Jo i l’esqui

Miro per la finestra i plou. Porta tot el dia fent-ho. M’està bé. Es diumenge i potser podria tenir pretensions de fer algo més que vaguejar per la caseta. Pero m’està bé. Setmanes intenses de feina i caps de setmana anteriors amb vols, o cotxe. M’agrada de “perdre” dies de tant en tant. Llevar-me amb un bon esmorzar, de forquilla i ganivet, per després anar combinant periodes de lectura, d’escriptura, de neteja de la casa, de cuina, de mirar algun DVD, algun Ted, algun partit de futbol. Vida senzilla, s’escau bé en aquest periode de la meva vida. Ja canviarà, n’estic segur, pero de moment, m’està bé.

Plou. Salvo nevada de darrer minut, a l’Abril o fins hi tot al Maig pot passar, la temporada d’hivern s’ha acabat. Se m’ha fet curta. Si que hi han hagut dies de rascar i treure la neu acumulada al cotxe; pero menys dels que incialment m’esperava. Si que hi han hagut dies de pujar al cotxe i que marqués -10°C, pero els podria contar amb els dits d’una mà. M’agrada que els hiverns siguin hiverns, i vivint a gairebé 900 metres d’alçada als Alps, esperava una mica més d’emocio. Instal.lar els pneumàtics de neus és imprescindible, pero hauran rodat més per damunt del punt de congelacio de l’aigua que per sota.

 

Entre pitos i flautes (notablement, caps de setmana passats fora), tant sols hauré anat 7 dies a esquiar. Contant que tinc pistes a 10 minuts de casa, no és una xifra massa elevada. Si hi afegim que a menys d’una hora de casa hi han ‘Les Portes du Soleil’, una agrupacio d’estacions, a cavall entre França i Suïssa, que connecta més de 600km de pistes esquiables, convertint-lo en un dels dominis esquiables més grans del mon; doncs més motius per dir que set dies no és suficient. Com a minim, cada cop ha estat en un lloc diferent, permetent-me descobrir una mica la regio, i col.lecionar mapes d’estacions, un dels meus plaers freakies.

 

No sempre m’ha agradat esquiar. Vaig començar tard, per ser lleidatà. Als meus pares és un esport que mai els hi ha fet gaire gràcia. Sempre l’han considerat perillos i per tant, mai vaig participar en cap Setmana Blanca. Tampoc em devia cridar especialment, doncs no recordo haver batallat per canviar el signe de la decisio. També és cert que era un nen molt docil, que no es queixava per gran cosa.

Finalment, amb divuit anys, arribà l’estreno. Amb una bona colla de penyatas vam decidir passar uns quants dies a Andorra. Descobrir que hi havia mallorquins o un galleg que esquiaven francament bé, em va ferir el meu orgull de lleidatà. L’equip estava equilibrat, gent que en sabien i anaven pel seu compte i un grup d’aprenents que liderava l’Albert, que ens feia de monitor. Gran aplauso pel tortosi, que va demostrar una paciència enorme i una bona dosi de sacrifici.

Realment era una incognita per mi saber com me’n sortiria en aquesta nova pràctica. No soc especialment dotat pels esports (tampoc un negat) i se’m dona malament haver de seguir patrons o moviments (ballar un estil concret, la musica o el karate). Tampoc soc massa valent, més aviat tirant a covard (em feien por els tiovivos quan era un crio!). Sorprenentment, vaig acabar sent un dels millors novatos de l’expedicio, arribant a ser l’unic a baixar una vermella el primer dia. Zero tècnica, pero amant de la velocitat. I de fet aixo m’ha caracteritzat fins ara. Mai n’he après amb un professional, sino escoltant i observant com ho feien amics. A dia d’avui baixo més o menys qualsevol pista, tirant de fisic per compensar la mala tècnica i un equipament que probablement necessitaria una millora. Intento evitar les negres, ja que no les acabo disfrutant i especialment el fora pista, on ja no pots maquillar la falta d’estil. Suficienment per mi. Donat el meu escàs esperit de superacio, he arribat a un nivell en que disfruto sense haver de ficar l’esforç (contra-natural en el meu cas) per passar al següent nivell.

Malgrat un bon inici, després vaig passar per un moment on esquiar no m’agradava, on podia criticar el model de negoci consistent en plenar la muntanya de torretes i cables per pujar insaciablement gent a les pistes. Gent que percevia (i continuo fortament percevent) com poc preocupada per cuidar l’ambient alpi. La major part pero venia de la presio que m’havia autoimposat. Tenir una xicota amb pis a Cerler em feia pensar que havia d’esquiar si o si, per ella. Era jove i vivia en una falsa idea del romanticisme. Era jove i s’accentuava la meva orientacio natural a exigir-me sense ser exigit. Eren dies que havia d’aprendre, pero que no gaudia plenament. Fer esperar a la gent, mai m’ha agradat, evitar (o més ben dit pensar-ho sense que me n’haguèssin donat motiu) que ells gaudissin plenament del seu moment d’esqui perquè s’havien de cuidar de un pardillo, em generava molta presio. Era jove.

Octubre de 2009, el meu proper desti vital és Lanjaron, Granada. Els bons amics de Font Vella em regalen uns esquis en la meva festa de despedida. Em reconcilio amb l’esqui en les magnifiques pistes de Serra Nevada. Quan després d’encara no any i mig, torno cap a Barcelona, els companys de Lanjaron em regalen les botes d’esqui. Aico i el vell anorac, constitueixen encara avui el meu material. M’agrada l’estil retro que tant contrasta amb l’esnobisme que es respira en les pistes.

Acabo l’escrit al cap de dos setmanes d’haver-lo començat. Es dissabte i plou. Torna a ploure donant-me de nou la sensacio que gaudir de dies radiants durant la setmana no és un bon presagi per disfrutar del sol quan més temps tens. Aquest mati m’he comprat una bicicleta de carretera, un bell somni que tenia per complir. Tampoc sembla que demà la podré estrenar, anuncien pluja de nou. Us deixo, me’n vaig a canviar els pneumàtics de neu pels d’estiu. Una temporada ha acabat, que comencin els plaers de l’estiu!

Eduard