La gran remontada

Minut 94 i mig, darrera jugada del partit. Sergi Roberto, un dels meus jugadors fetitxes, estira la cama com mai ho havia fet abans i marca un dels gols que mai oblidaré. Començo a cridar com un boig mentres em tiro per la catifa del menjador, donant repetidament cops al terra. M’importa poc molestar els veins. Les quasi dues hores anteriors han estat una acumulacio i perdua d’adrenalina que només poden conduir a aquest resultat. Vist des de fora, un observador neutral que desconegui el context, només ho pot descriure com un acte de bogeria. Una persona que en un segon, passa d’observar un iPad sense so, desborda immediatament com un volcà en erupcio. Podien haver-hi signes previs, pero no que justifiquin tal resposta.

El futbol, tant espectat com jugat, té aquesta màgia unica. Es capaç de transportar-me a un estat d’euforia, que tant sols el sexe aconsegueix emular. La sensacio després d’un Iniestazo a Stanford Bridge o de que l’àrbrit pités la fi del partit en la final espanyola de la Danone World Cup és orgàsmica. La sensacio de felicitat quan et baixa l’adrenalina uns instants després, també. Son moments en que surt la teva vertadera escència animal, que et conecta amb centenars de milers d’anys d’historia, en que els humans ens hem guiat pels instints de supervivència. Hi ha qui ho trobarà banal o estupid, m’importa poc. Qui vulgui negar aquesta faceta de l’èsser humà, està menyspreant un fet fonamental de la nostra condicio. Fora del meu horitzo racionalistes intel.lectualoides! Qui no ha viscut moments de rauxa extrema, no sap completament el que és el rei de l’evolucio. Encara que pugui semblar paradoxal, el que ens situa a dalt de la piramide és el fet de formar part d’ella.

La meva tesis és que el mon seria menys pacific si no existis el futbol. Es la nostra sublimacio col.lectiva de la guerra. Allo que et dona apartenença a una comunitat, que et dicta quins colors odiar i que et fa insultar i violentar-te sense (en general) conseqüències a lamentar. Passio desfermada pels teus i negacio de qualsevol virtut en l’enemic. Banderes i escuts com si de l’època medieval es tractés, afrentes historiques i una batalla en cada temporada. Gran literatura que ho envolta, aixi com la prensa més groga ho narra. Tots els elements per tenir hordes de fanàtics, aixi com extrems detractors del gran negoci.

I finalment, aquell gol que et porta a un èxtasis mistic. Que trenca tota llei de probabilitats, que desafia alhora les lleis de la logica com el pes de la historia. Els colors blaugrana que et fan sentir part dels elegits. D’aquells que reescriuen les pàgines de Chronos. Elogiats pel mon sencer alhora que defenestrats pels de l’estat al que, encara a dia d’avui, pertanyen. En 8 minuts els nostres cabrons van ser capaços de fer implosionar els principis bàsics de la filosofia logica. Amb aquell punt de sort necessari. Amb aquell punt de filldeputisme que l’uruguaià mossegador ens ha aportat i que tanta ràbia fa si no és dels teus. Amb una polèmica arbitral que tantes pàgines mediocres haurà emplenat. Juntant el protagonisme de grans estrelles fitxades a cop de talonari, amb catalans elevats dins de la gran academia de La Masia.

Es per aixo que només queda un crit : Visca el Barça i Visca Catalunya!

 

Eduard