seva funcio de docent, que no ho trobarà a faltar. Bé, tots devem tenir els nostres moments de dubte, de nostalgia pel passat; pero en el fons d’ella, sap que gaudeix d’un merescut descans.

Hi haurà que digui que a 60 anys, la gent encara hauria de continuar treballant. Que encara s’és suficienment jove per continuar contribuint al bé general. Jo diria que després de gairebé quaranta anys cotitzant, no hi ha més a demanar. En altres tipus de feina, anar fins als 65 o els 70 no hauria de ser un gran problema, que l’experiència és un capital de valor. Dirigir una classe de més d’una vintena de nens, requereix una energia diferent. Fer-ho en una escola emmarcada en un context socio-economic molt desafavorit, encara ho requereix més.

I és que la Isabel no ha fet només de mare per mi i la meva germana, ho ha fet per cada curs que ha dirigit (salvant les distàncies, evidentment, que la familia és la familia). Nens de multiples nacionalitats, de families desestructurades, arribats expulsats d’altres col.legis més “reputats”. Nens que més que coneixements, necessitaven una mica del carinyo que no obtenien en la jungla de les seves vides. Nens que un dia els venia a buscar un pare, l’endemà l’altre, sino era la padrina o una amiga, el germà gran o en ocasions, un mosso d’esquadra. Les realitats que no volen veure les institucions, de les que no en parla el conseller, i fins i tot, ni vol reconnèixer el mateix equip directiu del centre.

Si mai estiguès en posicio de decidir sobre un pressupost public, podria ficar en causa moltes partides; en situacio de crisis podria fer compromisos, fins i tot la partida sanitaria podria veures afectada. La unica que intentaria protegir per damunt de tot, és l’escola publica. Que hi hagi fet tota la meva ensenyança pot ser un motiu, que la mare en fos particep un altre; pero per damunt de tot, la ferma creença que és la que construeix el nostre futur i permet que les capes socials amb menys recursos, puguin un dia fer un pas endevant. Es amb aquesta gran responsabilitat, que mestres i professors van cada dia als seus centres.

Afortunadament, a la mare cada dia l’acompanyava un gran aliat: la vocacio. Allo que no tots tenim i que fa la diferencia en els moments més baixos, quan ens envolten les grans preguntes. Des de ben petita que tenia clar que volia ser mestra. Una vocacio que no es fomentava especialment en els anys de la tardor franquista. Es aquesta conviccio, qui l’ha guiat a través de les multiples transformacions que ha travessat la seva professio. D’una societat en que la paraula de l’instructor era respectada i indubtable (clarament en excès), a una en que els pares situen als seus fills per damunt del bé i el mal. Cicles en els que hi falta equilibri. De les pissarres de guix a l’era d’internet. De la pregaria matutina als vels en caps de nenes.

Recordo quan estava a la fàbrica de Lanjaron, que un parell de cops va venir a la meva oficina, un antic responsable d’expedicions. No pas al que jo havia substituit, sino que al menys un parell de persones abans meu ja hi havien passat. L’home, en clara depresio, encara em preguntava sino tindria algo de feina a donar-li. El dia que s’havia jubilat, la seva dona li havia declarat, que per molt que ell deixes de treballar, a ella no li havia de canviar la vida. Per tant, continuava esperant que cada dia a l’hora habitual sortis de casa i no hi tornes fins després de l’equivalent a la jornada laboral. L’home s’aborria soberanament.

Aquesta no serà pas la situacio per la mare (ella sempre hauria volgut que li diguès mama, pero no va arrelar en mi aquesta apelacio ;-)), les noves tecnologies li han obert un nou mon i Internet li permet explorar tot un univers des del despatx de casa. A més a més, en els darrers mesos se li ha girat feina i d’aqui poc, una altra n’arribarà J

 
Merescut descans per una treballadora infatigable, que trencant els topics que podem tenir de la funcio publica, mai ha causat una baixa innecessària. Ans al contrari, fins i tot amb els acostipats més bèsties, ha enfilat Roca Labrador amunt. I és que no volia carregar sobre un company la ingrata tasca d’haver-la de substituir.

Felicitats mare per aquests seixanta tant ben portats. En breu el pare també s’unirà al club i entre nets i viatges, un nou periode s’iniciarà. A gaudir-lo plenament!

El teu orgullos fill,

Eduard

3 comentaris:

  1. Que bonic Eduard!La mare s'ho mereix. Felicitats!

    ResponElimina
  2. Després d’aquest escrit, la mare està fèta un flam!
    Orgullosa sobretot de la seva família i tambè d’haver pogut exercir aquesta professió.
    En la vida cal anar tancant etapes i ara és el moment de fer-ho en aquesta tant llarga.
    Desitjant tenir salut i forces per poder ajudar i fer altres coses que havia anat ajornant, aquelles lectures que anava reservant, pel•licules, conferències, algún curset, exposicions, exercici físic, cuinar, i com tu molt bé dius : la finestra al món que és internet, en fi molt em temo que em faltarà temps!
    Moltes gràcies per dedicar-me aquestes paraules que m’han emocionat i a la vegada em donen moltes ganes de tirar endavant.
    La mare.

    ResponElimina
  3. Ja saps que no sóc molt poc avesa’t a escriure, però l’ocasió s’ho mereix. Subscric tot el que comentes, i afegiria més!!! La tasca realitzada pels mestres que s’estan jubilant, es pot veure en part reflectida, en la millor cara de la nostra generació. Encara que el sistema cada vegada faci menys partícips als seus actors principals, que són els metres. (Kalç)

    ResponElimina