Sou feliços?

L’Ares ens llança aquesta profunda pregunta al “Puta merda”, el grup del nucli dur dels de Lleida. Sembla passar desapercebuda, pero el Francesc agafa el guant. Poc a poc la resta s’hi van sumant. M’hi afegeixo una mica tard. Es diumenge al vespre i estic a l’aeroport de Barcelona. He passat un bon cap de setmana a la ciutat comptal. D’aquells ben aprofitats, on fins i tot una obra de teatre a darrer moment sembla que em farà ficar en risc la tornada. Malhauradament els de Swiss anuncien un retard, que malgrat ser pronosticat en 35 minuts, acaba sent d’hora i mitja. Soc feliç? Saber que estic perdent hores de son em puteja una mica, pero m’encomano una cervesa al bar del Prat i se’m millora la prespectiva.

La felicitat necessita de tristesa, de daltavalls defensen uns. La felicitat és un estat de base, s’oposen altres. Poema xinès en que la felicitat seria tenir un hort. Seria tant tipic de nosaltres discutir d’aixo amb cervesa en mà en un dels bars dels vins. Ara cadascu viu en un lloc diferent, les ocasions per retrobar-nos tots son escasses. Afortunadament, en els moments que ho necessites, pot emplenar-se el whatsapp de reflexions necessàries. I al menys un cop a l’any, sempre hi ha espai per un risk del senyor dels anells. Soc feliç? Com a estat fonamental, si. Tinc un nivell de tranquilitat i apreci per les petites alegries que ens depara la vida, per la bellesa del que em rodeja, que em fa respondre afirmativament.

La conversa deriva cap a altres derroters. Els darrers cotilleos son compartits, i no puc honestament no reconnèixer que n’he estat sorprès. Amors i desamors, canvis d’orientacions, persones que fan la seva vida a kilometres de distància. Hipotesis sobre noves noticies a venir, records de velles histories. Els missatges no s’aturen. Em quedo sense bateria i he d’instal.lar-me pel terra per poder accedir a un endoll buit. Soc massa maruja per esparar-me a demà i aprendre les noves. Soc feliç? Estic enamorat, i aixo ajuda. Bé, certament sempre ho he estat de la vida. Pero ara, a més a més, és una d’aquelles fases en que es concreta en una persona fisica. I com ja comencem a tenir una edat, no hi ha aquella urgència vital en que la distància és un problema. Afegeix tranquilitat, suma a la felicitat.

“Petonejar i no follar és una falta de respecte”. Es una de les conclusions de la conversa. S’hi ha arribat per camins no obvis i la fa més interessant. Un grup que té un nom aixi, ha d’acabar amb conclusions no massa politicament correctes. Estic llegint “La maquina de follar” de Bukowski. M’agrada aquest punt d’irreverencia. Un cop vaig fitxar un becari perquè es va presentar a una entrevista de treball amb un llibre seu. Tothom va acabar reconneixent la bona eleccio. Soc feliç? Mai ho seré completament. Sempre hi ha algo que em falta, que tenia i he perdut, que voldria i no aconsegueixo. Tinc pensaments incoherents, desitjos que mai es poden complir ni en la teoria ni en la pràctica. Pero no em preocupa, intueixo que és la condicio humana. Que la felicitat està en el cami i mai en la meta i precisament per aixo es incompleta.

Eduard