Bones
a tots i totes!
Avui
si que no podia faltar a la cita despres del que em va passar ahir. Encara no
tinc les fotos, pero hi han mitjans grafics que corroboren aquesta magnifica
historia.
Tot
va començar ara fara uns mesos quan em van agafar per anar a fer l'Unitech a
Zurich. No es que ho hagues pensat molt abans de decidri-m'hi, pero sembla ser
que per no se quina extranya rao metafisica, que s'allunya completament de
qualsevol raonament racional, si fas un Erasmus a Suissa has d'anar a esquiar.
No n'hi ha prou amb menjar formatge i xocolata, tambe toca anar a coneixer
"esa mierda blanca" (Recordeu el mail d'un Erasmus a Finlandia) que
sempre esta acompanyada del que seria "esa mierda transparente" (que
vindria a ser el gel). Despres de quatre dies d'experiencia en el pais dels
Pirineus (hi he pensat molt en aquells dies, en que el Penya era una vida i el
Madrid guanyava al Barça els derbis) i un dia aquestes vacances a Boi. Primera
ostia en forma economica, diguessim que esquiar barat, barat no resulta.
Despres d'una bona estona al tren i una succesio de extranyes maquines que et
fan pujar cada cop mes, et retrobes a dalt d'una cima i comença la succesio de
baixades, osties, fatigues i fred, sembla molt dramatic pero es força divertit,
en el fons som uns essers extranys que malgrat el nostre instint ens agradat la
velocitat, l'exercici fisic sense finalitats alimentaries i en certa mesura el
perill.
Tot
anava molt be, m'estava defensant dignament i fins i tot em permeteia pensar en
aprendre coses noves en el dificil art de l'esqui. En aquests moments d'euforia
i joia, ens trobem al mig d'una pista blava, mes llarga que un dia sense pa
(afortunadament han inventat bons sucedanis per substituir el pa i fer els dies
mes curts, pero vaja aixo s'allunya completament del tema), i una bonica coneguda
fa la seva aparicio: una boira espesa i freda. Aquest fet i la meva miopia fa
que les osties cada cop es tornin mes sonades i que estigui a prop de perdre un
ski (que era llogat).
A
mes a mes cada cop es mes tard i ens retrobem un grup de 5 espanyols (haviem
acollit un madrileny entre nosaltres), mitja hora mes tard del tancament de les pistes en el seu punt mes alt. Evidenment la resta d'europeus que havien vingut amb nosaltres feia estona que eren al tren cami cap a la capital. La situacio era força critica tot i que tots ens ho vam pendre d'allo mes be, especialment quan ens vam trobar un equip de rescat que ens van acompanyar cap a baix. Aixi que dos bons homes ens conduien entremig d'una boira d'allo mes densa cap a altituds inferiors. Alli va ser quan vaig començar a demostrar la meva classe d'esquiador dominguero i patata per encadenar una successio de caigudes cada cop mes preocupants. Aixi va ser que el lider de l'equip em va proposar continuar caminat, oferta que no em va fer cap mena de vergonya d'acceptar (tinc menys esperit de superacio que una marmota alpina (Pineda, ja veus que llegeixo els teus mails)), pero aquest era un sistema bastant lent, i cada cop es feia mes fosc, aixi que em van fer estirar al terra, em van lligar els peus amb una corda i el jefe de rescat m'estirava com si fos el premi d'una jornada de caça. El sistema era bastant comode excepte quan hi havia alguna placa de gel, que el meu cul se'n resentia, pero ens va permetre arrivar fins a un punt intermig on tenien una camilla d'esquiador i m'hi vaig estirar per continuar el viatge de baixada. em recordava una mica els patins aquests que baixen entre un tub de gel en els jocs olimpics d'hivern, per que tambe anava amb el cap per davant. La baixada va ser bastant mes rapida que la de la resta i abans d'agafar l'ultim telecadira cap a baix (el van enegegar nomes per nosaltres!) em vaig veure el meu te calent mentre la resta baixava. Al final fins i tot vaig poder recuperar el meu DNI del lloguer dels esquis, quan la botiga feia mes d'una hora que havia tancat. Un cop a baix, ja s'havien acabat els busos i ens va tocar caminar 3km hora fins arribar a l'estacio de tren. Pero bueno despres vam aconseguir entrar en un tren que anava quasi mes ple que el de BCN-Lleida abans d'arrivar a TGn un bon divendres. A l'arribar a la resi hi havia un sopar escandinau que va entrar d'allo mes be.
acollit un madrileny entre nosaltres), mitja hora mes tard del tancament de les pistes en el seu punt mes alt. Evidenment la resta d'europeus que havien vingut amb nosaltres feia estona que eren al tren cami cap a la capital. La situacio era força critica tot i que tots ens ho vam pendre d'allo mes be, especialment quan ens vam trobar un equip de rescat que ens van acompanyar cap a baix. Aixi que dos bons homes ens conduien entremig d'una boira d'allo mes densa cap a altituds inferiors. Alli va ser quan vaig començar a demostrar la meva classe d'esquiador dominguero i patata per encadenar una successio de caigudes cada cop mes preocupants. Aixi va ser que el lider de l'equip em va proposar continuar caminat, oferta que no em va fer cap mena de vergonya d'acceptar (tinc menys esperit de superacio que una marmota alpina (Pineda, ja veus que llegeixo els teus mails)), pero aquest era un sistema bastant lent, i cada cop es feia mes fosc, aixi que em van fer estirar al terra, em van lligar els peus amb una corda i el jefe de rescat m'estirava com si fos el premi d'una jornada de caça. El sistema era bastant comode excepte quan hi havia alguna placa de gel, que el meu cul se'n resentia, pero ens va permetre arrivar fins a un punt intermig on tenien una camilla d'esquiador i m'hi vaig estirar per continuar el viatge de baixada. em recordava una mica els patins aquests que baixen entre un tub de gel en els jocs olimpics d'hivern, per que tambe anava amb el cap per davant. La baixada va ser bastant mes rapida que la de la resta i abans d'agafar l'ultim telecadira cap a baix (el van enegegar nomes per nosaltres!) em vaig veure el meu te calent mentre la resta baixava. Al final fins i tot vaig poder recuperar el meu DNI del lloguer dels esquis, quan la botiga feia mes d'una hora que havia tancat. Un cop a baix, ja s'havien acabat els busos i ens va tocar caminar 3km hora fins arribar a l'estacio de tren. Pero bueno despres vam aconseguir entrar en un tren que anava quasi mes ple que el de BCN-Lleida abans d'arrivar a TGn un bon divendres. A l'arribar a la resi hi havia un sopar escandinau que va entrar d'allo mes be.
Al
final ha resultat un mail d'allo mes llarg, pero es una experiencia que no
oblidare mai mes.
Molta
sort amb els examens als que en tinguin i als altres a disfrutar dels primers
anys sense!
Eduard
PD:
Malgrat tot guardo un excelent record de la jornada, sere una mica masoca?
Com podeu apreciar, la vestimenta actual continua
sent la mateixa que ara fa deu anys ;-)
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada