Les petites aventures d'un Anon: La finestra del bany

M’estic dutxant. L’aigua s’escola per la meva pell i aixo sempre resulta un d’aquells petits plaers de la vida. Pero avui, el que magnifica l’experiència és que els rajos de sol m’estan banyant amb la seva calor. L’avantatge de l’orientacio de la casa és precisament aquesta. Vaig sacrificar les vistes sobre el llac a canvi de donar cap al sud: boscs i l’astre rei. Acostuma a ser aquesta obertura inclida de la teulada la que em dona la primera pista de com es presentarà el dia. Excepte els dies que he anat a la fàbrica a l’hora de l’inici del torn de mati (per estar alli a les 5:30 toca llevar-se a hores en que sempre és de nit, poc importa l’estacio). Hi ha dies preciosos com el d’avui en que les lleganyes me les treu un raig lluminos; hi ha dies que em desperta el soroll de la pluja colpejant el vidre; altres l’obscuritat és major, una boira espesa cobreig la pedania i em teletransporto mentalment a Lleida i algun dels records d’infancia o adolescencia em dibuixa un somriure; i en aquests periodes de l’any, hi han dies amb una extranya barreja d’obscura lluminositat o de lluminosa obscuritat, son aquells dies en que una capa de neu o gebre cobreix total o parcialment aquest ull cap a l’exterior. Encara que pugui sonar una mica massoca, he de reconnèixer que me n’agradaria més d’aquests darrers.

En aquesta època de l’any, acostuma a produir-se un fenomen metereologic d’una bellesa que amb les meves arrels lleidatanes m’apassiona encara més. Soc d’aquells rarets a qui li agrada la boira. Aixi com la pluja mai ha estat massa lo meu, poques vegades m’he queixat d’aquesta suspensio de petites gotes d’aigua. Considero que dona màgia a paisatges mediocres. El cas és que torno a viure en zona on s’hi dona amb freqüència aquest fenomen. El que varia és l’altura en que es produeix. Per situar-nos, a la part més baixa del Chablais s’hi situa el llac Leman (o de Ginebra, apel.latiu potser més internacional pero que genera gran desaprovacio fora de la ciutat de la banca), a 350 metres sobre el nivell del mar. Alli s’hi troba el poble d’Evian; Thonon, la “metropolis” de la zona amb els seus 45 mil habitants, centre comercials i l’hospital malhauradament conegut; i Amphion, on hi ha la fàbrica. Per damunt de la primera linea de llac s’hi troba l’altiplà del Gavot, una extensio més o menys plana a entre 700 i 1000 metres d’alçada, envoltada per muntanyes i la Dranse, un riu que separa Evian i Thonon, tant fisica com identitariament. Es en aquest planell que jo visc, a Praubert (890 msnm), un agrupacio d’una quinzena de cases, una granja i una formatgeria que pertany a l’ajuntament de Saint Paul-en-Chablais situat un kilometre més abaix; uns 60 metres en desnivell, que semblen anecdotics, pero que poden ser la diferencia entre la boira més espesa o un sol radiant, o entre una uniforme capa de blancor o petites pinzellades.

El que varia en aquests dies és l’altura en que el mantell que cobreix el llac alpi. Hi ha dies que tots estem sota aquesta cobretura, fent que en les cotes més altes, la intensitat sigui major. Dies en que tot just pujar al cotxe te n’adones que no avançaras gaire ràpid. Altres, el limit es situa una mica més avall, et despertes amb un cel ben despejat i en algun moment del trajecte, et sumergeixes en una mar d’aigua en suspensio. Ahir era un d’aquests dies en que el limit es situava una mica per davall de l’esglèsia del “chef-lieu”. No deixa de ser un lloc força habitual i és que metaforicament és aquesta institucio la que historicament ha volgut deixar la major part de la poblacio dins la boira de la ignorancia. Jejejeje, aprofitant qualsevol excusa per pegar canya a la religio ;-)