Visites

Estic sentat dintre de l’avio, de nou. Acaben d’anunciar que sortirem amb uns trenta minuts de retard. Aparentment, fan treballs a l’aeroport de Bacelona. Pero no em molesta especialment. Em dona temps per ficar-me a escriure. Feia més d’un mes que no ho feia (suposo que aquest diacritic encara és necessari...). Crec que tant sols un cop abans, “Les petites aventures d’un Anon” s’havien vist en aquesta circunstància. El primer Agost, si mal no recordo, l’any que m’havien vingut a visitar la familia Berzosa-Camarasa i el comandant Marco a Singapur, Malàsia i Bali. Abans d’embarcar, amb la wifi de l’aeroport, estava mirant per damunt la timeline del Facebook. M’he parat en una foto de terrasses d’arros d’aquesta màgica illa. El Gabriel l’està recorrent en aquests moments, acollit per un dels seus grans amics. Una certa nostalgia m’envaeix. Passatgera.

Intercanvio whatsapps amb en Néstor i en Jaume Mir Jaume (l’unica persona que conec amb un nom cap-i-cua, i mira que n’he arribat a connèixer de persones! ;-)). En quinze dies venen a veure’m, de nou. M’encanta. L’any passat vingueren a finals de primavera, temps per fer una mica de turisme i una curta excursio per justificar una magnifica raclette. Aquest any la idea és descobrir alguna de les pistes alpines d’esqui que m’envolten. Entremig, curiosament, tots dos s’han casat. Cadasqu amb la seva respectiva, per evitar confusions ;-).

Suposa un gran honor que repeteixin i és que m’encanta que els amics, coneguts, amics de o couchsurfers vinguin a passar uns dies amb mi. Poder compartir el magnific entorn que m’envolta, fer-los tastar una mica de la vida que visc. Recuperar records, crear-ne de nous, tenir temps per aquelles converses que la distància i el dia a dia ens impedeix tenir. M’heu vingut a veure a Paris, Zurich, Barcelona o Singapur. L’any que vaig passar a Indonèsia, aquest va ser el planning que em vau dibuixar :

 

I Saint Paul-en-Chablais ( o Evian per facilitar la ubicacio ;-)), no es queda gens enrera. Tants sols Suzhou es va quedar en blanc i és que per aquelles els recursos economics de la generacio del 82 eren més escasos. I un poblet de 6 milions d’habitants xinès, no suposava un gran atractiu, jejejeje.

Torno a estar dintre d’un avio. Aquest cop en direccio contrària. De nou amb retràs... Arribaré a les tantes a casa i demà toca matinar. Arriba una becaria nova al meu equip. Tocarà rebre-la, explicar-li quatre coses bàsiques i lluitar amb els temes burocràtics que bloquejaran una arribada tranquila: que el badge d’entrada funcioni, que tingui roba de treball que ficar-se,... per l’ordenador..., si el té en una setmana ja serà prou. Demà o passat ja publicaré l’escrit ;-)

Parèntesis tancat. Parlavem de les visites, del gran honor que suposa acollir gent estimada, de l’interés despertat en gent desconeguda. Fa ja uns anys, en el meu periode andalus, vaig descobrir el mon de couchsurfing. Trencar la monotonia i la soletat, rebent gent de tots origens, cadasqu amb la seva historia diferent. Quelcom d’incomprensible per molts, basat simplement en la confiança que et puguin generar uns comentaris d’experiències passades. No deixava de ser un sistema avançat a la seva època en el concepte (encara que bebedor de realitats ancrades en la mateixa nostra humanitat) i sense l’aspecte economic de les noves tendencies. I és que en el fons, Airbnb o Blablacar, no deixen de ser un pas endavant d’aquest concepte bàsic: la confiança racional.

I al final, tot aquest rollo, per transmetre una sola idea: veniu a veure’m! O torneu a venir! El calendari està despejat i les activitats s’adapten. Per la Cris hi ha escalfor i manteta, l’Alex va descobrir la neu per primer cop, l’Ares va introduir el primer gos, amb mons pares vam arribar-nos fins a Tori, el retrobament de Caballeros ens va fer caminar carregats sota la pluja... Esqui o llac, turisme o natura, tot està per fer i tot és possible.

 

Com diria un gran poeta: “Casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algu...”

Eduard