Recentment hi ha un parell de llibres que
m’estan/han marcant/t. El primer és un recopilatori de cartes de Truman Capote.
Comprat per error, ja que a priori un recopilatori de cartes no és el que més
m’atreu (encara que no és la primera vegada, ja ho vaig fer amb un de Groutxo
Marx ;-)). Me’l vaig començar gairebé per autoimposicio, ja que l’havia
comprat; de la mateixa manera que rarissimament em deixo un llibre sense
acabar. El cas és que ha resultat una grata sorpresa. El fet que en vida,
Truman passés el seu periode creatiu més important en el poblet de Verbier, als
Alps Suïssos i per tant no gaire lluny d’on visc, li donava un punt de connexio
important. Tal com raconta als seus amics/coneguts, l’esforç que li requereix
l’escriptura de “In Cold Blood” (“A sang freda”, el més reconegut dels seus
llibres), te n’adones del treball que hi ha darrera d’un gran relat, del
patiment i la lluita psicologica, de la barreja entre genialitat creativa i
constant treball.
El segon llibre és “La muntanya màgica”, de Thomas
Mann. No sé d’on ni de quan, tenia al cap que és un llibre que et canvia la
vida, desestabilitzador, dels que et llegeixes al menys un parell de cops de la
vida, en moments vitals diferents. La veritat és que (al menys de moment), no
li he trobat aquest punt. Potser peco de simple, potser la idea era massa forta
en la meva ment. El cas és que de nou està ubicat “prop” de casa meva, potser
més en la idea de l’entorn que geogràficament, ja que fins a Davos hi ha alguns
centenars de kilometres. Aquesta proximitat i les reflexions al voltant del pas
del temps m’interpelen en aquests instants.
Algun dia m’agradaria aprendre a escriure. Que
algu m’expliques les estructures darrera del que llegeixo. Què fa que els
llibres esmentats (i molts més) siguin obres mestres, memorables, fora del que
narren, de forma formal; i alhora molts altres (encara més que els anteriors),
siguin oblidables, no et marquin, no els recordis més enllà d’uns dies, més
enllà d’uns detalls. Què fa la diferència entre aprendre a escriure com tots
hem fet, per cobrir una necessitat bàsica en els nostres dies; del que és
escriure per la trascendència? No pas per imitar-ho, no pas per voler emmirallar-me
en els grans, simplement per aprendre, pel pur plaer d’aprendre.
També m’agradaria un dia fer una obra coral. En
tots els camps de l’art, s’han fet mil experiments; pero escencialment,
continuen sent disciplines individuals. A vegades hi han col.laboracions,
encara que majoritariament musicals, pero no em ve al cap, grans projectes que
del seu origen siguin constituits per multiples autors. Avui en dia, en el mon
de l’empresa, rara és la iniciativa que no requereixi un treball en equip. Un
dels factors de progrès en l’escala jeràrquica és primer la teva capacitat a
treballar en equips multidisciplinars, després a animar-los, dirigir-los. En
l’àmbit de la recerca, també. En canvi, les expresions artistiques, recauen
majoritàriament encara, en expresions purament solitàries. Algun dia
m’agradaria escriure un llibre amb un grup d’amics. Qui sap amb qui? Qui sap
amb quin objectiu? Pero, avui, ara, aquesta iniciativa m’agradaria.
Paro un moment, i veig amb sorpresa, que la pàgina
s’ha anat plenant. L’horror vacu que genera un full buit, simplement evaporat.
No vull mirar enrera per rellegir el que he escrit, poc sentit tindria per
aquest experiment. Ja ho faré demà, quan no hi hagi volta enrera.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada