En tot cas, sortint del detall del nom, la veritat
és que l’organitzacio d’un esdeveniment com aquest és una passada. Els recursos
que dedica l’empresa a la DWC surten una mica de tota logica economica. Encara
que sigui comu entre les multinacionals, no deixa de ser una agradable
coincidència que Danone hagi apostat pel futbol, el preferit dels meus esports.
Futbol 6 en categoria masculina i femenina, i des d’aquesta nova dècada, futbol
mixte (3 contra 3 sense porter, on al menys 2, sobre el terreny en tot moment,
son dones). Obert a tots els treballadors més o menys fixes, es competeix en
una fase nacional (en centres molt multitudinaris hi pot haver una fase local,
com ha estat el cas aquest any a Evian) i els guanyadors representen el pais (o
agrupacio de països en el cas dels més petits) en una fase internacional.
La meva historia personal amb la competicio no
podia començar de millor manera. Vam confeccionar un equip “d’amics” amb la
gent de l’oficina i per primer cop en la historia de la competicio espanyola,
un equip d’aigües guanyava la fase nacional. En una final èpica i fraticida,
vam guanyar, a la prorroga, 3-2 a l’equip de Lanjaron. Jo, un perdedor nat
(excepte potser en els escacs de tant en tant), formava part d’un equip amb un
caràcter extraordinari.
A la porteria Emili Coll, el capita de l’equip i
el jugador més veterà de tots els que vam anar a Miami (Si! Era el primer cop
que la fase internacional es feia fora d’Europa, fins i tot en aixo vam tenir
sort!). Es ell qui havia confeccionat l’equip i l’unic que realment creia que
podiem fer algo gran, la resta crec que simplement hi anavem a passar un bon
moment. Tan sols vam començar a creure-hi conforme avançavem ronda rera ronda
(ja per aquelles teniem una actitud molt Cholista encara que amb millor joc
;-)). Havia estat en les categories juvenils del Barça i va resultar clau,
entre altres aturant un penal en contra a la final. En defensa, Raul Sanz, Dani
Izquierdo i un servidor, habituals dels partits de futbol 7 que feiem amb Font
Vella els dilluns a la nit en una lliga d’empreses. Dani, un pulmo, corrent
amunt i abaix durant tot el campeonat. Raul, el sensat que sempre mantenia la
posicio. I un servidor, rigor tàctic i la pitjor tècnica de l’equip. Si no
recordo malament vaig arribar a marcar un gol. Del que no hi ha dubtes és que
vaig ser l’unic expulsat. A quarts de final. Primera groga per aturar un
delanter que s’enfilava sol cap a la porteria. La segona, una per cada un, per
picar-me amb el mateix jugador, després de multiples agafades, trepitjades,...
Al mig del camp, dos directius, l’Alcantara,
lleidatà i director financer, que malgrat que havia perdut una mica la forma,
encara mantenia la tècnica que l’havia fet jugar en categories gairebé
professionals i l’Yves, el nostre director, i maratonià d’escència alhora que
marsellès fins a la mèdula. Deixaren la seva plaça a Miami als companys de
Lanjaron, en un gest que els honorà. Un altre que tampoc ens va poder
acompanyar, en Marc Cortés, autor del darrer gol de la final, pero que ja no
formava part de la companyia uns mesos més tard, quan es feia la fase
internacional. L’acompanyava en punta en Marc Lloret, tot un toro. Abaixava el
cap i corria tot el temps, poc importava si davant seu tenia un jugador o la
porteria, tot potència.
Per damunt de tots, l’estrella de l’equip. En
Victor Giné, aquell que no tant sols té el do de jugar de meravella al futbol,
sino que sense callar durant tot el partit, fa millors a la resta dels seus
companys. T’anima, et corregeix, parla amb l’àrbrit o amb els rivals, un al que
li corre futbol per les venes. I com no podia ser, quan va tocar, va prendre la
més gran de les responsabilitats. En el darrer sospir de la final, perdent d’un
gol, als voltants de l’area, l’àrbrit pita una falta a favor nostre. Els
animadors de Lanjaron invadeixen el camp pensant-se que el partit s’ha acabat.
No és aixi. En Victor recull la pilota, el porter rival (fill d’un dels meus
companys a la fàbrica uns mesos més tard), un dels herois de les semifinals en
que havien derrotat al totpoderos equip dels iogurts, col.loca la barrera. En
Ginevi (el seu codi d’usuari de SAP) la clava al fons de la xarxa. Anem a la
prorroga pero el canvi animic ja s’ha produit. Els jugadors, que abans d’entrar
al terreny de joc de la final, a penes podiem caminar, molts infiltrats poc
abans, ara correm com si no hi haguès demà. Hi creiem. No podria ser d’altra
manera. Toquem la gloria quan al mati, només un de nosaltres hi somiava en
secret. El gol de la victoria és una pura conseqüència. Comença a sonar “We are
the Champions”, alegria infinita, milers d’abraçades, respecte pels perdedors
que amb llàgrimes als ulls viuen la cara amarga d’una jornada eterna.
En totes les mudances, sempre m’acompanyen una
sèrie de carpetes, amb documents, factures o fulles de nomines que s’han anat
acumulant. N’hi ha una de molt especial, és la del 15è Forum, aquell del que en
vaig ser un orgullos organitzador. A dins hi guardo records, postals, escrits,
coses meves, entre tot aixo, hi ha una foto molt especial.
Mai he estat especialment dotat pels esports. L’unic
en el que he destacat com amateur han estat en els escacs, pero no seria el
paradigma d’exigència fisica ;-). Sempre m’ha encantat el futbol, i aquell dia
em vaig sentir un guanyador, epica inclosa. Increibles sensacions que ens van
acompanyar al llarg d’una velada, que va ser celebrada, com bé mereixeia l’ocasio,
en un bar irlandés. Acompanyats de les noies de Font Vella, dignissimes finalistes
de la competicio femenina.
Vindrien altres edicions, mai s’ha repetit la
gesta. Dos anys més tard, jugant amb l’equip de Lanjaron, vam ser finalistes, pero
l’equip dels lactis es van venjar de la humillacio de l’edicio anterior. Dos
anys més tard, amb la base de l’any guanyador, jugarem la final, pero en cap
moment tinguerem cap possibilitat de guanyar-la. Si haguès anat a Singapur
alguns mesos abans, llavors si que haguès anat a Japo a jugar la fase final.
Alli, hi havien tants pocs treballadors i de tant nivell jerarquic, que si
volies, ja erets seleccionat. Quan era a Aqua, es jugava l’edicio de 2014, pero
alli el sistema s’havia pervertit al nivell de que un seleccionador nacional de
categories inferiors, es passejava pels pais i elegia als que ell considerava.
I en aquesta edicio... Vam fer amics
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada